Recordeu quan el món nàutic tenia glamur?

BarcelonaUn dels grans interrogants de la primera visita del rei emèrit a Espanya després de dos anys de refugi mediàtic a la dictadura d'Abu Dhabi ha estat saber si anava per lliure o havia arribat a algun pacte amb la Casa del Rei sobre aquest esperat –que no desitjat– retorn al país que va defraudar fiscalment. Per la part que li toca, és lògic pensar que no ha fet 100% el que ha volgut, ja que en la mesura que no destrueixi –més– la institució que ara lidera el seu fill, l'hereu conservarà poder que, en un moment o en un altre, el podrà beneficiar a ell. Dit això, també és cert que aquest nen malcriat de 84 anys que és Joan Carles de Borbó i Borbó fa anys que no recorda què és obeir ningú, cosa que devia fer per últim cop amb Franco. Per això és també plausible interpretar de tot plegat que ha pactat amb el seu fill les línies generals mínimes per no enfonsar-lo més en la misèria, però que després ha tingut els seus capricis, heretats de les seves grans èpoques d'impunitat campechana, quan la gent l'hi perdonava tot perquè era simpàtic.

Potser ha estat des d'aquest marc mental que ha decidit la seva posada en escena estilística, tan poc treballada que fins i tot ha arribat a perjudicar el món nàutic, que és intrínsecament car i, per tant, sempre havia tingut una notable aura de glamur. De fet, la imatge estilística projectada pel rei emèrit era tan fluixa i tan barata que només es podia interpretar com una acrítica continuació de la impunitat de sempre, la de qui està per sobre de tot i no ha de fer cap esforç per convèncer ningú perquè sent que no deu cap explicació –ni, per tant, cap respecte– a ningú. "Explicaciones, ¿de qué?", com tan cínicament va expressar el monarca davant la premsa. El seu estilisme tan poc treballat, a més, demostra un cop més que viu en una bombolla, cosa que ja li venia de sèrie, però que cal imaginar que després de dos anys envoltat només per persones que riuen les gràcies a un emir i per amics pilotes oportunistes que només s'hi acosten per veure què esbrinen ha acabat d'arruïnar el poc contacte amb la realitat que pogués tenir.

És per tot això que la indumentària lluïda pel monarca ha deixat tant a desitjar. Entre els elements més lamentables que potser hi podem assenyalar hi ha els pantalons vermells, que ni són elegants, ni són actuals, ni són apropiats per anar a fer una regata ni estan pensats en absolut per connectar amb el gran públic, amb el qual hauria pogut tenir algun gest de penediment o de gratitud, ni que fos amb la vestimenta. Aquests pantalons, llevat d'algun home que els porta fent un cert homenatge a un passat de diversió estètica, són propietat moral d'una petita ètnia dins de la macroàrea dels pijos de dretes. Es tracta, concretament, del subgrup dels pijos-arc-de-Sant-Martí, que són tan arrogants i viuen tan al marge de la realitat que estan convençuts que és el món qui s'equivoca quan no combina un fachaleco blau elèctric, un polo groc canari, uns pantalons rojos i uns mocassins de nobuk marrons o negres. Perquè, si el color està tot permès en la roba, està tot prohibit en el calçat. És el que té el fanatisme...

Pantalons rojos a banda, tampoc ajudava a Joan Carles l'armilla de pescador beix clar que es va posar per passejar-se per la bonica localitat de Sanxenxo, a la qual els més fans del rei, per cert, van aprofitar les seves tertúlies per anomenar Sangenjo. Respectar és de pobres... Ni feia joc amb els pantalons ni tampoc amb el polo de color blanc nuclear que duia, com la resta de la tripulació del Bribón, un nom que ara que sabem el que sabem resulta completament immoral, per cert. Per coronar el despropòsit es va posar una gorra de color vermell, una peça de vestir que no és el primer demòcrata empedreït que intenta popularitzar. Va ser Donald Trump qui la va posar de moda a les seves campanyes electorals, ell combinant-la amb la corbata en comptes dels pantalons. Per si no fos prou la disbauxa estilística, tan poc respectuosa amb la vista i els sentiments dels ciutadans, resulta que res de tot això era barat. I és que l'armilla era de Prada i valia 1.500 euros i la joia de la corona –mai més ben dit...– era un rellotge d'alta gamma especial per navegar que costava 18.000 euros, tal com van publicar diversos mitjans. Després de l'escàndol, no es va ni preocupar de dissimular la riquesa.

Realment, penso que ni des de la institució del seu fill ni tampoc des de la seva família se li ha donat cap indicació de com poder fer la seva aparició una mica menys lesiva, tant per a ell mateix com per a la societat en general. El glamur habitual del món nàutic era l'últim bastió que ens quedava per perdre davant del rei emèrit. Les eternes i clàssiques línies marineres de Jean-Paul Gaultier, la invencible línia Linea Rossa de Prada, els dissenys meravellosament clàssics de Ralph Lauren, parts genials de les col·leccions de Tommy Hilfiger, peces bàsiques de Loro Piana o de Brunello Cuccinelli... Tantes opcions per fer-ho bé i totes perdudes! Resulta difícil de creure que amb tantes possibilitats d'encertar s'acabi fent tot malament. Tan exigent i perfeccionista com és Letícia en aquest sentit, devia estar furiosa de veure aquesta galeria dels horrors. O no. Potser estava contenta...