Les ramaderes de les Illes reivindiquen el seu espai

PalmaTradicionalment, la feina del camp a les Illes Balears s’ha associat als homes, tot i que les dones hi han estat sempre, ja que la majoria d’explotacions que hi ha a l’Arxipèlag són petites i mitjanes, i de gestió familiar. “Les dones hi són”, afirma Joana Mascaró, ramadera al capdavant de la finca Hort de Son Coves a Campos, “tot i que és ver que la major part de la gent que hi fa feina són homes i, encara que hi ha dones que s’hi han posat al capdavant, són poques”.

Una d’aquestes dones és també Joana Cerdà, ramadera d’ovella i de porc negre mallorquí a Montuïri. Va arribar a la ramaderia arran de conèixer el que avui és el seu home, després de deixar enrere una feina d’horari tancat a un banc. Destaca que la gent encara té la imatge que al camp les feines són per als homes: “Se sorprenen quan maneig els sacs de gra, el tractor i la segadora. És una feina com una altra, n’he après i ja està. Hi ha molt de desconeixement”, assegura.

A la ramaderia encara hi ha menys dones que a l’agricultura, que ja en va escassa. El primer informe sobre aquesta matèria presentat el 2021 per la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural reflecteix que les dones només representen el 23% de feina assalariada a l’agricultura, és a dir, hi ha més de quatre homes per cada dona treballant al camp. Segons dades del Fogaiba, l’ens titular del registre d’explotacions agràries a les Balears, només un 33% de les persones titulars de les explotacions agràries són dones i, en el cas de les explotacions ramaderes, el percentatge baixa a un 20%. L’informe indica que, majoritàriament, les dones ajuden en les explotacions sense cobrar i, a més, carreguen amb les feines de la casa.

Les noves generacions

Però les coses canvien. Hi ha noves generacions de dones que han decidit tornar al camp, fer-se càrrec de les explotacions i, fins i tot, dedicar-se a la part del sector que presenta més dificultats: la ramaderia. I per què? Mascaró no dubta quan ho diu: “Perquè m’agrada”. Explica que ella va néixer envoltada de vaques i sempre havia ajudat a casa, però va estudiar turisme i empresarials. “Quan jo estudiava, estaves empegueïda de dir que feies feina a foravila perquè se’n reien de tu. I a l’institut, quan et presentaven les sortides laborals i d’estudis mai no et parlaven de foravila. Així que vaig fer allò que feien els altres, encara que a mi no m’agradava”, confessa. Quan el seu pare va dir que hauria de tancar quan es jubilàs, Joana Mascaró va assumir la titularitat de l’explotació, juntament amb els seus pares. “I no me’n penedesc gens perquè a mi el que m’agrada són els animals i fer feina per al sector”, afegeix.

Aina Canyelles també és ramadera, en aquest cas d’ovelles roges mallorquines. “Jo hi vaig néixer, la meva parella també hi va néixer i és un boig dels animals, com jo. I el meu pare, com que va veure aptitud i ganes, m’ho va fomentar i, a 18 anys, jo ja tenia cartilla ramadera”, assegura. És una de les professionals que forma part d’un col·lectiu de dones, Ganaderas en red, que reivindiquen el seu paper dins un món molt masculinitzat.

“A les Balears sempre hi ha hagut ramaderes”, explica Canyelles. “Simplement no eren visibles i aquest grup es va crear per mostrar que existim, que cada vegada som més a tota Espanya i que ens ajudam entre nosaltres”, afirma amb contundència. El fet de compartir experiències amb les seves companyes d’arreu de l’Estat li ha permès descobrir algunes peculiaritats del sector a les Balears, com la figura de la madona: “Ja ho diu el meu sogre, que té més de 90 anys, a moltes finques si no entraves per l’ull a la madona, no hi tornaves”. Però admet que, tot i que elles duien l’economia familiar, un fet excepcional dins l’Estat, el que passava és que la dona decidia, però no figurava.

Encara que la qüestió que, avui dia, ens fa realment diferents és la insularitat, segons Canyelles, té efectes positius. Ella en destaca que permet preservar tradicions com el fet de tondre amb família i amics, “que s’ha perdut per tot menys aquí”. O també el mateix fet de tenir 33 espècies autòctones, “que és un fet brutal”. Però el fet insular també té efectes negatius per a la ramaderia, com és el sobrecost de la matèria primera que n’afecta la rendibilitat i en dificulta la tecnificació i modernització.

La rendibilitat

Mascaró coincideix plenament amb el diagnòstic de Canyelles i concreta que si s’aconseguís una rendibilitat similar a la de les explotacions de la Península, es podria modernitzar el sector i fer la feina més fàcil i, per tant, més atractiva. Perquè, com apunten les tres ramaderes, la principal dificultat que presenta la ramaderia és que els animals necessiten una atenció diària. Joana Mascaró posa l’exemple de la seva vaqueria: “Des que vàrem robotitzar la feina de munyir les vaques hem millorat molt en horaris. Perquè si has de munyir a les sis del matí i a les sis de l’horabaixa cada dia, festius i caps de setmana, t’ha d’agradar molt o no continues. Quan més modernitzes, més rendibilitat, baixa el cost de producció i més ganes tens de continuar”.

Fernando Fernández, director general d’Agricultura, admet que a les Balears la rendibilitat de les explotacions és baixa i això dificulta que les explotacions puguin tenir més de dues nòmines, per exemple. “Moltes vegades hi ha l’home com a titular i les dones computen com a ajut familiar”, diu. Reconeix que queda camí per recórrer, tot i que actualment totes les línies de subvenció reconeixen la presència de dones amb més puntuació.

Cap de les tres ramaderes es penedeix d’haver triat fer feina amb animals, creuen que les dones encara tenen molt a dir en aquest sector i reclamen polítiques que mirin cap al camp i que el mostrin als joves. Com afirma Mascaró, “de cada vegada hi ha menys joves i dones que vulguin continuar, i no ens podem permetre quedar sense pagesos i ramaders”.