Regals

Quan la grua va aconseguir treure’l, en Ricard pesava 212 quilos i feia vuit anys i mig que no sortia del seu pis. La finca on vivia era a l’Eixample de la ciutat, i el pis havia estat primer dels seus padrins, després hi havien viscut els seus pares, després –quan es van divorciar– la mare hi havia viscut tota sola (o, més ben dit, amb ell), i finalment ell mateix, en Ricard, l’havia rebut en herència quan la seva mare va morir. Es tractava d’un pis construït als anys cinquanta, espaiós i ben il·luminat, amb sostres alts, habitacions grans i un trespol de rajola hidràulica que tenia dibuixos diferents a cada estança. “Abans sí que feien bé les cases”, recordava que solia dir el padrí, quan ell era petit. I tothom assentia.

Quan en Ricard es va quedar sense la mare, es va trobar sol. Era funcionari en una oficina de l’administració pública que es dedicava a alguna cosa, i allà mateix va convèncer una companya de feina per anar un dia a prendre un cafè, i després van anar al cine, i a sopar, i al llit, i després van fer excursions i algun viatge, i van estar un temps repetint aquestes mateixes activitats i al final van decidir anar-se’n a viure junts (casar-se no, perquè ho trobaven massa convencional) i tenir un fill. En Ricardet els va omplir els ulls de joia, el cor de gaubança, el pensament d’il·lusions (o els pensaments d’il·lusió), els dies d’alegria i les nits de desvetllament. I també els va omplir una altra cosa: els va omplir la casa de regals.

N’Amàlia, que així es deia la companya d’en Ricard i mare d’en Ricardet, vivia en un pis menut de lloguer de la ciutat vella quan es va aparellar amb en Ricard. En aquell piset, amb prou feines hi cabien ella i un moix gros i castrat que tenia i que responia al nom de Mixu. De manera que, a l’hora de decidir on se n’anaven a fer la vida en comú, n’Amàlia i en Ricard no s’ho van haver de pensar dues vegades: s’instal·larien a l’esplèndid pis dels anys cinquanta que en Ricard habitava tot solet a l’Eixample de la ciutat (“hi ha dies que paresc el fantasma de la casa”, deia de vegades en Ricard a manera de broma, perquè tenia un sentit de l’humor una mica fosc). I dit i fet, n’Amàlia i en Mixu i el contingut d’un vestidor (única habitació del piset de ciutat vella on vivia n’Amàlia, a part de l’espai comú que li servia de cuina, habitació i sala d’estar; el lavabo estava separat per un pladur), consistent en una extensa col·lecció de vestits d’estiu i de parells de sabates, es van mudar en un matí i un horabaixa al pis que havia adquirit en el seu dia, per un preu raonable, el padrí matern d’en Ricard. “Abans sí que les cases valien el preu que tocava”, solia afirmar el padrí, i ningú mai el contradeia.

Al cap de relativament poc temps va néixer en Ricardet i van començar a entrar regals al pis. En Ricard ja no tenia família, però els pares, la germana, el germà i els oncles i ties de n’Amàlia van saludar el naixement d’en Ricardet amb una primera allau de regals, entre els quals abundaven la robeta, el cotxet, les mantetes i tot d’accessoris per a nadó que tenien noms en diminutiu, sense descomptar una insensata varietat de juguetes de totes les mides i colors, que solien emetre musiqueta (en diminutiu) i tenien coloraines perquè el bebè pogués contemplar-les, escoltar-les i tal vegada manipular-les mentre li queia la bava (la baveta). El primer any d’en Ricardet va consistir en una constant barrumbada de regals, aportats per les persones ja esmentades, a més de les amistats de n’Amàlia (en Ricard tenia un amic, però se n’havia anat a viure a Tasmània feia anys i no es veien, ni s’escrivien), alguns companys d’oficina i les amistats dels pares de n’Amàlia, que havien regentat un bar durant trenta anys i eren molt populars. Així, en Ricardet va rebre regals (regalets) amb motiu del seu primer mes de vida, del primer biberó, del primer dia del seu sant (el 7 de febrer), del primer mig anyet d’existència, del primer solstici d’estiu, de les primeres dentetes (tot d’estris de goma per mossegar) i, per descomptat, del primer aniversari de la seva estada en aquest món. El ritme de recepció de regals no tan sols es va mantenir durant el segon any, sinó que es va disparar, i una mica més endavant, quan en Ricardet va començar a caminar i a mostrar diferents habilitats intel·lectuals i psicomotrius, directament es va desbordar. La pulsió regaladora de l’entorn de n’Amàlia va arribar al paroxisme, mentre el caràcter d’en Ricard (que era conscient que cap d’aquells regals no arribava de part seva) es va anar tornant agre, esquiu i ressentit. Contestava malament a n’Amàlia, es va desentendre de la criança d’en Ricardet, i aviat la convivència es va fer impossible.

La resta ja era història. N’Amàlia se’n va anar del pis amb en Ricardet en braços, però hi va deixar tota aquella muntanya, aquella serralada de regals, perquè no hi cabien al piset de ciutat vella que havia llogat per començar una nova vida. En Ricard va agafar una baixa permanent, i, amb el salari que continuava cobrant, es feia dur multitud de regals destinats a si mateix, a partir de coses que veia anunciades a la televisió i a les xarxes. S’alimentava amb el Glovo, i la vida sedentària i la deixadesa li van fer desenvolupar la síndrome de Diògenes i l’obesitat. Al final algun veí, fart de la pudor de restes en descomposició, va donar l’alarma. Quan el baixaven amb la grua, un operari va comentar que la bàscula havia marcat que el pes d’en Ricard era de 212 quilos. “Com la colònia de Carolina Herrera”, va comentar ell en sentir-ho. I va somriure.