Rafa Marañón: “Vaig retirar-me del futbol per acabar arquitectura”

Barcelona“Quants futbolistes de primera divisió creus que tenen una carrera?”, pregunta per telèfon. “Sé que soc un cas rar i atípic: vaig passar pel forat d’una agulla en temes d’estudi”. 

Nascut el 1948 a Olite, Navarra, Rafael Carlos Pérez, conegut com a Rafa Marañón, és una llegenda de l’Espanyol: amb 144 gols, n’és el màxim golejador en competicions oficials. Li diuen l’arquitecte del gol, perquè al matí s’entrenava i a la tarda estudiava arquitectura –primer tècnica, després superior–. No va dubtar mai d’haver pres la decisió correcta: “Vaig estudiar perquè sempre he tingut la certesa que el futbol és una cosa que Déu et dona però de manera efímera”.

El temps, assegura, li ha acabat donant la raó. De jove, a Pamplona, va fer maestría industrial en arts gràfiques, uns estudis entre el batxillerat i la formació professional, I quan el va fitxar el Reial Madrid va voler seguir formant-se i va es va examinar per entrar a l’escola d’aparelladors. “A Madrid feia ben poca cosa, però vaig venir a Barcelona, i per a mi va ser el paradís de l’estudi”, diu, amb facultats fent classe “matí, tarda i nit”.

“M’agradava Barcelona perquè hi havia la possibilitat i la mentalitat d’estudiar, i això era una manera de progressar socialment. Els que som de poble i tenim mentalitat de pobres això ho valorem”, assegura. El 1980 rendia al màxim nivell al camp. I també a les aules: va acabar aparelladors i es va apuntar a arquitectura. 

Professor a la UPC

Al vestidor, els seus companys li tenien “respecte”. “No estudiava per esnobisme. Simplement volia acabar perquè pensava que el futbol i els estudis, o el futbol i treballar, no són excloents”. En un exercici de sensatesa, Marañón va pensar que, tot i ser un futbolista d’elit, els diners no li durarien tota la vida: “La màxima fitxa que vaig tenir era de vuit milions de pessetes. Als 80 això eren molts diners, però vist ara no eren ni 50.000 euros”. 

El Paris Saint-Germain va interessar-se per ell, però va rebutjar l’oferta i va preferir el Sabadell. “Havia prioritzat el futbol sobre els estudis durant molt temps, però em faltava una assignatura i el projecte final de carrera, i jo volia acabar”. Havent-se llaurat un futur al marge del futbol, va tenir una xarxa on caure: “Vaig retirar-me per acabar els estudis d’arquitectura”. 

Després es va doctorar (va fer la tesi sobre l’arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí) i va treure’s una plaça de professor a la UPC, on ha impartit classes durant dècades. I, en un gir que el destí li tenia preparat, va col·laborar amb el club de la seva vida en la construcció de la ciutat esportiva a Sant Adrià i del nou camp de Cornellà-El Prat. 

Ara aconsella a tots els joves que no es desvinculin de l’estudi per molt bons que siguin fent esport: “La formació és una pedra important a la vida de les persones. És bo que els esportistes tinguin un altre àmbit professional o d’estudis”.