El rebosillo fa monja i el mocador pirata és sexi?

Palma“El rebosillo remarca la silueta d’oval de la cara de les al·lotes, quan duen aquesta peça de roba. La pot arribar a fer tan redona com un pa. I, és clar, és bo d’entendre que en general els joves surten de festa per socialitzar, per conèixer altres joves, per seduir i ser seduïts... Un mocador fermat pel clotell, a la manera dels pirates, permet a les al·lotes mostrar el coll i dur els cabells amollats. Ningú no dubta que això és més sexi que un rebosillo, que és mongívol”. Qui diu aquestes paraules és la musicòloga i estudiosa de la cultura popular Bàrbara Duran, arran de la polèmica sorgida al Firó de Sóller quan una integrant del Col·lectiu de Pageses va estirar pel braç una reportera d’IB3 perquè, segons el seu parer, entrevistava joves que anaven “mal vestits”.

La interrupció del directe del magazín Cinc Dies de la televisió pública va generar tot tipus de comentaris a les xarxes socials, a favor i en contra del manteniment d’un codi de vestimenta a les festes tradicionals. Davant aquestes dues visions, la musicòloga manacorina llança una qüestió: “Què volen els participants de la festa? Volen oferir-ne una visió museística o es decanten més per contemporaneïtzar la tradició i fer-la atractiva a un públic jove?”.

El debat de si mocador o rebosillo no és exclusiu del Firó de Sóller. El professor d’Història Medieval de la UIB Antoni Mas Forners, que fa anys treballava al departament de Cultura de l’Ajuntament de Santa Margalida, recorda que “a la primera dècada d’aquest segle a la Vila sorgí un debat entorn de la processó de la Beata”. “Els membres de l’organització consideraven que d’un temps ençà es presentaven persones a la processó vestides de manera peculiar: amb esportives i, en el cas de les al·lotes, mocadors fermats a darrere en lloc de rebosillos o volants. Fins i tot, un any en va comparèixer un vestit de manyo o baturro aragonès. Davant això, el grup organitzador de la processó va establir uns criteris per dir qui podia sortir o no podia sortir a la processó”, comenta l’historiador.

Segons Antoni Mas, els orígens de la processó de la Beata cal situar-los al 1792. “En aquell temps, tothom anava vestit de pagès. És a dir, els homes amb calçons amb bufes, les dones amb rebosillo. Les modes canviaren, però la gent que sortia a la processó més o manco mantenia l’estètica inicial, com es pot veure en fotografies de principi de segle. Fa uns anys, pels cafès del poble aparegueren cartells anònims sobre com fer ús del rebosillo. Qui penja cartells pels cafès no es dirigeix als externs que per la Beata venen a Santa Margalida, sinó als vilers. Les persones que penjaren els cartells eren dones, i són les dones que en aquesta qüestió hi han de dir la seva”, argumenta Antoni Mas.

“Dur el mocador fermat davall el coll és incòmode, perquè t’estreny”, comenta la vilera Maria Antònia Santandreu, que durant anys ha participat a la Beata. “Sortir a la processó i anar en consonància amb una època no depèn de dur mocador o rebosillo. Durant uns anys, en el cas de les dones, hi predominaven els vestits de pageses senyores, molt vistosos. Ara s’hi duen més vestits de pagesa de fer feina. En aquest context, fermar-se el mocador a darrere no hi desdiu”, afegeix. Ara bé, “una cosa molt diferent és dur els cabells amollats”. “A determinades joves, això els dona una aparença de pirata. Em pareix bé que duguin mocador en lloc rebosillo, però que es fermin els cabells”, diu Santandreu.

Rebosillo Radioactiu

La balladora Margalida Cerdà, responsable del pòdcast Rebosillo Radioactiu, pensa que, “per participar en una festa de caire tradicional, hi ha d’haver uns mínims per anar en consonància amb l’època que es recrea”. Qui a l’entorn de grups de ball de bot és coneguda amb el nom de Madò Llucia matisa que anar vestit de pagès o pagesa a la Beata o al Firó no ha de costar un ull de la cara, perquè, si no, es perd el sentit participatiu a la festa”.

“A Santa Margalida hi he arribat a veure gent amb esportives. Comprenc que els col·lectius vinculats a la festa es posin les mans al cap. És en aquest context que s’entenen determinades reaccions com la de la jove de Sóller, que va interrompre l’emissió del directe d’IB3. Els mitjans haurien de fomentar una determinada visió de la festa. No dic que no ho facin, perquè al magazín dels horabaixes de la televisió pública de vegades hi he vist desfilades de vestimenta antiga a càrrec de l’agrupació Aires d’Andratx”, comenta Margalida Cerdà.

Cada festa és un món. L’adequació al període històric que es representa depèn de la consciència que en tenen els col·lectius locals. “A Sóller, els col·lectius de pageses, pagesos i moros fa anys que fan feina per difondre les característiques de la festa. A Binissalem, per les festes del Vermar, en canvi, veus les al·lotes que habitualment duen el rebosillo, com deim nosaltres, passat per ull. És a dir, damunt les espatles, sense passar pel cap. Pareix que a Binissalem no hi ha cap sector social que ho discutesqui i, per tant, s’ha generalitzat aquest costum”, diu la balladora Madò Llucia.

‘Pirates del Carib’

Sobre la manera com duen el mocador les joves nascudes en la dècada dels anys noranta o dels 2000, Bàrbara Duran en fa una reflexió: “Hi veig una influència de la iconografia de la moda actual i dels mitjans audiovisuals. Els mocadors fermats a darrere em duen al pensament imatges de la pel·lícula Pirates del Carib. És una generació que incorpora de manera natural referents audiovisuals i els mesclen amb la cultura tradicional. El resultat és una iconografia de modes actuals combinades amb la vestimenta tradicional”. “Això és bo o és dolent?”, es pregunta la musicòloga, que es va doctorar el 2018 a la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi El cant dels salers i quintos a la Mallorca contemporània. “Pens que la tradició, per ser atractiva, s’ha d’adaptar a la modernitat, amb noves incorporacions. Si no és així, la festa es fossilitzarà i morirà”, argumenta Duran.

En relació amb una fotografia captada el dia de la processó de la Beata de fa uns anys, la investigadora fa una observació: “A la rotlada apareixen quatre al·lotes. N’hi ha una amb el rebosillo desfet i duit damunt les espatles. Les altres tres duen un mocador a l’estil pirata. El teixit de la roba, però, no és casual. Es tracta d’estampats tradicionals. Una cosa diferent seria que s’haguessin posat una palestina pel cap. Hi ha un criteri en la iconografia que s’hi incorpora”.

Bàrbara Duran i Maria Antònia Santandreu coincideixen en un plantejament. Totes es demanen on està escrit que les dones a la Mallorca rural d’un temps duguessin el mocador fermat pel coll. “És ben possible que la meva padrina per anar a fer feina damunt l’era dugués el mocador fermat a darrere. Per quin motiu una al·lota jove ara no l’hi ha de poder dur?”, diu la manacorina.

Aquestes visions contrasten amb una tendència que aquests darrers anys s’ha incrementat: la revalorització i l’estudi de la vestimenta tradicional. Algunes agrupacions floklòriques fins i tot en fan desfilades i en recuperen peces en mercadets que els seus propietaris han duit a vendre. “Totes aquestes peces de vestir formen part d’un llegat que no s’ha de dejectar. És interessant que s’investigui i es conservi, perquè en algunes cases han tirat les caixes, amb tota la roba dels seus avantpassats”, explica Duran.

“Quan vaig fer la meva tesi –comenta la musicòloga–, demanava als informants per què donaven valor a determinats aspectes de la cultura popular. Sempre em responien: ‘perquè és lo nostro’. I jo em deman què és ‘lo nostro’?. Per donar un marc teòric a aquesta expressió vaig haver de definir-ho des de l’etnicitat i autenticitat, en contraposició a allò que és extern. Si dur rebosillo o mocador aixeca tanta de polèmica és perquè ens condueix al debat identitari: què hem estat els mallorquins fins ara i cap on anam?