Un raor també és un ganivet, i en llampegar comença la llampuga

PalmaLa imatge d’un peix vermell groguenc, amb la boca petita i el cap que pareix esclafat, i que és molt gustós frit i menjat, és la que ve al cap de moltes de persones en sentir el mot “raor”. Allò cert, però, és que en origen –i això és el que molts desconeixen– un raor és un ganivet amb la fulla molt prima que serveix per afaitar la barba o tallar arran la pelussa del clotell o d’altres parts del cos. I és la semblança del cos del peix amb el ganivet allò que li dona nom. Però què ha succeït perquè el nom utilitzat per anomenar el peix estigui en boca de tothom, mentre que el mot per anomenar l’eina d’afaitar l’utilitzin tan poques persones?

Raor ve de raure. De l’acció de fregar amb un instrument tallant o aspre la superfície d’una cosa per rebaixar-la o per llevar-ne les adherències, les excrescències o els regruixos, se’n diu “raure”. El substantiu que se’n deriva és ‘raor’, i així s’anomena el ganivet que fa aquesta funció. De fet, si se cerca el verb ‘raure’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, es comprovarà que la segona accepció és “llevar (el pèl, el borrissol, etc.), amb un raor”. El mot ‘raor’ ha caigut en desús perquè a cal barber s’ha estès la paraula castellana ‘navaja’ o la seva versió catalanitzada ‘navalla’. Tanmateix, el lingüista Joan Corominas, al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, ja adverteix que antigament el mot ‘navalla’ just era d’ús habitual en les zones catalanoparlants de l’Aragó i el País Valencià que eren limítrofes amb el territori del domini lingüístic del castellà. En canvi, diu, que a la resta de les zones catalanoparlants antigament es feia servir ‘raor’ o ‘rasor’ per designar aquest tipus de ganivet. Així mateix, reconeix que la paraula ‘navaja’, escrit a la manera castellana, ja apareix en documents del segle XVII.

De barba, de taula, de butxaca. Tot i que el mot ‘raor’ ha perviscut sobretot per referir-se al ganivet d’afaitar, antigament també s’utilitzava per anomenar ganivets que tenien altres funcions. Com a exemples, el DCVB recull “un rasor de barba”, “un rasor de taula” i “un rasor de butxaca”. D’aquest darrer, n’especifica que és el mateix que un trempaplomes. Perquè no quedeu amb l’endarrer, us direm que això és un “ganivet petit que servia principalment per fer el tremp o tall a les plomes d’escriure; actualment, ganivet petit per fer punta als llapis i tallar coses menudes”. Les expressions populars “tallar com un raor” i “més fi que un raor” poden ser preses en sentit literal (una cosa que talla molt) o metafòric (tenir gran agudesa mental).

El plural: raors o raons? Us haureu fixat que a les peixateries –o a les pescateries, mot també correcte i predominant fins fa relativament poc a Mallorca– aquest peix tan preuat en aquesta època de l’any sol anar acompanyat d’un cartellet que diu “raons”. El motiu és que el poble fa el plural d’aquesta manera, i això té una explicació. La erra final no es pronuncia i, per tant, es diu ben igual que el mot ‘raó’. La diferència és que si raó (com a sinònim d’enteniment) és una paraula femenina, el mot ‘raor’ és masculí. En llenguatge vulgar s’ha considerat un mot acabat en ‘-o’, que per tant fa el plural en ‘-ons’. Aquest és el motiu pel qual a la majoria d’establiments ho escriuen d’aquesta manera, tot i que no sigui correcte. Com que és un peix que té tradició culinària sobretot a les Illes Balears i als pobles de vorera de mar del Maresme, a Catalunya, als mercats l’ofereixen amb el nom en català. El motiu senzillament és perquè el mercat espanyol no ofereix aquest producte de la mar. Ara bé, en castellà n’existeixen, de noms, per anomenar-lo. Si en català és una determinada característica física, en concret, la forma, que donà nom al raor, en castellà es fixaren en un altre atribut: el color. Per això, en espanyol l’anomenen“papagayo” i “lorito”, per la lluentor de les retxes grogues i vermelles del seu cos.

Quan fa llamps, arriba la llampuga. El raor no és l’únic peix cèlebre del mes de setembre. Ha de competir amb la llampuga, que ara també n’és el temps. Encara que, pel que fa al seu preu, un peix i altre no tenen res a veure. La creença popular assegura que la llampuga es diu així perquè arriba quan llampega, és a dir, quan fa llamps. A la tardor no és estrany que faci temporals, que llampegui i que troni. Allò cert, però, és que llampuga i llamp tenen un vincle a mitges. Allò més acceptat entre els estudiosos de l’etimologia és que un mot i altre tenen el seu origen en el grec ‘lampas’, que vol dir llàntia i llum. I efectivament, dins la mar, a causa del color groc llimona que aquest peix té al ventre, fa l’efecte d’una espècie de lluentor. Per cert, que la llampuga, com el raor, a poques bandes del món és tan preuada com a les Balears. Bé, hi ha un lloc no gaire llunyà on la gent també en va bruixada. És l’illa de Malta. Allà en diuen “lampuki”. Cercau-ho per internet, i segur que en trobareu receptes diferents d’aquella a què estam avesats a les Balears: frita amb pebre vermell i alls.