Cala Rajada, l’Arcàdia feliç alemanya Walter Benjamin I el drama dels jueus a Eivissa

Palma / PalmaCom a illa que és, Mallorca sempre ha exercit un gran poder hipnòtic. Al principi dels anys trenta un dels seus racons més captivadors va ser Cala Rajada, a Capdepera. Així la descrigué un dels seus il·lustres hostes, el pintor Jack Bilbo: “Era un lloc encisador, habitat per gent que tots ells havien d’oblidar o ocultar alguna cosa: exiliats, contrabandistes, fills de famílies riques i parelles clandestines”.

Bilbo formà part del grup d’intel·lectuals alemanys que, en el període d’entreguerres, recalà a l’illa fugint de la gran crisi econòmica que patia la República de Weimar. Casa nostra es presentava com un lloc llunyà, amb un clima plàcid, on podien viure amb pocs doblers. També, però, sota l’aixopluc d’una jove República espanyola, hi pogueren gaudir d’una atmosfera més neta i permissiva que la que tenien a Alemanya, on el partit nacionalsocialista estava en ple ascens. El seu rastre pel llevant de Mallorca ha quedat recollit en el llibre El temps s’esmicola. L’exili centreeuropeu a Cala Rajada (1930-1936), de Gabi Einsele, Maria Massanet i Gregori Rexach. El 2017, Antoni Capellà en feu un documental.

El 1931, els primers intel·lectuals alemanys que s’instal·laren a Cala Rajada foren el pintor Friedrich Kleukens i l’escriptor Franz Blei, que definí aquell indret com l’“Arcàdia feliç”. Ambdós eren personatges molt coneguts al seu país, de manera que aconseguiren atreure altres artistes destacats. Fou el cas dels pintors Enrique Dravinghaussen, Albert Paris Gütersloh, Arthur Segal; els escriptors Karl Otten, Arnold Clerx, Jacoba Catherina (coneguda com Tonny Clerx), Herbert Schülter, Friedrich Burschell, Heinz Kratschutski; l’arquitecte Friedrich Haüs, el periodista Arthur Seehof, l’actriu Fritta Brod i el fotògraf Conrad Liesegang, que es cartejà amb personalitats com Roosevelt i Kissinger.

Turistes “especials”

Aquells intel·lectuals es trobaren amb un petit poble de pescadors amb gairebé una dotzena de cases. “El poble -escrigué Karl Otten- sols és el final d’un llarg camí que condueix des de l’interior de l’illa o d’Europa cap al mar. No té carrers establerts ni números a les cases, ni aigua corrent, ni llum elèctrica; sols la meitat d’una església i pescadors amb les seves barques i xarxes”. La població local no sabia res de les vides d’aquells turistes “especials”.

A part de refugiats alemanys, també n’hi hagué d’austríacs, holandesos i suïssos. Alguns d’ells no arribaren per motivacions polítiques, sinó més aviat estètiques: s’havien enamorat de la nostra llum mediterrània. Molts s’allotjaren en fondes, pensions i cases de lloguer. Els dos hotels emblemàtics de la zona eren el pioner Cas Bombu i el luxós Castellet, oberts en la dècada dels anys vint. Aquest darrer acollia famílies benestants i homes de negocis, com Joan March Ordines. El 1932 fou llogat pel suís Stromayer, que ja administrava a Palma l’hotel Inglés. Al capdavant de la seva gestió hi posà Gerhard Thümmler, un important empresari alemany dedicat al sector de la importació i l’exportació de productes autòctons, entre ells, la llata.

L’hotel Castellet s’erigí en paradigma d’exquisidesa i bon gust. La premsa internacional li donà molta cobertura, de manera que ben aviat s’especialitzà en un turisme internacional i cosmopolita a la recerca de llocs d’encant. Kratschutski elogià aquell paradís en el llibre Memòries de les presons a la Guerra Civil a Mallorca : “Davant l’ampli mar, il·luminat per la lluna. Cap al sud, aquella costa enfilada i rocosa amb el poderós cap Vermell, al nord el petit poble pescador de Cala Rajada, amb les seves casetes blanques entre els arbres foscos. Una panoràmica commovedora. Així ho havíem somiat, encara que no del tot”.

En pocs anys, el canvi demogràfic a Cala Rajada va ser impressionant. L’any 1933, d’una població de quatre-cents habitants, quasi la meitat eren estrangers. Tanmateix, la xifra degué ser molt més alta, atès que molts estrangers no s’arribaven a empadronar al municipi. Donat aquest volum de gent, fins i tot s’organitzaren petites escoles per als fills de la colònia alemanya.

Intel·lectuals empresaris

La majoria d’aquells exiliats vivia de petites rendes o dels guanys que encara recaptaven de la venda dels seus treballs al seu país d’origen; d’altres, en canvi, rebien ajudes de l’exterior. Quan, però, el 1933, Hitler arribà al poder, tots aquells ingressos s’acabaren. Els jueus no pogueren treure els seus estalvis dels bancs i els intel·lectuals ja no tingueren a qui vendre les seves obres, considerades pels nazis “art degenerat”. A Mallorca tampoc no venien res.

S’havia acabat l’idil·li. Aïllats dins d’una illa, aparegué, doncs, l’angoixa per sobreviure. Queda clar en una carta de Franz Blei: “Una renda que no arriba, una pensió que no basta i sempre amb la il·lusió que un amic ficàs un bitllet de banc entre els fulls d’una carta [...]. Ai, si nosaltres tinguéssim un poc més de doblers! Perquè un ja no té vint anys quan suplia l’escassetat amb il·lusió; però tampoc som prou vell per caure en la resignació”.

Enmig d’aquella negror, no hi hagué més remei que reinventar-se. Així, l’excèntric pintor Jack Bilbo, gran contador d’històries, es feu càrrec de l’Hugo’s Bar, transformat després, en mans d’un rus, en el famós Wikiki, el principal lloc de reunió de la parròquia alemanya. Els anglesos, en canvi, es trobaven a The Boat House, obert per Walter H. Hoag. En aquests bars ambdues comunitats intercanviaven informació dels seus respectius països, esperaven el correu i comentaven les notícies de les emissores de ràdio que alguns d’ells tenien. H. Seckel també va posar en marxa una perfumeria; B. Von Geldern, un taller de torneria, i Hammerschimidl una merceria. Altres, com Gruman, es convertiren en agents immobiliaris que proporcionaven habitacions per llogar.

El 1934, a Cala Rajada només hi havia tres establiments oberts per estrangers. Un any després, però, ja en regentaven 14 dels 33 existents. Eren negocis que satisfeien les noves necessitats que la colònia tenia. També, però, permetien donar feina als mateixos gabellins. Fou el cas del taller dels Krastchustki, Las Estrellas, que produïa des d’espardenyes de ràfia -material fins aleshores desconegut a Mallorca- fins a objectes de fusta d’olivera, bosses i teles diverses. Eren productes de tan alta qualitat que apareixien en revistes de gran repercussió internacional com Vogue.

La plantilla de Las Estrellas estava integrada per quaranta treballadores mallorquines i arribà a exportar gènere a indrets tan llunyans com Buenos Aires, les illes Bermudes, Johannesburg i Hawaii. Una altra iniciativa privada reeixida va ser la fàbrica d’electricitat Electra, del suís Hans Villiger. Tanmateix, alguns comerciants locals no veren amb tan bons ulls tots aquests negocis. Consideraven que els llevaven mà d’obra i part dels seus beneficis.

La fi del paradís

El paradís gabellí s’escardà amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 17 de juliol de 1936. Tocà tornar a fer les maletes. El malson continuava. De nou aquells alemanys es trobaven al lloc equivocat. Ja feia temps que eren espiats per agents de la Gestapo que s’havien instal·lat a viure a l’hotel Castellet -a Palma, des de 1932 ja funcionava una secció del Partit Nacionalsocialista. L’Ajuntament de Capdepera tenia denúncies contra les operacions d’aquells intrusos nazis, però no feu res.

Anys després, Billy Blei encara no se’n sabia avenir: “Sí, qui hauria pensat que un podria ser expulsat de l’illa de Mallorca? Jo la plor encara. Si pogués, immediatament hi tornaria!”. Hi hagué, però, alemanys que, abans de fugir, ja foren detinguts. Fou el cas de Krastchustki. “Jo tampoc creia que la situació es perllongàs per molt de temps, però em vaig equivocar totalment”, escrigué. Al poble es va escampar el rumor que el seu cos havia aparegut en una cuneta. La premsa alemanya també se’n feu ressò. Però encara era viu. Estava reclòs a la presó de Can Mir, a Palma, des d’on després passaria a altres centres penitenciaris d’Espanya.

Karl Otten, amic de Krastchustki, seria portat a la presó de Capdepera. Més sort tingueren altres alemanys de Cala Rajada que pogueren sortir de l’illa gràcies a l’ajuda del Consolat britànic. Tanmateix, un cop al seu país, alguns acabarien en un camp de concentració. També n’hi hagué -una minoria- que es resignaren a fer la salutació feixista, de manera que no es mogueren i, amb el temps, es convertiren en uns calarajaders més.

Durant la Guerra Civil, Cala Rajada va ser freqüentada pels aviadors que lluitaven al costat del bàndol nacional. N’hi hagué tant d’espanyols com d’italians i alemanys. Tots ells inundaren de por i terror l’antiga “Arcàdia feliç” de la colònia de refugiats alemanys. Krastchustki i Karl Otten acabarien sortint de la presó. Aquest últim es traslladaria a Londres, on treballà a la BBC. El 1948 publicà un llibre titulat L’ombra de Torquemada, en què associava la Santa Inquisició del segle XV amb la violència i el fanatisme de la guerra que el mateix autor visqué a Espanya.

A les seves memòries, Otten es deixà portar per la nostàlgia en recordar els seus feliços anys mallorquins previs a l’infern: “El silenci profund, la increïble fertilitat i la bellesa de la vall tenien encantats els estrangers”. I concloïa: “Respirar la pau de l’illa, la calma del darrer paradís”. Avui, a Cala Rajada, ja res és el que era. El temps i el boom turístic ho han esmicolat tot. Només la mar és la mateixa. Entre les remors de les seves onades encara es poden sentir les veus dissidents de la barbàrie.

I la setmana que ve: ‘Quan Franco vivia entre nosaltres’

Walter Benjamin, un dels filòsofs més lúcids del segle XX, també passà uns dies a Cala Rajada. Hi ha constància que vingué a visitar els seus companys alemanys. El 1932 s’havia mudat a viure a Eivissa, a Sant Antoni de Portmany. Hi arribà convidat per un amic seu alemany que tenia un fill immers en l’elaboració d’una tesi doctoral sobre la tradició oral de la pagesia eivissenca.

Benjamin, d’origen jueu, no dubtà a quedar-se en aquell paradís. Aleshores tenia greus problemes econòmics i vivia precàriament al Berlín prenazi. En temps de la Segona República espanyola, la Pitiüsa major es presentava com un lloc molt barat per viure-hi i per tenir-hi la pau necessària per escriure. Hi hagué altres alemanys jueus que també hi recalaren fugint del nazisme. Fou el cas del fotògraf Robert Sternau, l’arquitecte Erwin Broner i els artistes avantguardistes Raoul Hausmann, Wolfgang Schulze Wols i Will Faber.

Des de la seva casa la Punta del Molí, Benjamin no es cansà d’escriure sobre el “paisatge idíl·lic” d’aquella Eivissa tradicional, virginal. Es va mostrar, però, molt preocupat per la incipient indústria turística. Tal com recull Vicente Valero al llibre Experiencia y pobreza, el filòsof alemany va romandre a l’illa blanca en dues ocasions: d’abril a juliol de 1932 i d’abril a setembre de 1933. La seva següent destinació fou Niça. El 1933, amb Hitler com a nou canceller, es va veure obligat a exiliar-se. S’establí a París i més tard marxaria a Nova York.

El 1940, Benjamin tornà a París. Amb l’avanç de les tropes alemanys, es dirigí a la Catalunya del Nord amb l’objectiu d’arribar a Portugal, aleshores un país neutral. Tanmateix, no hi arribaria. El grup que el protegia fou arrestat per les autoritats franquistes. Ell es quedà a Portbou (Alt Empordà), on a final de setembre de 1940 aparegué mort en un hotel. Tenia 48 anys. Es creu que, desesperat per la situació en la qual es trobava, se suïcidà amb la ingesta de morfina.

El 1939, un any abans de la mort de Benjamin, els seus companys jueus que s’havien quedat a Eivissa començaren a ser deportats pel règim franquista a l’Alemanya de Hitler. Així ho ha documentat el periodista de Diario de Ibiza José Miquel L. Romero en el seu llibre Los indeseables. La expulsión de los judíos alemanes residentes en Ibiza y Baleares 1939-1945. D’aquesta manera, Espanya es va convertir en una extensió més de l’Estat nazi per voluntat pròpia. Igualment adoptà la definició nazi de jueu. Eren aquells que no només practicaven la religió del Talmud, sinó també els seus descendents i cònjuges, encara que professassin altres religions.