La ràbia i el dolor tornen a Ripoll quan començava a girar full

RipollRipoll ha tornat a reviure aquesta setmana el malson dels atemptats. Just quan semblava que les ferides començaven a cicatritzar, la publicació de part del sumari ha fet retornar la ràbia, la decepció, la tristesa i la incredulitat que van sentir els seus veïns el 17-A i els dies posteriors. Amb el pas del temps, Ripoll havia tret les seves conclusions sobre per què uns veïns “d’aquells que baixen de la vorera perquè tu puguis passar amb el cotxet del nen” van acabar matant i morint: el nas criminal de l’imam va ensumar el “buit identitari” de ser moros a Ripoll i estrangers al Marroc.

Però no esperaven que portessin tant de temps planificant els atemptats ni que es gravessin lluint orgullosos els explosius que preparaven. El poble ha evitat la fractura social però li ha sortit l’esquerda del “jo no me’ls puc mirar igual”. Sense oblidar l’estrès posttraumàtic mediàtic que pateix Ripoll, que aquesta setmana ha tornat a sentir-se envaïda per periodistes i càmeres, que no han deixat de perseguir-los periòdicament: pels tres mesos, pels sis i, ara, per l’aniversari i pel sumari. “Esperem que ja no torneu més”, desitgen tots els veïns mentre intenten pair les noves informacions, que han fet aflorar una certa desconfiança i inseguretat cap a la comunitat musulmana.

Farid El Ouazghari, de 40 anys, que va arribar a Ripoll quan en tenia 11 i sent que les relacions han canviat des dels atemptats. “La mirada de la gent no és la mateixa. Un dia, una clienta em va preguntar: «Farid, com és que aquesta canalla....?». Vaig contestar-li que aquesta canalla és com jo quan tenia la seva edat. Va quedar callada un moment i em va dir: «Així, doncs, podries ser un d’ells?» Dona, no em diguis això!”, recorda haver respost ell. I ara, amb els nous detalls que han aparegut de la investigació, tem que creixi “la desconfiança i el recel cap als musulmans”. “Encara no ho hem assimilat, jo els coneixia i no sé com l’imam va poder generar-los aquest odi que s’ha vist a les converses que s’han publicat”, diu amb les mans al cap.

Per a Josep Pascal, gerent de la Unió Intersectorial Empresarial del Ripollès (UIER), “la vida ha continuat i la tristesa s’ha canviat per una certa desconfiança entre la gent d’aquí de sempre i els nouvinguts”, i algunes empreses no han volgut contractar més treballadors marroquins.

Un dia i mig després del 17-A, l’educadora social Raquel Rull va escriure una carta que anava destinada als amics: “Estic trencada per dintre”, els va dir. Abans de la publicació del sumari, la Raquel patia pels detalls que revelaria. Ella havia conegut aquells nois “entre grans, testosterona i somnis per complir”. I no ho entèn: “Van portar una doble vida tan ben portada que fa por i tot, però aquests nois van caure en un parany: l’imam va detectar la buidor identitària que els va portar a fer un crit de guerra. Un altre s’hauria fet vegetarià o hauria anat a salvar les foques. Si ara hagués de tornar a escriure la carta hi afegiria un matís: han nascut aquí, però se senten enmig de dues terres”.

El pes d’un nom

Buidor identitària? La Wafa Marsi, de 31 anys, arribada a Ripoll quan en tenia tres, hi està d’acord: “Soc llicenciada en direcció i administració d’empreses i màster en recursos humans. A Dinamarca o a Anglaterra valdria més el meu currículum que el meu nom. Aquí és el revés. Vaig ser educada en català, penso en català, però hi ha un moment que els de casa et diuen «Recorda que ets musulmana» i els de la colla et diuen «Ets mora». Un dia em vaig posar mocador al cap per entendre qui era”, relata. Segons la Wafa, l’imam va dir als nois “T’entenc, i això et farà sentir millor”. “Què et penses que fan a les sectes?”, subratlla.

Per primera vegada a la seva vida, en Farid ha sentit el problema identitari, perquè de jove no el va tenir: “Quan vaig arribar aquí fa 30 anys jo era l’única canalla marroquina al poble. Jo soc i em sento de Ripoll, i independentista, però després de 40 anys aquí encara soc immigrant pels altres. I al Marroc soc estranger, no sento que sigui la meva terra”, explica.

L’Elisabeth Ortega és la directora del Consorci de Benestar Social del Ripollès, i l’Alicia Mesas és psicòloga. Conclouen que primer hi ha un problema en la manera com percebem la diversitat: “Quan parlem d’immigració tenim una mirada o molt paternalista o molt excloent”. I aquí torna a aparèixer el buit identitari: “Els factors de risc d’aquests nois eren la falta de sentiment de pertinença, d’estar enfadats amb el món. No eren temes religiosos. L’imam els va fer sentir que pertanyien a un grup i va alimentar-los un benestar en negatiu”, defensen.

Però aquests nois tenien feines, i ben pagades. “I què? -responen a l’uníson les dues-: Per als seus pares, només el fet de canviar el Marroc per Catalunya ja va ser un gran canvi. Qualsevol assoliment era una millora. Per a ells, no. Havien fet el mateix que els seus companys, però a vegades, pel fet de ser marroquins, o no els donaven feina o no els llogaven un pis. Siguem sincers: per a nosaltres, ¿ser marroquí té el mateix prestigi social que ser anglès o alemany? Ells ho notaven”.

La Raquel Rull diu que a les famílies marroquines del poble no les veus igual: “Se senten com traïts, com quan un amic t’ha fet una putada. I els germans pensen «Per què no vaig estar més amb ells?»”. L’Alicia explica que les famílies dels terroristes se senten doblement enganyades per l’imam: “Els nois havien deixat de beure, de fumar, de sortir de festa, i van començar a anar a resar. Els pares pensaven que l’imam era una bona influència i, tot d’un plegat, la porta del pis salta pels aires i tot de Mossos entren a casa seva apuntant-los entre crits. Va anar així. Els mesos que van passar sense poder enterrar els cossos van ser terribles per a ells. Ara les famílies estan agraïdes a Ripoll perquè ha separat els autors dels seus familiars”. Però les declaracions d’una germana dels terroristes afirmant que l’imam va fer discursos a favor de “matar infidels” han aixecat l’ombra de la sospita entre els veïns no musulmans i els musulmans, i també dins la mateixa comunitat, que nega que això sigui cert. Uns dubtes que s’afegeixen a la ràbia que senten, uns i altres, perquè un any després del 17-A encara no s’ha aclarit la relació de l’imam amb el CNI.

El risc de reobrir ferides

L’any passat, quan Ripoll va saber que uns nois del poble eren els autors dels atemptats, van sorgir algunes veus contra els musulmans. A la mare de la Wafa li van cridar “Assassins!” pel carrer. El Farid va rebre una trucada del seu pare -35 anys a Ripoll- dient-li que alguns coneguts se’l miraven com si l’anessin a matar. Aquella por no podia ser, i una quarantena de musulmans van concentrar-se a la plaça de l’Ajuntament. Tothom va entendre el missatge: no volien amagar-se. Estaven donant la cara. I poc després, un grup de veïns de procedències diverses van crear una nova entitat, Som Ripoll, per evitar que es fracturés el poble.

I malgrat que en els últims mesos s’han fet molts esforços per vetllar per la convivència, aquesta setmana han tornat a aflorar dubtes i sentiments contradictoris cap als autors, les famílies i la comunitat musulmana. “Totes aquestes informacions, i la manera com han sortit a la llum, poden generar una esquerda en la societat en general. Tornem a tenir desconfiança, dolor, por i odi, que són sentiments molt naturals i normals -reconeix la Wafa, que s’arremanga les mànigues-. Hem d’intentar que per cada actitud negativa i de desconfiança n’hi hagi una de positiva”, desitja, mentre admet que encara es fa creus de tot el que han viscut en els últims dotze mesos.