Un rei guerrer, un savi barbut, anells màgics i àguiles que parlen

PalmaUn rei, model de virtuts cavalleresques i que es dona a conèixer com a tal en un moment donat. Un savi amb llarga barba i poders sobrenaturals. Àguiles que parlen i que transporten persones. Anells amb poders màgics. No, no és la Terra Mitjana d’El senyor dels anells, que també. Són les narracions medievals de la Corona d’Aragó i les Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó. Ens acostam a les sorprenents semblances entre tots dos universos, quan són a punt de complir-se, dia 2 de setembre, 50 anys de la mort de J. R. R. Tolkien, el creador del món fabulós dels hòbbits, els elfs, els orcs i els nans.

A qualsevol persona del nostre àmbit lingüístic i històric que s’acosti a la trilogia El senyor dels anells, o a les seves adaptacions cinematogràfiques a càrrec de Peter Jackson, li crida l’atenció el nom de l’heroi: Aragorn, tan semblant a ‘Aragó’; inicialment, una mena de rodamon, però es revelarà com l’hereu d’Isildur i serà proclamat rei. Un dels seus malnoms és ‘Estel’, que vol dir ‘Esperança’ en èlfic, però que també és una paraula catalana. Va manllevar Tolkien aquestes expressions nostres per a les seves històries?

La filòloga Lola Badia –ai, els científics!– no ho creu així. “Segur que Tolkien no tenia present que Estel en català vol dir star, estrella, que és una de les paraules més estimades del seu vocabulari mític. Però l’equívoc més intrigant és el del nom bàsic del rei que torna”, Aragorn. De fet, a Les dues torres, segona de les pel·lícules de Jackson, “l’actor John Rhys-Davies, que fa de Gimli, el nan, impostant una veu ferrenya i una mica gal·lesa, crida desesperat el nom de l’heroi que ha caigut per un precipici” i sona talment com “Aragó”. Malauradament, “no pot contenir cap connexió subterrània amb l’Aragó ibèric”, perquè, diu Badia, Tolkien es va inspirar en “la cultura germànica, clàssica, cèltica i finlandesa (...) però els Pirineus són el límit meridional absolut”.

Jaume I, model d’Aragorn?

En canvi, Badia afirma que El senyor dels anells “convida a constatar l’homogeneïtat dels productes historiogràfics i literaris medievals relacionats amb la monarquia, perquè l’Aragorn de Tolkien està tallat amb el mateix patró que els nostres Jaume I i Pere el Gran. Tant el Llibre dels fets autobiogràfic de Jaume I com la Crònica de Bernat Desclot “parteixen de la premissa heretada que la persona del rei té una funció sagrada (...) que el fa únic, superior i excepcional. El rei encarna en tot moment les dues virtuts fonamentals de la fortalesa en la guerra i la saviesa en la vida civil”. S’ha dir que el 1894 es va publicar a Oxford una biografia de Jaume el Conqueridor, que Tolkien podia haver conegut.

La semblança més palmària és amb Pere el Gran, “d’acord amb una operació propagandística que passa per la transformació del monarca en un heroi cavalleresc”, afegeix Badia. “El relat del desafiament de Bordeus, amb Pere viatjant d’incògnit i donant-se a conèixer davant de notari”, a la crònica de Desclot, recorda Aragorn fent-se passar per feréstec. El Pere el Gran del llibre de cavalleria Curial e Güelfa “té totes les aptituds i les virtuts d’un gran militar (…). El seu aspecte físic manifesta la seva condició reial per la configuració del cos, l’alçada, el poder de la mirada, la brillantor dels ulls i la força del gest i la paraula. Si descobreix la seva identitat reial trencant l’incògnit, el seu nom enamora i fascina”, afegeix l’estudiosa.

La Germania, revolta valenciana i mallorquina del XVI, ens presenta un altre personatge mític que ens recorda molt l’Aragorn d’incògnit sota la seva caputxa. Com recullen els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra, és el ‘Rei Encobert’ o ‘monarca universal’, el símbol del qual era el ratpenat, com Jaume I. S’inspirava en Ferran el Catòlic, com a contrapunt a l’estranger Carles d’Habsburg. Fins a cinc individus es reivindicaren com l’Encobert, que suposadament era fill del príncep Joan, l’únic hereu mascle dels Reis Catòlics i, per tant, podia reclamar la corona. El forner mallorquí Joan Huguet, segons Bernat i Serra, jugà un paper actiu en les reclamacions del darrer d’ells.

Si Aragorn s’assembla a Jaume I o a Pere el Gran, el paral·lelisme de Gandalf amb Ramon Llull resulta encara més evident. Tots dos responen a l’arquetip del savi medieval, amb barba blanca i abundant. Si Gandalf té poders màgics, Llull en tenia de sobrenaturals, com recull la causa de la seva canonització. Gandalf se sacrifica per la comunitat de l’anell i Llull va sobreviure a la seva lapidació a Algèria. Gandalf sap llegir les escriptures rúniques que els seus companys no entenen i Llull va escriure prop de 250 obres en català, llatí i àrab sobre les més diverses matèries. Gandalf fa de mentor d’Aragorn i Llull va concebre un rex bellator –rei guerrer– que els lul·listes Anna Alberni i J. N. Hilgarth identifiquen amb Jaume II d’Aragó, net de Jaume I i fill de Pere el Gran.

A El hòbbit, Gandalf fa servir uns aliats sorprenents: les àguiles, que parlen les llengües dels homes i dels elfs i que transporten el savi sobre l’esquena. Us sona, aquesta imatge? És clar que sí. Les àguiles parlen i porten amunt els Bernadets de La flor romanial i d’El castell d’iràs i no tornaràs, de les rondalles recollides per Antoni Maria Alcover, i el Joanet de Sa llampria meravellosa. A Jaume I, que també és un personatge de rondalla, una àguila li deixa caure, gentilment, un peix als peus, “i el rei se’l va fregir i ben bo que el trobà”. No un drac que guarda un tresor, com a l’obra de Tolkien, però sí una serp, que fa la mateixa funció, surt a Es tresor des puig de na Fàtima i a S’encantament de Son Lluc. Els orcs de Tolkien i els nostres gegants comparteixen el gust per la carn humana.

Que els elfs, els nans i els humans posseeixen anells amb poders màgics? Les nostres rondalles en són plenes: a S’anellet, per descomptat, però també a En Joanet fill de vídua, Na Magraneta, Ses figues i es fii petit, En Pere de la Bona Roba i la ja esmentada Sa llampria meravellosa. Cap d’ells no fa tornar invisible a qui el porta, com al relat de Tolkien, però sí que té aquest poder un capell a Dues germanes i un Bernadet. A Sa llampria meravellosa, quan Joanet es posa unes ulleres miraculoses, ningú no el pot veure.

Tolkien i Joan Mascaró

Hem de creure i pensar que Tolkien havia llegit les nostres rondalles? Segons la filòloga Maria Pilar Perea, n’existeixen traduccions –parcials– a l’anglès ja del 1931 i del 1945. Però Jaume Guiscafré, responsable amb Josep A. Grimalt de l’edició comentada de les Rondalles, no creu que sigui així, necessàriament: “Al cap i a la fi, són motius que apareixen en moltes tradicions narratives, com les sagues nòrdiques i els relats de tradició oriental”.

Aleshores, va rebre Tolkien alguna influència de la literatura índia, per exemple? La pregunta té el seu entrellat perquè, com és sabut, qui va popularitzar a l’àmbit britànic el text sagrat hindú Bhagavad Gita va ser el mallorquí Joan Mascaró, amb la seva traducció a l’anglès del 1962. De fet, el Gita és una part del Mahabharata, un poema monumental que tracta –justament!– de la lluita pel poder. La web quora.com no registra evidències que Tolkien hagués llegit el Mahabharata. En canvi, la professora i periodista María Florencia Rampoldi cita el Gita entre els precedents de la literatura fantàstica de Tolkien, segons recull goodreads.com.

Es varen conèixer, Mascaró i Tolkien, ni que fos de referència? Tots dos eren filòlegs. El mallorquí no era cap desconegut: el 1967, compartia un programa de televisió amb John Lennon i George Harrison. Mascaró va estudiar a Cambridge, on posteriorment va ser professor, però el 1930 fou lector a Oxford. Tolkien va estudiar a Oxford, on després desenvolupà la seva feina, Però, segons l’enciclopèdia tolkiengateway.net, visitava Cambridge amb freqüència. Tant l’un com l’altre contribuïren a sengles obres monumentals: Tolkien fou redactor de l’Oxford English Dictionary i Mascaró jugà un paper fonamental en la publicació del Diccionari català-valencià-balear. Segons ha assenyalat Cristina Ros en aquestes pàgines, ja el 1959 “Mascaró havia assolit prestigi no només a la universitat de Cambridge, sinó a la d’Oxford”.

Per descomptat, la influència de Tolkien s’ha estès, també, a la literatura en llengua catalana. Un cas paradigmàtic és el de Jaume Fuster i la seva trilogia Cròniques del món conegut, integrada per L’illa de les tres taronges –de títol ben rondallístic–, L’anell de ferro –justament, un anell– i El jardí de les palmeres. L’objecte màgic que fa servir Pere Morey Servera per viatjar en el temps, a les dues parts de L’anell de Boken-Rau, és, potser, més d’inspiració rondallística que no tolkieniana. Tot és qüestió de fantasia...