Recuperar grans depredadors en perill d’extinció “és molt difícil”

PalmaUn estudi del Lenfest Ocean Program fet l’any 2008 ja revelava que a la Mediterrània estaven desapareixent els grans taurons depredadors. “Hi va haver un declivi de la població de més del 95% en els darrers 50 anys, en alguns casos d’un 99%”, explica el biòleg Biel Morey, treballador de l’empresa Tragsatec. La reducció de més del 99% es referia a taurons martell, taurons blaus, peixos os i marraixos. Una de les principals causes de la seva desaparació, segons l’estudi, i també segons aquest expert, són anys i anys de reiterada sobrepesca.

En els darrers dies el vídeo viral d’un gran tauró en aigües de Cabrera o el d’un tauró peregrí en el qual apareixien les costes de Mataró han posat l’accent en la importància dels albiraments molts anys després d’un silenci d’enregistraments, precisament en l’època més tecnològica. Podria ser que el fet de veure’ls signifiqui la recuperació de l’espècie? No es descarta, però és poc probable. Segons aquest biòleg, recuperar grans deprededors, tant marins com africans, per exemple, “és molt difícil”, tot i que ja no se’n capturin. “Quan s’enfronten a una situació de sobrepesca i les produccions cauen, tenen molt difícil recuperar-se”, explica. “La piràmide a l’Àfrica és similar. A una sabana amb molta herba hi haurà molts nyus o gaseles i atraurà lleons, però el nombre de grans depredadors sempre és menor; si donam branca als del mig, els grans cauen”, exemplifica.

La branca als del mig bé podria ser el cas de la tonyina dins el fons marí. Aquesta espècie, plat de gust dels grans depredadors com el tauró blanc, més conegut en català com a salroig, fou sobreexplotada durant molts d’anys fins que sonaren totes les alarmes. “En els darrers 40 anys, amb l’increment de la capacitat pesquera, que ha tingut més motor, ha pogut anar més lluny, amb les barques de bou que poden arrossegar xarxes més grans i a més profunditat, i l’avanç tecnològic, s’ha incrementat la capacitat de pesca”, assenyala. “S’han fet més captures i, quan les explotacions de peixos anaven en declivi, la solució era augmentar la capacitat de pesca per mantenir el negoci”, explica Morey.

El model de pesca es basava a millorar la flota sense pensar en la supervivència de l’espècie.“A l’Atlàntic hi ha un sistema de quotes repartides entre els distints països que implica que no es puguin agafar més d’un nombre de tones a l’any”. A la Mediterrània, però, la regulació es fa a través de la flota, ja sigui amb l’hora de sortida i d’arribada de les barques o limitant la pesca els caps de setmana.

Una de les excepcions fou la tonyina, tot i les reticències del sector pesquer. “Hi havia evidències científiques fefaents que ens van permetre posar quotes, i així va augmentant la població”. A dia d’avui el creixement de la població de tonyines a la mar Mediterrània és una evidència, però no comportarà, a curt termini, la recuperació d’altres animals. “Les rajades o els grans taurons tenen trets biològics conservatius. La majoria de les espècies són de creixement lent, viuen molts anys, arriben a la maduresa sexual quan són grans i quan es reprodueixen tenen poques cries”, explica Biel Morey. Amb tot, són espècies ben adaptades al mitjà, però, així i tot, és “extremadament difícil” recuperar-les, “no hi ha temps”.

A la Mediterrània hi ha 45 espècies de taurons, 32 o 33 -hi ha una espècie dubtosa- pròpies de les Illes Balears. A més, en el grup de elasmobranquis són unes 35 rajades a la Mediterrània i 25 a les Balears. A l’actualitat hi ha una dotzena d’espècies protegides a la Mediterrània. “Fa cinquanta anys el salroig es pescava accidentalment a les almadraves dirigides a la pesca de tonyina. Ara, el tauró blanc i el marraix estan en perill crític d’extinció”. La darrera captura d’una tauró blanc va ser el 1976.