Ràfegues que fiblen

Avui anirem ben al mig de la serra de Tramuntana, pels voltants del puig de Bàlitx. Fa dues setmanes, trescant per la contrada pel vessant de llevant de l’esmentat puig, vaig albirar un seguit d’oliveres i algun pi amb les branques esqueixades. La ferida a la soca era fresca i les branques, arrabassades, eren a terra, a alguns metres de la soca. ‘A priori’ semblava el resultat d’un episodi de vent virulent i recent, atès que les branques encara mantenien algunes fulles.

La sorpresa va venir en observar com a mesura que anava trescant pel bell paratge, en direcció al nord, cap a la tanca dels Bous, apareixien noves oliveres esbrancades, tot seguint la corba de nivell de 400 m, cosa que em va animar a fotografiar-les, incorporant dades de localització per poder representar amb posterioritat el conjunt en un mapa.

L’avantatge de projectar la localització de les imatges en un mapa és que ens permet afegir perspectiva al treball de camp i discernir si els arbres afectats pel vent segueixen algun patró, entre altres coses.

Arbres afectats

Si anam al mapa, observarem, representats en triangles de color verd, els arbres afectats que vaig anar trobant. Sumen un total de 25 punts dibuixant una línia clara i estreta que, si comparau amb les corbes de nivell, va seguint la cota dels 400 m.

També he posat quatre requadres amb algunes de les imatges que vaig enregistrar. El requadre 1 és un exemplar de pi blanc el terç superior del tronc del qual ha quedat escapçat. Al fons de la imatge podeu veure la magnífica muntanya de Montcaire.

El requadres dos i tres mostren exemplars d’oliveres esbrancades: es veu perfectament la ferida recent i les branques arrabassades a terra. Per acabar, el requadre número 4 mostra una imatge amb dades de localització i orientació. Es pot observar la cota de 398 m, així com l’orientació nord o nord-est en què han quedat les branques.

Gràcies a les gestions del company solleric Joan Orvay, que va poder parlar amb l’amo en Miquel de Bàlitx, es confirmava un episodi de vent virulent a la contrada durant la passada Setmana Santa, si bé no hi va quedar constatada la presència d’un fibló.

Comentant les fotografies enregistrades durant la ruta amb el geògraf Miquel Grimalt, observàvem que la direcció en què havien quedat les branques, un cop eren llançades a terra, era majoritàriament nord o nord-est, si bé també hi havia alguns casos amb direccions diferents. Aquest punt és important a l’hora de poder esbrinar si ens trobàvem davant els efectes d’un possible fibló, d’un esclafit o d’una combinació d’ambdós fenòmens dins una mateixa tempesta.

La trajectòria clarament alineada i estreta que dibuixen els punts en el mapa faria pensar automàticament en un fibló però, com hem dit abans, la majoria de les branques esqueixades miren en una mateixa direcció, un fet més relacionat amb un esclafit de tempesta.

Com a recordatori, cal dir que un fibló és una baixa local amb vent girant a gran velocitat en sentit ciclònic (antihorari en el nostre hemisferi), fàcil de reconèixer per la seva forma d’embut, mentre que un esclafit és un corrent d’aire descendent molt violent que en arribar a prop de terra s’expandeix horitzontalment a gran velocitat. En aquest darrer cas, el moviment unidireccional provoca que els arbres tomats o les branques arrabassades quedin orientats majoritàriament en una mateixa direcció, si bé marca una traça d’elements afectats més ampla que en un fibló.

En qualsevol cas, ens trobam, una vegada més, davant un nou exemple de la força de la natura que, de manera ocasional, té capacitat per transformar el paisatge a embranzides.