Rebaixes

PalmaLa dependenta ho havia tornat a dir: “Què esperava, per aquest preu?”. I en Romuald no hi donava crèdit. Què esperava pel preu que havia pagat per la jaqueta? Aquesta era la pregunta? Bé, per començar esperava que no es desfés tota sola, com es podia comprovar a simple vista. Havia estès la jaqueta damunt el mostrador, perquè la dependenta la pogués veure, i en l’estona que havien conversat –discutit, més aviat– havia perdut més de mitja solapa dreta i el doblec d’una màniga s’havia començat a fer malbé, com si l’hagués passat sense voler per damunt la flama d’un fogó. La dependenta i en Romuald ara es miraven fixament als ulls, en silenci, com si haguessin de jugar-se-la en un duel. De fons sonava la musiqueta embafadora del fil musical dels magatzems.

No uns magatzems qualsevols, d’altra banda. En Romuald havia decidit acudir-hi perquè, ja que es comprava una jaqueta, volia que fos una jaqueta de qualitat, i no li sabia greu (més ben dit, n’hi sabia, però ho podia superar) gastar una mica més per tal de tenir garantida aquesta qualitat que cercava. A posta havia escollit els magatzems en qüestió, que, tot i ser de roba prefabricada (a ell li agradava el gal·licisme prêt-à-porter, perquè ja no el deia ningú i trobava que feia irònic i elegant a la vegada), no deixaven de ser la franquícia cara, entre cometes, d’una marca més econòmica, també entre cometes. Per anar mudat sense resultar ostentós, diguem-ne. Però sense que se li pogués dir, tampoc, que es conformava amb qualsevol cosa.

En resum, en Romuald va anar tot decidit als magatzems, que ocupaven un edifici quasi noble del centre de la ciutat que en altre temps havia estat un cine, i aviat va trobar allò que cercava. Una jaqueta bonica –no una americana– que fos casual i de vestir a la vegada. Que li remarcàs les espatlles i a la vegada li dissimulàs la panxa. Que no dugués butxaques grans, però sí unes d’estretes, ben dissimulades, que li permetessin guardar el mòbil, el tabac i l’encenedor (s’havia tornat a proposar deixar de fumar dins l’any nou, però ja no en feia crides en públic, com en les ocasions anteriors). I aviat la va veure: la jaqueta que complia tots els difícils equilibris que en Romuald cercava en una jaqueta. Se la va assajar en un emprovador (al costat d’una parella que practicava el ritual de la compra conjunta) i en va quedar convençut a l’acte. No era feixuga, però tampoc pecava per massa prima. Ben folrada per dins, però sense que fos peluda ni excessivament calorosa. Ni llarga ni curta, ni massa formal ni completament esportiva. Ben tallada, amb un bon caient, apta, per tant, per dur tant a un sopar amb amics com a una reunió de feina o a un acte social. Dos-cents vint-i-nou euros, amb el preu rebaixat (abans, segons l’etiqueta, en costava dos-cents noranta-nou). Va sospirar mentalment mentre els pagava, però els va pagar.

Una vegada a casa, va procedir a extreure la jaqueta de dins la bossa dels magatzems en què l’havia ficat, meticulosament doblegada, la dependenta (una que no era la mateixa que després s’havia de resistir a canviar-li la peça). El seu propòsit era penjar-la en un lloc preferent del seu armari d’Ikea, mentre no arribava el moment d’estrenar-la, una mica com qui penja una sobrassada a la perxa. Però en aquell mateix moment es va adonar del que semblava un regruix (que no havia vist als magatzems) a l’interior del coll de la peça, al punt que s’havia d’acoblar amb la part de baix del clatell. S’hi va fixar amb més atenció i, amb estupor, va veure com, de sobte, desapareixia el trau que permetia embotonar una de les discretes butxaques de la jaqueta. No tan sols això: a continuació, i sempre davant de la mirada atònita d’en Romuald, es va esfumar, com per encanteri, el botó que corresponia a aquell trau (extrau, més aviat), i finalment, la butxaca sencera. Pocs segons després, va tornar a començar el procés de difuminació, aquesta vegada aplicat a la part inferior del folre, que era d’un coloret verd mat.

Va decidir que no li importaven les causes del misteriós comportament de la jaqueta, sinó els dos-cents vint-i-nou euros que havia desemborsat per adquirir-la. De manera que va tornar a ficar-la (sense miraments ni contemplacions) dins la bossa, i va refer el camí a peu fins als magatzems. Pel camí va decidir que podia conformar-se sense la devolució de l’import, sinó amb la substitució de la jaqueta defectuosa (no se li acudia un altre adjectiu per definir-la) per una altra que fos idèntica però que complís el requisit de no desaparèixer dins les seves mans. S’imaginava una escena en què aconseguia que na Pepeta, per qui en Romuald continuava sospirant, li concedís per fi una cita, i que en el decurs de la trobada (potser en un establiment on servissin xocolata), la jaqueta s’anàs esvaint davant de la mirada reprovatòria (o pitjor: enmig de les rialles) de na Pepeta.

Per tot això, el que no podia imaginar-se de cap manera era trobar-se una dependenta que respongués la seva reclamació amb una pregunta temible: “Què esperava, per aquest preu?” Feia estona que hi discutia –de fet, ja no sabia dir quant de temps havia passat– i la dependenta és mantenia impassible en aquella contestació. El seu to no era agressiu ni displicent: tan sols era fred, llunyà, com si li contestàs pensant en una altra cosa. Quan ella va tornar a preguntar-li “i què esperava, per aquest preu?”, en Romuald va bufar i va abaixar la vista. Aleshores va descobrir que havia desaparegut el seu peu dret, fins a l’alçada del turmell.