“Els pitjors temps dels uigurs han arribat en l’era de Xi Jinping”

Tot i estar coronades de cabells blancs, les dues llargues trenes que baixen més enllà dels malucs donen a Rebiyaa Kadeer un aspecte encara més jove del que ja té. Ningú diria que aviat farà 70 anys o que té 11 fills i desenes de nets. Ni que va estar a punt de morir malalta en una presó xinesa, on va passar cinc anys. En va sortir el 2005 gràcies a la pressió internacional i es va exiliar a Washington. Des de llavors segueix la lluita pels drets del seu poble com a presidenta del Congrés Mundial Uigur. Aquesta dona musulmana de somriure afable és un dels principals enemics del Partit Comunista Xinès. Empresària d’èxit convertida en activista política, fa dècades que denuncia la repressió i l’aniquilació cultural de la seva ètnia, els uigurs, a la regió del nord-oest de la Xina que Pequín anomena Xinjiang (nova frontera ) i que per als uigurs és el Turquestan Oriental.

Expliqui'ns qui són els uigurs.

Els uigurs som una de les 56 minories ètniques reconegudes pel govern xinès. Habitem la regió autònoma de Xinjiang, al nord-oest de la Xina, en la frontera amb els tans (Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan). De fet, abans de ser sotmesos per la República Popular Xinesa el 1950, els uigurs ja havíem intentat crear la república del Turquestan Oriental. Som de religió musulmana. Però el govern comunista xinès ha explotat els nostres recursos i n’ha deixat al marge la comunitat uigur. Això mentre duia a terme una política d’assimilació cultural que ha inundat la regió de població xinesa han.

¿Des dels disturbis del 2009, que van fer la volta al món, la problemàtica dels uigurs ha sigut silenciada?

La nostra causa es va donar a conèixer el 1997 amb una repressió xinesa que va arribar als mitjans internacionals. Fins llavors ningú en sabia res. La lluita del Tibet, annexionat a la Xina un any després que el Turquestan Oriental, és molt més coneguda perquè el Dalai-lama va fugir i s’ha dedicat a promoure la seva causa. Però els nostres líders van ser cridats a Pequín per negociar i quan hi van arribar van ser assassinats en un sospitós accident d’avió.

Ara bé, el rostre visible de la causa uigur al món és el seu. Hi ha qui l’anomena la Dalai-lama de Xinjiang. Però l’expresident Barack Obama va rebre el líder tibetà i no a vostè. ¿Aquella visita frustrada va ser una victòria de la Xina?

Quan el govern dels EUA treu el tema uigur Pequín reacciona amb fúria, i aquesta és una de les raons per les quals Obama va decidir no rebre’m a la Casa Blanca, quan George Bush m’hi va rebre dos cops. Però estem en contacte constant amb el departament d’Estat, que defensa els drets dels uigurs. Admeto que ha tingut un cert èxit la política del govern xinès de presentar els uigurs com a terroristes i convèncer el món que lluita contra el mateix extremisme islamista que Occident. És una gran mentida.

¿La lluita internacional contra l’Estat Islàmic perjudica la causa uigur?

Ja des de l’11-S de Nova York, com que els uigurs som musulmans, va ser fàcil per al govern xinès atacar la nostra gent. Van impulsar una política de repressió i assimilació cultural, i van portar milions de hans [ètnia xinesa] a la regió. El 80% de uigurs són grangers: se’ls va prendre la terra per donar-la als hans i van haver d’emigrar a les ciutats, on no troben feina. Es va prohibir la nostra llengua i la nostra religió i es va iniciar la política de traslladar les dones joves uigurs a altres províncies xineses. Tot era una provocació per generar una resposta violenta i tenir excusa per a la repressió.

Com ha canviat la situació amb l’arribada al poder de Xi Jinping?

Xi Jinping ha ordenat a les forces de seguretat a la regió disparar i matar primer i preguntar després. El pitjor ha arribat en l’era de Xi Jinping: molts incidents sagnants i més discriminació quotidiana. La vinculació amb el terrorisme permet a la Xina desacreditar el moviment uigur als ulls del món i alhora detenir milers de persones a Xinjiang dient que tenen connexions terroristes.

Existeixen connexions?

En absolut. No hi ha cap grup terrorista al Turquestan Oriental, però la brutalitat policial fa que algunes persones responguin amb violència. Els últims anys milers de uigurs han fugit del país i ara són refugiats a Tailàndia o Malàisia. Alguns d’ells, 300 segons el govern xinès, han acabat unint-se a l’EI a Síria. Una xifra poc representativa, com la de qualsevol altre país que ha enviat combatents a l’EI.

Amb aquest panorama, ¿l’objectiu de la independència queda lluny?

Tot això ha fet créixer l’aspiració del nostre poble a aconseguir la independència. Queda clar que no podem conviure pacíficament. I l’objectiu del Congrés Mundial Uigur és l’autodeterminació.

El seu pas per la presó i el fet de tenir fills encara a Xinjiang, ¿ han fet que es plantegés alguna vegada desistir de defensar la seva causa?

Mai. Tota la meva família a la Xina està sota arrest domiciliari, sense accés a diners ni a passaport. Els meus nets no es poden casar perquè el servei secret amenaça a tothom que s’hi acosta. Però això no afectarà la meva lluita: no tinc més opció.