Radiografia de l’exèrcit espanyol

MadridHabituat en els últims anys a ser només notícia cada cop que algun grup de militars o exmilitars apareix en algun acte d’exaltació del franquisme o de caràcter colpista, la guerra a Ucraïna ha tornat a posar el focus a Espanya sobre l’exèrcit. La pressió de l’OTAN per accelerar el compromís de destinar un 2% del PIB al pressupost de Defensa ha reobert el meló sobre la despesa militar a l’Estat. Però quina és la situació actual de l’exèrcit? Quins recursos s’hi dediquen? ¿S’està realment tan lluny d’aquest objectiu del 2%? ¿O, com defensa l’investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau Pere Ortega, la despesa real ja la voreja? A continuació fem una radiografia de l’exèrcit ara que es torna a debatre el model de defensa a l’Estat.

Composició

Tres exèrcits; força conjunta

Les forces armades estan dividides en l’exèrcit de terra, el de l’aire i l’armada -la marina- i els cossos comuns, i estan formades per gairebé 120.000 integrants en actiu. El 2020 eren concretament 118.681, dels quals 103.455 homes i 15.226 dones. Del total, 52.102 són militars de carrera i amb una mitjana d’edat de 43 anys, mentre que 66.579 són no permanents i amb una mitjana d’edat de 32 anys. La diferència abismal entre sexes és extensible a les diferents escales i cossos. L’exèrcit de terra és el més nombrós i compta amb 74.972 efectius, seguit del de l’aire amb 20.455 militars i l’armada amb 20.371. Els cossos comuns, que són unitats que presten serveis que requereixen els tres exèrcits, són 2.883 oficials i suboficials [vegeu gràfic].

Les ràtios desproporcionades entre els militars de més rang i els soldats rasos són el denominador comú. L’inconvenient més evident és que, en cas de combat, es redueixen els efectius que anirien a primera línia de front. En volum de membres, l’exèrcit espanyol se situa al darrere de països com Turquia (355.200), França (203.250), Alemanya (183.500), Itàlia (165.500), el Regne Unit (148.500) i Grècia (142.700). Històricament, Espanya ha tingut problemes de reclutament, en part per la crisi de legitimació d’unes forces hereves del franquisme, apunta Tomàs Gisbert, del Centre Delàs. Sota el lideratge de l’estat major de la defensa, l’ordenació actual de les forces armades respon a la idea de la força conjunta. Es divideix en dos grans blocs: 67.000 operatius per respondre amb més o menys rapidesa a qualsevol contingència i 53.000 en tasques de suport. La filosofia que hi ha al darrere és difuminar la separació dels tres exèrcits i tenir efectius disponibles de totes les disciplines, ja sigui de seguretat marítima, defensa aèria, ciberdefensa o soldats sobre el terreny.

Armament

En procés de renovació

Si bé Espanya no és una potència militar, pel que fa a material ha procurat no perdre pistonada. A finals dels 90 es posen en marxa els programes especials d’armament (PEA), els projectes per renovar l’arsenal. El 1996 i el 1997 s’aproven els que hauran de permetre obtenir 239 carros blindats Leopard el 2017, quatre fragates F-100 el 2010, 73 avions Eurofighter el 2024 -ara ja n’hi ha 70- i 18 helicòpters Tigre. Són quatre dels principals actius de què disposen els tres exèrcits, per bé que la pròxima dècada hi ha d’haver una millora rellevant de material: 348 carros blindats Dragó, dos satèl·lits de comunicacions, quatre submarins S-80, cinc fragates F-110 i la modernització de 17 helicòpters Chinook CH-47D. A més, Espanya està implicada en el desenvolupament del nou avió de combat europeu FCAS, juntament amb Alemanya i França. Els últims mesos el govern de Pedro Sánchez ha redoblat la seva aposta i entre el desembre i el gener passats va aprovar tres PEA per, el 2035, haver modernitzat els 18 helicòpters Tigre, adquirir un dron de defensa aèria i 20 avions més Eurofighter. Gairebé 7.400 milions per als tres projectes. Segons Ortega, l’Estat ha dedicat gairebé 60.000 milions d’euros en 38 PEA des que es van implantar.

Despesa

Ocultació per evitar el cost polític

Realment, ¿el pressupost del ministeri de Defensa és fidedigne? “El Tribunal de Comptes ha dit en diverses ocasions que és el més opac de tots els ministeris”, adverteix el portaveu d’Unides Podem a la comissió de defensa del Congrés, Juan Antonio Delgado. Apunta que els últims dies el govern espanyol ha donat xifres diferents sobre el percentatge del PIB dedicat a despesa militar -Sánchez va dir fa uns dies a La Sexta que era de l’1,4%-, cosa que posa de manifest la “falta de transparència”. Tant l’informe La despesa militar real de l’estat espanyol per al 2022 del Centre Delàs com l’article “Una radiografía de la defensa española ” del professor de la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla Guillem Colom a Política&Prosa revelen que el pressupost teòric no inclou altres partides distribuïdes en altres departaments.

Els 10.155 milions per al 2022, per exemple, no inclouen els 1.231 milions dedicats a organismes autònoms de Defensa i els 322 milions per al CNI. Tampoc els 3.521 milions de la Guàrdia Civil -és també un cos militar- i els 4.514 milions de seguretat social, pensions de militars i dels familiars dels que van lluitar a la Guerra Civil i del fons de la mútua de l’Institut Social de les Forces Armades. Cal sumar-hi, a més, la participació d’Espanya en organismes de seguretat com l’OTAN i de la UE i, segons l’anàlisi del Centre Delàs, la desviació que es produeix entre el pressupost inicial i el finalment liquidat -1.084 milions el 2022 fent la mitjana dels últims cinc anys.

D’on surten aquests diners? Una part, del Fons de Contingència, que serveix per sufragar el cost de les missions a l’exterior calculat a la baixa, de transferències de crèdit i d’ingressos extraordinaris per la venda de patrimoni públic de Defensa. Finalment, cal afegir-hi crèdits del ministeri d’Indústria dedicats a R+D militar (706,2 milions) i interessos de deute, que acaben portant a un total de 22.949 milions el 2022, el doble del pressupost teòric. Segons aquests càlculs, seria gairebé un 1,8% del PIB, a tocar del 2% que demana l’OTAN.

Segons l’informe Military balance 2021 de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, l’Estat se situa a l’altura d’Holanda i el Regne Unit en percentatge d’inversió respecte del pressupost (23%) i per sobre d’Alemanya i el Canadà. L’enginyeria comptable que practica Espanya té, però, una altra derivada amb els abans esmentats PEA. Una part es financen amb el següent mecanisme: el ministeri d’Indústria avança crèdit sense interessos a les empreses a tornar en vint anys amb els diners que aboni el ministeri de Defensa un cop rebi les armes. D’aquesta manera, no apareix al pressupost de Defensa i no s’ha d’afrontar el cost polític d’una elevada despesa militar. Això ha provocat una espiral de deute i finançament del deute que va portar la secretària d’estat Esperanza Casteleiro a afirmar l’octubre passat al Congrés que no es podran fer “grans pagaments” fins al 2028. El Centre Delàs ha calculat que les inversions en armament del 2022 són de 4.581,5 milions si se sumen les del ministeri de Defensa i les del d’Indústria en concepte de R+D.

Funcions

Transformació i aliances

Els exèrcits provinents de la Guerra Freda estaven pensats per a la defensa territorial autònoma, però els EUA han anat marcant el pas d’un nou paradigma militar, explica el també codirector del think tank de ciberseguretat Thiber Guillem Colom. Als anys 90 hi ha una bretxa tecnològica entre les forces nord-americanes respecte de les europees i a partir de l’atemptat de l’11-S a Nova York arriba el veritable procés de transformació. Cal augmentar capacitats perquè les demandes i missions són unes altres i, a més, lluny del territori: contraterrorisme, gestió de crisis, pacificació, etc. En aquest sentit, Espanya manté missions permanents de vigilància fronterera, protecció de rutes marítimes i activació en cas de crisis i desastres naturals, entre moltes altres funcions. Però totes les fonts consultades admeten que avui el sentit de la política de defensa és la projecció exterior, molt lligada als compromisos amb la UE i l’OTAN. Així, l’exèrcit participa en un total de 17 missions internacionals, d’entre les quals destaca la d’ensinistrament a les forces de Mali i ara les dels països de l’est d’Europa. Espanya té contingents aeris a Bulgària i Lituània i terrestres a Letònia per fer tasques de vigilància i dissuasió de la mà dels països de l’OTAN.

Ucraïna

Punt d’inflexió

La guerra a Ucraïna ha obert un nou escenari i la UE ja ha decidit optar pel rearmament. Arran de la invasió russa, la defensa territorial s’ha tornat a revelar com una qüestió important, analitza Colom. En el cas espanyol, Ceuta, Melilla i les Canàries són els únics punts hipotètics per protegir en aquest sentit. De fet, el nou projecte per adquirir 20 Eurofighters està justificat per a les Canàries, apunta Ortega, per bé que això no impedeix que es puguin mobilitzar.

En sintonia amb el criteri de la UE, Colom remarca la necessitat d’incrementar el pressupost espanyol en defensa i invertir en material avançat com drons. “La funció principal dels exèrcits és que no hi hagi guerres. I això es fa mitjançant la dissuasió”, subratlla. L’òptica oposada és la de treballar des de la diplomàcia per evitar el xoc de potències. Sense una especial influència, Espanya segueix el camí de la militarització marcat pel bloc occidental contra Vladímir Putin.