Història
Societat04/09/2021

A la recerca del millor turisme

El 1990, arran de l’exitosa sèrie alemanya ‘Hotel Paradies’, rodada a Mallorca, ens començaren a visitar alemanys d’un alt poder adquisitiu, de tal manera que el Govern apostà per potenciar la cara més elitista de l’illa

PalmaEl 1989 el món canvià i encara més ho faria Mallorca. El 9 de novembre queia el mur de Berlín després de separar durant vint-i-vuit anys les dues Alemanyes que vivien sota els efectes de la Guerra Freda: la part occidental (la RFA), beneficiària del pla Marshall, es convertí en referència de prosperitat i democràcia, i la part oriental (la RDA), ocupada pels soviètics, intentà gaudir d’una societat sense classes d’un comunisme que acabaria sent inviable.

El 1989 Eduardo Gamero era director general de Promoció Turística del segon govern de Gabriel Cañellas. Va rebre la notícia de la caiguda del mur de Berlín a Istanbul, on assistia a una convenció de l’Associació Alemanya d’Agències de Viatges. Ho feia al costat del conseller de Turisme Jaume Cladera. “Aquell dia –recorda– Cladera va tenir una brillant idea: convidaria 10.000 alemanys de la RDA a passar unes vacances a Mallorca amb totes les despeses pagades. Era una manera d’ajudar un país que havia confiat molt en la nostra illa com a destinació turística d’ençà del boom dels cinquanta”. Aleshores els únics alemanys que ens visitaven eren els de la part occidental. Els d’oriental només podien viatjar per països del bloc socialista de l’Europa de l’Est.

Cargando
No hay anuncios

El Govern balear coordinà aquella operació ‘humanitària’ amb els touroperadors i els hotels. Des d’Alemanya, la Creu Roja s’encarregà de fer la selecció de les famílies, que arribaren de manera escalonada des de l’estiu del 1990 fins al del 1993. S’allotjaren en diferents hotels de Mallorca. “També –apunta Gamero– ens preocupàrem d’assignar-los una quantitat de doblers perquè poguessin gastar una mica a l’illa. Érem conscients que no tenien ni un marc”. Pere Canals, que llavors era el secretari de l’Associació Hotelera de la Platja de Palma, recorda perfectament aquells turistes tan ‘especials’: “D’una hora enfora podíem diferenciar els alemanys de la part occidental dels de la part oriental. Els de la RDA cridaven molt l’atenció perquè anaven vestits d’una manera antiquada”.

L’illa de les dones de la neteja

El 1953, vuit anys abans de de la construcció del mur de Berlín, els alemanys ja havien estat testimonis directes del naixement de la nostra gallina dels ous d’or. L’empresari català Joan Riu i Masmitjà, l’artífex de la cadena Riu Hotels a l’Arenal, fou qui noliejà els primers vols xàrters des d’Alemanya a Mallorca. “Al principi, però –assegura Gamero–, Mallorca era coneguda com die Putzfraueninsel (’l’illa de les dones de la neteja’). Es deia així perquè els paquets turístics es venien a uns preus del tot assequibles fins i tot per a aquestes empleades”. Aquells humils alemanys de la RDA que l’estiu del 1990 ens començaren a visitar coincidirien a l’illa amb els seus compatriotes de l’oest més presumptuosos. Fou gràcies al reclam de la sèrie Hotel Paradies. Havia estat rodada a l’illa l’any anterior pel segon canal de la televisió pública alemanya (ZDF). Composta per vint-i-set capítols d’una hora, s’emetia dues vegades per setmana en horari de màxima audiència. Era una espècie de Vacaciones en el mar a la mallorquina. Narrava la vida d’un matrimoni alemany, de classe mitjana-alta, propietari d’un idíl·lic hotel familiar a Mallorca.

Cargando
No hay anuncios

Aquell hotel, tanmateix, era fictici. Els exteriors es filmaren en una possessió del segle XVIII de Deià amb vistes a la mar, que després es convertiria en l’hotel Es Molí. Els interiors, en canvi, corresponien a l’hotel La Residencia, situat també a Deià. Gloria Bosch Roig, professora d’Estudis Alemanys de la UIB, assegura que aquella va ser la mare de totes les sèries alemanyes produïdes a l’illa: “Simbolitzava la recerca romàntica del paradís i esdevingué una manera de sanar el Fernweh alemany, el sentiment d’enyorança per llocs desconeguts i llunyans”. A Alemanya, Hotel Paradies va ser tot un èxit. “Per a nosaltres –afirma Gamero– va ser una magnífica campanya de promoció. Molts alemanys de la RFA viatjaven a Mallorca cercant l’hotel de la sèrie. En descobrir que no existia de veres, es quedaven amb un pam de nas. Però ja quedaven encantats amb les nostres platges”. Aquelles primeres víctimes de la petita pantalla arribaven amb doblers i, per tant, ja no tenien res a veure amb el famós turisme de masses de les cinc esses: ‘Sun, Sand and Sea’ (sol, arena i mar), sexe i sangria.

Paradís immobiliari

“Aprofitant l’impacte d’Hotel Paradies –assegura l’antic director general– ens posàrem a promocionar un turisme més selecte. Així, apostàrem fort per festivals de música com el de Pollença, per l’organització de tornejos internacionals de golf o per les rutes ciclistes. També ens plantejàrem captar turistes fora de temporada, amb ofertes culturals interessants”.

Cargando
No hay anuncios

Des del 1986, amb la integració d’Espanya a la Unió Europea, els alemanys del bloc occidental ho tenien més fàcil per adquirir una propietat a ca nostra amb una moneda, el marc, que era més forta que la pesseta espanyola. A més, els tipus d’interès havien baixat i els bancs havien començat a donar crèdits. Així doncs, tot estava adobat per convertir Mallorca en un paradís immobiliari que només estava a dues hores en avió des d’Alemanya. La supermodel Claudia Schiffer o el tennista Boris Becker també hi volgueren tenir casa i acabaren sent un altre reclam turístic important. El 1991, Gabriel Cañellas, en la sessió d’investidura de la seva tercera legislatura, marcaria el rumb a seguir davant una crisi econòmica agreujada per la Guerra del Golf: “Volem convertir les Illes Balears en la segona residència d’Europa”.

Va ser tal aquella febre compradora que el juliol del 1993 Dionys Jobst, diputat de la CDU, aleshores liderada per Helmut Kohl, animà el govern alemany a comprar Mallorca a Espanya. Davant aquella proposta tan surrealista, Gamero es va veure obligat a fer una roda de premsa a Berlín: “Vaig desmentir que la nostra illa fos el land [estat federal] número desset, tal com s’hi referien. Alemanya no tenia cap necessitat de comprar Mallorca perquè els alemanys ja estaven comprant propietats a casa nostra que estaven abandonades. Vaig insistir que aquells alemanys eren més mallorquins que nosaltres perquè recuperaven un patrimoni respectant l’arquitectura tradicional. Ho feien restaurant parets seques o posant persianes de fusta i no d’alumini”.

Cargando
No hay anuncios

Allò desfermà la cobdícia entre molts mallorquins amb finques heretades. “Hi hagué gent –recorda Gamero– que posà el crit al cel. Però si els alemanys compraven era perquè els illencs volien vendre”. Avui les urpes d’aquell turisme més benestant també arriben al sector nàutic. En dona fe Jordi Segarra, un veí de Sineu que pateix en carn pròpia la “gentrificació dels ports”. Fa tres anys que té llogat un amarrador per a la seva embarcació de cinc metres i mig d’eslora. “Als ports de les Illes Balears –lamenta– hi havia una llista d’espera de fins a quatre anys. No vaig tenir més remei que anar a un club nàutic. Cada any, però, no han aturat d’apujar els preus. Ara pag 3.500 euros per un amarrador d’estiu. Tot l’any la tarifa puja a 5.000 euros. Són xifres prohibitives per als residents, però del tot assequibles per als estrangers rics”.

Decreixement

Qui està molt preocupat per l’evolució del turisme a casa nostra és el sociòleg i geògraf menorquí Pau Obrador. Des de fa vint anys viu a Newcastle (Anglaterra), on és professor de Turisme de la Universitat de Northumbria. “A les Balears –assegura–, l’actual manca de consens social impedeix prendre mesures que haurien de ser de sentit comú: promoure l’habitatge social, regular el lloguer turístic o limitar l’accés a llocs com el caló del Moro (Santanyí) i la serra de Tramuntana, víctimes ja de la saturació. Sense decreixement o limitació ni el turisme ni nosaltres sobreviurem. A més, només posant límits aconseguirem un turisme més atractiu”.

Cargando
No hay anuncios

Obrador adverteix d’un canvi de tendència: “Ara els preus s’han disparat en comparació amb fa vint anys. Si no és que estigui en règim de tot inclòs, una família clàssica britànica amb dos fills ja no es pot permetre venir a passar dues setmanes a un hotel de les Illes. Si surten a sopar a un restaurant, com a mínim poden gastar 130 euros”. L’investigador maonès urgeix a deixar d’estar pendents de batre rècords de turistes: “Llocs com la Platja de Palma són l’exemple de la degradació del producte. Si no eliminam places hoteleres, ens arriscam que aquestes places s’acabin venent a qualsevol preu i que siguin ocupades per joves que només cerquen passar un cap de setmana de gatera, sense fer cap despesa important”.

Per aconseguir, doncs, un model econòmic més sostenible i distributiu, caldrà cercar la justa mesura entre el turisme de masses i el turisme d’alt poder adquisitiu. Els 10.000 alemanys de la RDA que entre el 1990 i el 1993 ens visitaren convidats pel Govern quedaren enlluernats per una societat de consum que ha acabat tenint terribles conseqüències socials i paisatgístiques. Còmplices d’aquest drama serien els seus compatriotes de l’oest, que s’imaginaren Mallorca com l’Hotel Paradies dels seus somnis capitalistes.

Turisme immobiliari

El maonès Pau Obrador, professor de Turisme de la Universitat de Northumbria (Newcastle), adverteix que el turisme hoteler està donant pas al turisme immobiliari: “Ja no són ni els touroperadors ni els hotelers els qui organitzen la indústria turística. Ara cada vegada més la veu cantant la porten els agents immobiliaris, que es dediquen a vendre i a fer cases a gent d’un alt poder adquisitiu”. Menorca, de poc més de 700 km2, ha vist accelerada aquesta tendència amb la pandèmia i amb l’arribada del turisme francès que fuig de les turbulències polítiques del nord d’Àfrica. “Són turistes –assegura Obrador– que veuen l’illa com la Provença”.

Des del passat mes de juliol el turisme d’alt standing té més motius per visitar Menorca, Reserva de la Biosfera per la Unesco des del 1993. L’illa del Rei, de 41.177 metres quadrats, situada al port de Maó, s’ha convertit en una seu de la galeria d’art internacional Hauser & Wirth. Obrador valora molt positivament aquest nou ús de l’antic hospital militar construït pels anglesos el segle XVIII: “Menorca, una illa que no arriba als 100.000 habitants, ha aconseguit atreure una galeria que ja voldrien Barcelona o Madrid. No passa cada dia que una entitat privada et toqui a la porta per restaurar de franc un edifici que estava abandonat. S’ha fet un ús artístic del patrimoni amb una inversió de quatre milions d’euros. La restauració del recinte ha estat exemplar, amb un jardí mediterrani senzill i adaptat al medi”.

El “Guggenheim menorquí”, en paraules d’Obrador, acull escultures d’Eduardo Chillida i Joan Miró, Louise Bourgeois, així com els grans quadres abstractes de Mark Bradford”. “Si Espanya –destaca l’investigador– fos un país normal, aquesta galeria d’art contemporani no seria una iniciativa privada, sinó una delegació del Museu d’Art Contemporani Reina Sofía de Madrid. Però ja se sap que a Espanya és un sacrilegi que un museu nacional tingui una delegació fora de la capital”.

Hauser & Wirth té altres seus a Nova York, Hong Kong, Londres, Los Angeles i Zuric. La seva arribada a Menorca ja s’ha començat a notar en el sector immobiliari, on s’ha disparat la venda de cases de luxe. “Ben bé –assenyala Obrador– no podem parlar de gentrificació. Són turistes que no compren pisos de setanta metres quadrats, sinó cases grosses al centre històric de Maó o a vorera de mar”. Tanmateix, aquest professor de turisme reconeix que, amb l’actual marc normatiu menorquí, espanyol i europeu, és molt difícil posar límits al dret a la propietat: “El que sí que podem fer és limitar el nombre de places hoteleres, la construcció d’urbanitzacions o l’accés de cotxes com ja fan a Formentera”.