Ciència i medi ambient
Societat13/05/2022

Refugis climàtics: del mar de Weddell a la Fageda d’en Jordà

Alguns indrets del món s’han convertit en refugis contra el canvi climàtic i donen més temps a les espècies silvestres per adaptar-s’hi: són petits paradisos que caldria preservar

Cap indret del món se salva del canvi climàtic. Això d’entrada. Però, a mesura que es miren amb lupa els impactes concrets de l’escalfament global, emergeixen alguns espais d’esperança on la vida s’obre pas, per a sorpresa (i meravella) dels científics. Una nombrosa colònia de pingüins d’Adèlia que ha aconseguit mantenir-se intacta al mar de Weddell; un llac al bosc boreal del Canadà que refresca l’ambient que l’envolta, i fins i tot aquí, a Catalunya, una papallona que està desapareixent a causa del canvi climàtic es manté miraculosament estable en alguns llocs de la fageda d’en Jordà.

Alguns indrets del món actuen d’amortidors de la crisi climàtica i es converteixen en refugis de biodiversitat. Donen una mica més de temps a les espècies silvestres que hi viuen per adaptar-se a l’impacte de la crisi climàtica. Tant és així que, des de fa una vintena d’anys, hi ha una branca de la ciència climàtica que es dedica específicament a intentar localitzar aquests “refugis del canvi climàtic” (climate change refugia). L’objectiu principal és aprendre’n els mecanismes d’adaptació i alhora prioritzar els esforços per conservar-los, perquè aquests petits paradisos s’han de protegir.

És un estudi, a més, que aprèn del passat. “En l’última glaciació, s’ha comprovat que algunes zones de Sud-amèrica es van mantenir més calentes i que fins i tot alguns petits racons de Nord-amèrica també van servir de microrefugis per a algunes espècies”, explica Gunnar Keppel, de la Universitat del Sud d’Austràlia, que fa anys que ho investiga.

Tot i que el canvi climàtic actual és molt diferent dels anteriors –la transformació serà aquesta vegada cosa d’anys o segles, en comptes de milions d’anys–, els científics confien que també aquesta vegada alguns indrets del món protegiran certes espècies i els permetran sobreviure, encara que sigui només durant un temps més que la resta. Fan models climàtics per predir on són aquests refugis i, en alguns casos, expedicions sobre el terreny troben espais naturals que resisteixen millor del que es pensava la crisi més greu que afronta el nostre planeta. 

Els articles sobre l’emergència climàtica se centren sovint en els llocs en primera línia de foc, els que més en pateixen ara mateix l’impacte. Avui posem el focus en l’extrem contrari. Els espais que se’n salven, de moment –i no sabem fins quan: dependrà de nosaltres, els humans–, i que precisament per això s’haurien de preservar. Si les emissions de gasos d’efecte hivernacle no s’aturen, aquests espais molt probablement tampoc tindran salvació. Però potser seran els últims que desapareixeran. 

MAR DE WEDDELL

Molt a prop del lloc on s’han trobat les restes de l’Endurance –el vaixell de l’explorador Ernest Shackleton que es va enfonsar el 1915 al mar de Weddell–, una expedició científica ha fet una troballa molt més feliç aquest mateix mes de gener. En tres illes d’aquest remot mar de l’Antàrtida s’hi van trobar 40.000 pollets de pingüí d’Adèlia, cosa que significa que les poblacions d’aquesta espècie a la zona s’han mantingut estables. Tota una sorpresa, si es té en compte que només 250 quilòmetres al nord, ja a l’oceà Glacial Antàrtic, una expedició prèvia havia descobert que les poblacions de pingüins carablancs de l’illa Elefant s’havien reduït un 77% en cinquanta anys.

Cargando
No hay anuncios

La crisi climàtica afecta amb força el continent antàrtic, fins al punt que aquest març, el mateix mes que localitzaven l’Endurance enfonsat, l’estació Concòrdia a l’est de l’Antàrtida registrava una temperatura rècord de -11,8 ºC: 40 graus més alta del que és habitual en aquesta època.

Al nord-oest, en canvi, la descoberta dels pingüins al mar de Weddell aporta “una mica d’esperança”, en paraules de Laura Meller, biòloga de Greenpeace que anava a bord de l’Arctic Sunrise, el vaixell que va fer la troballa. Científics de la Universitat Stony Brook de Nova York formaven part de l’expedició i, de fet, van ser ells els que van saltar a les illes Devil, Vortex i Penguin Point per comptar-hi pingüins, en molts casos “a mà”. “Hem de mantenir una distància mínima de cinc metres per no immiscir-nos-hi, però des de fa uns sis anys també fem servir drons que ens permeten comptar pollets quan hi ha poblacions molt nombroses com aquestes”, explica Heather Lynch, que encapçala la investigació de Stony Brook, tot i que no anava a bord del vaixell. “En recerques prèvies a la nostra, els models climàtics suggerien que aquesta regió es mantindria estable durant més temps que altres parts de l’Antàrtida, que patirà menys l’impacte [del canvi climàtic], però no sabíem si això ajudaria o no els pingüins i ara sabem que sí”, diu Lynch. Queda provat que aquesta zona del mar de Weddell actua com un refugi climàtic que preserva tant els pingüins d’Adèlia com altres ocells marins que hi viuen des de fa molt de temps. Potser té a veure, diu Lynch, amb el fet que “una secció enorme del mar de Weddell està coberta per una enorme banquisa (banc de glaç) i hi ha probablement una gran reserva de gel que proveeix l’hàbitat que requereix el krill (crustacis) de l’Antàrtida”, la base de la cadena tròfica.

Proposta de zona protegida

Meller destaca el fet que la zona “està relativament lliure de la pressió humana” i de l’explotació pesquera (de krill) que sí que afecta l’altre costat de la península Antàrtica, on les poblacions de pingüins decreixen ràpidament. Per això, demana que “es preservi la zona” perquè pugui continuar actuant de refugi climàtic. De fet, fa més de deu anys que hi ha una proposta per crear una gran àrea protegida a la regió, que inclou el mar de Weddell i la costa oest de la península. “Crearia l’àrea marina protegida més gran del planeta, però l’organisme que ho ha de decidir, la Comissió de l’Oceà Antàrtic, no es posa d’acord perquè és la mateixa que concedeix els permisos de pesca del krill”, diu Meller. L’octubre vinent s’ha de tornar a debatre.

La gran banquisa que esmentava Lynch –la que crea les condicions idònies per al krill al mar de Weddell– és també la que manté allunyada la pesca a gran escala i protegeix la zona de l’impacte directe de l’home. El que fa avui del mar de Weddell un dels pocs refugis climàtics que queden al planeta és, probablement, el mateix gel impracticable que va enfonsar el vaixell de Shackleton fa més d’un segle. 

BOSC BOREAL DEL CANADÀ

Un 30% dels boscos boreals del món són al Canadà. És un ecosistema que pateix molt l’impacte de l’emergència climàtica, amb incendis cada vegada més freqüents i intensos i un permafrost que es fon més de pressa del que es preveia. Però no tot són males notícies. Científics com Diana Stralberg del Servei Forestal del Canadà, amb companys de la Universitat d’Alberta, han aconseguit identificar zones que actuen com a refugi climàtic de la vida salvatge. “Això ens permet saber quines són les zones que cal protegir més”, explica. Alguns d’aquests estudis s’han centrat en la torba, una zona que acumula molt de carboni emmagatzemat i que en alguns llocs ha resultat ser “més resilient als incendis” que en d’altres, comenta Stralberg.

Unes altres anàlisis se centren en les muntanyes, on diverses espècies d’ocells cantors que són molt vulnerables al canvi climàtic tenen més oportunitats d’adaptar-se, ateses les variacions en els microclimes. Però encara hi ha una tercera àrea de recerca centrada en els grans llacs dels boscos boreals canadencs. “Els llacs absorbeixen la calor i redueixen la temperatura a la zona, actuen com si fossin un aire condicionat que refresca el paisatge. Els models climàtics no tenien en compte aquest efecte dels llacs, però ara ja sabem que en el futur aconseguiran esmorteir una mica l’augment de les temperatures a la zona”, diu Stralberg. Seran refugis climàtics. I ja ho comencen a ser per a algunes espècies d’ocells com la bosquerola tigrada de la foto.

Cargando
No hay anuncios

L’impacte de l’activitat humana

Localitzar aquests indrets és útil per centrar-hi els esforços de conservació. “Molta recerca sobre refugis només mira els models climàtics, però cal mirar també les condicions del bosc, fins a quin punt és íntegre o degradat per l’efecte de l’activitat humana”, apunta Hedley Grantham de la Wildlife Conservation Society. Com més intacte, més possibilitats d’actuar de refugi. Grantham participa en un estudi que ha identificat alguns refugis climàtics en boscos del món, però no en pot avançar els resultats perquè encara no s’han revisat.

“Entendre com els ecosistemes responen al canvi climàtic és un procés en marxa”, afegeix Stralberg. Entendre on són aquests “refugis climàtics” i prioritzar-ne la protecció, diu, pot “donar a la vida salvatge una millor oportunitat per adaptar-se a les condicions que el futur els prepara”. 

MAR DELS SARGASSOS

Al triangle de les Bermudes hi ha un dels punts més interessants de la biodiversitat dels oceans. És un lloc singular, perquè en general l’alta mar és molt pobra en nutrients comparada amb les costes, que és on la majoria de peixos i animals marins van a reproduir-se i alimentar-se. El secret? Una alga, la dels sargassos, que creix de manera natural en aquesta zona i genera un hàbitat excel·lent per al fitoplàncton, la base de la cadena tròfica de molts animals marins.

“És una zona molt important de reproducció de l’anguila, per exemple, i també hi ha molta presència de reproductors de tortuga babaua”, explica Pilar Marcos, biòloga al capdavant de la campanya dels oceans de Greenpeace Espanya. És la mateixa alga que inunda sovint les platges del Carib i obliga a tancar-les al turisme: un efecte del canvi climàtic. Però en aquest punt de l’oceà, en canvi, esdevé recer per a moltes espècies. “Sí que és un refugi climàtic perquè els índexs de biodiversitat s’hi han mantingut molt estables”, explica Marcos, que hi va organitzar una expedició el 2019. L’únic perill que sí que hi van trobar van ser els plàstics: n’hi ha molts.

El mar dels Sargassos seria una de les zones que caldria incloure en el futur Tractat dels Oceans, que es debatrà a l’agost i que hauria d’elevar al 30% la superfície marina protegida al món. “És una zona en aigües internacionals i precisament per això té un alt índex d’extracció pesquera” que caldria reduir, diu Marcos. Protegir-la no només permetria conservar un refugi de biodiversitat, sinó que alhora ajudaria a mitigar el canvi climàtic, perquè l’alga dels sargassos, a més, és una gran captadora de CO2. 

YOSEMITE PARK

“Els refugis del canvi climàtic són àrees relativament protegides del canvi climàtic contemporani i que permeten la persistència de valuosos recursos ecològics, físics i culturals. Vam arribar a aquesta definició a partir de converses amb gestors de recursos naturals, que de fet hi volien afegir la paraula valuós perquè deien que, al cap i a la fi, ens centrem en la gestió i preservació d’allò que a la societat li importa”, explica Toni Lyn Morelli, investigadora del USGS Northeast Climate Adaptation Science Center dels Estats Units. Forma part d’un grup de científics nord-americans que també han centrat esforços en la identificació d’aquests refugis climàtics, dins el camp de l’adaptació al canvi climàtic. És, de nou, una manera d’orientar els esforços de conservació.

Cargando
No hay anuncios

Dins de Sierra Nevada, a les praderies del parc natural de Yosemite, a Califòrnia, Morelli i els seus col·legues han identificat desenes de microespais on un petit rosegador típic de la zona ha aconseguit mantenir-se estable: els refugis climàtics del suslic de Belding (Urocitellus beldingi). “Hem estudiat on era present fa cent anys i on és ara, i els llocs on encara es mantenen com abans es podrien definir com a refugi”, resumeix Morelli. Però deixa clar que els refugis climàtics “no són zones que no estiguin afectades pel canvi climàtic”, perquè malauradament tot el planeta n’està afectat més o menys, “sinó que en registren l’efecte més lentament”.

“Ens preguntem sovint [els científics] fins quan durarà aquesta zona com a refugi, perquè no serà per sempre. Algunes es mantindran una mica més fresques que l’entorn, potser massa calentes per a un ren però prou fredes per a un ant, per exemple, i després també ho seran per a l’ant”, apunta. Seran els últims reductes de vida natural tal com la coneixem. 

TASMÀNIA

Un dels últims espais del món que va patir l’arribada dels colonitzadors europeus va ser Tasmània. Fins al segle XIX l’illa al sud d'Austràlia es va mantenir aïllada del món i, per tant, preservada. Encara conserva centenars d’espècies vegetals i animals endèmiques, algunes de les quals es remunten a milions d’anys. Però no queda fora de perill quan es tracta del canvi climàtic. L’impacte d’aquesta crisi en aquella zona del món és semblant al del Mediterrani: sequeres més pronunciades i llargues, onades de calor i incendis cada vegada més intensos.

Per això, a Tasmània i a Austràlia en general, “els refugis climàtics solen ser aquells espais que es mantenen hidratats durant més temps”, explica el professor de biologia mediambiental de la Universitat del Sud d’Austràlia, Gunnar Keppel, autor d’uns quants estudis sobre refugis del canvi climàtic.

Un d’ells va aconseguir establir, a partir de models computacionals, els indrets de l’illa de Tasmània on la flora única és més probable que sobrevisqui en el futur. “Tasmània té unes poques espècies de coníferes que no es troben enlloc més. Han sobreviscut només allà precisament perquè l’ambient no ha passat a ser tan sec com a la resta d’Austràlia. Per a aquestes espècies serà encara més difícil trobar refugi, perquè ja l’havien trobat a Tasmània i, si hi desapareixen, desapareixeran per sempre”, explica Keppel. Segons la seva recerca, els refugis per a aquesta flora única són a “les àrees més complexes topogràficament”, és a dir, on la geografia “fa més pujades i baixades” perquè els serveix de recer.

Localitzar aquests espais és molt important perquè moltes d’aquestes plantes de llinatges molt antics ja estan patint un fort impacte climàtic. “A mesura que el clima es fa més sec, s’està donant un fenomen pel qual tota aquesta flora es panseix i es mor (dieback)”, explica el científic, i les plantes més ben adaptades a entorns secs n’ocupen el lloc. “Això ja passa en molt llocs”, afegeix.

Cargando
No hay anuncios

Buscant refugis als boscos

És clar, doncs, que aquests espais on la vida natural resisteix s’han de protegir. Prop del 40% del territori de Tasmània ja és àrea protegida, però en altres indrets del planeta no és així.

“La majoria [dels refugis climàtics] són en zones forestals”, explica per correu Marcin Kiedrzyński de la Universitat de Lodz a Polònia. De manera semblant a la recerca de Keppel a Tasmània, Kiedrzyński també ha trobat, a Europa, que aquests refugis climàtics “estan connectats amb regions topogràfiques escarpades”, però apunta que “el repte” dels científics és ara identificar refugis “a les terres baixes i en paisatges més aviat plans”, on resulta més difícil que n’hi hagi perquè són zones més exposades a la temperatura i a les inclemències climàtiques.

Però, a més dels petits espais o “microrefugis” com aquests, l’expert en boscos de la Universitat de Maryland Peter Potapov, creador d’Intact Forest Landscapes (IFL), té clar que “cal trobar els espais més grans possibles que es mantinguin intactes i sense explotar, i preservar-los, perquè com menys fragmentats i menys degradats estiguin, més poden actuar com a refugi del canvi climàtic”. Grans espais naturals intactes, com els que queden a l’Amazònia o als boscos tropicals del Congo i del Sud-est Asiàtic, necessiten una protecció més gran, avisa. Sobretot si volem que siguin refugis climàtics en el planeta del futur. 

FAGEDA D'EN JORDÀ

La blanqueta perfumada, una papallona de color groguenc que deixa anar olor de llimona quan bat les ales, està en declivi en uns quants indrets de Catalunya a causa del canvi climàtic. Però sota les copes dels faigs a la fageda d’en Jordà s’hi genera un “microclima” fins a 5 ºC més fresc que al seu entorn pròxim i això ha permès que s’hi pugui reproduir i créixer amb normalitat. És el refugi climàtic que ha descobert l’equip de científics encapçalat per Jofre Carnicer, investigador del CREAF i un dels autors de l’últim informe sobre adaptació del Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC), la comunitat de científics climàtics de l’ONU.

“Hem amidat més de 2.000 papallones i allà on no hi ha microclimes propicis es van fent més petites: a partir de la tercera generació, les ales són cada vegada més petites a causa de l’estrès tèrmic”, explica Carnicer sobre la blanqueta perfumada. A partir de 25 ºC de temperatura disminueixen de mida i la seva supervivència corre perill, però els “microclimes” que creen els faigs al bosc garrotxí les protegeixen de les onades de calor i els ofereixen un hàbitat prou humit per pondre els ous. Allà “sempre estan per sota dels 30 ºC”, diu Carnicer. Com a mínim fins ara. L’equip de Carnicer ha comprovat, de fet, que a la Fageda d’en Jordà les poblacions de blanqueta perfumada s’han mantingut estables, mentre que al delta del Llobregat i als aiguamolls de l’Empordà, zones més obertes i a la intempèrie, són cada vegada més petites i van desapareixent.

“Aquest estudi vincula íntimament el canvi climàtic amb la pèrdua de biodiversitat, dues crisis que s’han de tractar de manera conjunta i urgent, tal com ja alertaven el 2021 els principals grups científics mundials en clima i biodiversitat, l’IPCC i l’IPBES”, remarca l’investigador català, que defensa continuar analitzant en detall els refugis climàtics per “preveure escenaris de futur”.

Cargando
No hay anuncios

De fet, segons un altre estudi del biòleg de la Universitat de Lodz Marcin Kiedrzyński, el debat sobre els refugis climàtics “augmentarà en resposta a les extincions d’espècies observades i esperades a causa del canvi climàtic”. Aquests refugis, diu, poden servir de “model per observar la resposta de les espècies al canvi climàtic”, i “poden tenir un paper crucial com a fonts potencials per recuperar espècies en el futur”.