Reis

PalmaHavia deixat els regals damunt la taula, embolicats per a quan arribassin a recollir-los la fillola i els nebots, i va decidir sortir a passejar una estona. D’ençà que s’havia mudat a aquella localitat costanera, les seves passejades s’havien convertit en un goig. A Ciutat també hi podia anar, a caminar a vorera de mar, però no era igual. El trànsit, el renou, la gent, l’excés, els semàfors que obliguen a interrompre la caminada. On vivia ara, en canvi, sortir era molt més plaent. Podia caminar molta estona sense trobar a penes ningú, tal vegada alguna altra persona passejant, a peu o en bicicleta, en companyia o en solitari, amb un ca o sense ca. I poca cosa més. El sol hivernal, tan agradable després de dinar, li queia al damunt calmós, com el seu pas.

El lloc on s’havia mudat no era ben bé un poble, sinó el port d’un poble. Això volia dir que durant els mesos d’hivern la seva població es reduïa als escassos estadants de tot l’any, els amos i les mestresses dels pocs negocis que obrien –un bar restaurant, una botiga d’ultramarins que també feia de quiosc i papereria, un estanc– i alguns ciutadans que hi tenien casa i que hi anaven a passar els caps de setmana. Durant l’estiu, aquests mateixos visitants de cap de setmana o de vacances –de Nadal, de Setmana Santa– es convertien en població estable. I també ho feien milers d’alemanys i suecs que venien a passar l’estació càlida als xalets, els apartaments i les segones residències que els propietaris els llogaven, a preus astronòmics que els estrangers pagaven sense protestar.

D’uns anys cap aquí, però, aquesta dinàmica havia tingut canvis. Relativament petits, però notoris. L’estació càlida, la temporada alta, ja no era exactament una estació ni una temporada, sinó mig any ben bo. I tampoc ‘càlida’ ja no acabava de ser la paraula adequada: els meteoròlegs en feien servir d’altres, com ‘tropical’ o ‘tòrrida’, per referir-se a les nits d’estiu, però també valien per a les hores del dia. Encara se n’hi podien afegir d’altres, com ‘asfixiant’ o ‘insuportable’. I els alemanys i els suecs ja no eren només milers, sinó molts milers. La sensació d’ofegar-se de calor enmig d’una gentada que anava i venia era més accentuada cada any. I ho era perquè, en realitat, no es tractava només d’una sensació. Un precari atzar havia permès que, de moment, a la localitat on s’havia instal·lat no hi hagués proliferat l’explotació turística intensiva que havia convertit altres indrets semblants en zones degradades. Hi havia la superpoblació i l’excés de trànsit, cert, però no els grans blocs d’apartaments, ni el parc hoteler desbordat, ni les propostes d’oci nocturn i oferta complementària (discoteques, bars de nit, prostitució, joc i drogues) que s’havien convertit en amos i senyors d’altres llocs antany tranquils. Això permetia que els hiverns, a casa seva, fossin encara plàcids i despoblats.

Era l’horabaixa de vigília de Reis, divendres, i no hi havia res a fer. Tenia els regals a punt per entregar-los a la nit, quan els passarien a cercar. La fillola havia de fer els catorze i òbviament ja sabia la veritat sobre els Reis d’Orient, però els regals la continuaven il·lusionant tant com quan era petita, o més i tot. D’una altra manera, però més i tot. Els nebots encara hi creien, en els Reis, i, com a tothom, a ell, en el seu paper de tiet i padrí jove, el commovia l’alegria dels infants davant de la cita anual amb uns personatges màgics que concedien i repartien regals. És una alegria perfecta, una alegria sense dubtes ni fissures, es deia, i bé s’ha de celebrar com correspon. Abans que no creixessin i fos tard. Abans que no començassin a obrir complexos hotelers i centres comercials i fos tard. Abans que ell mateix es morís i fos tard. Tard per als regals, tard per a qualsevol cosa, tard per a tot.

Va allargar la passejada fins al pantalà. Tal com havien anunciat els serveis de meteorologia havia arribat a ploure, però només una mica: amb prou feines havia arribat a banyar el paviment. Després havia sortit el sol, i tanmateix l’aire era més fred. Ja a prop del pantalà, damunt les roques de l’escullera, hi va descobrir un pescador. Tenia la canya a les mans, la calba coberta –per no agafar-hi fred i constipar-se– amb un capellet flonjo. Fumava. Pareixia decidit a representar una estampa arquetípica. Com si volgués completar-la, se li va acudir acostar-s’hi per l’esquena i fer-li la pregunta dels tebeos i les pel·lícules antigues:

—Què? Piquen?

El pescador no va respondre ni va fer cap gest. Va pensar que no l’havia sentit, o –potser més probable– que no tenia xerrera i l’ignorava. Va estar a punt d’insistir i tornar a fer la pregunta (“piquen?”), però va decidir deixar-ho estar. Quan ja anava a partir, el pescador es va girar a mirar-lo. Era com si tingués el cos fixat a terra i el cap giràs tot sol, en un angle incòmode. Tenia, el pescador, llàgrimes als ulls i una expressió crispada al rostre, però també podia ser a causa del fum de la cigarreta, que subjectava amb la boca. Així, amb els llavis mig tancats, va remugar:

—El món se’n va a la merda.

Va tornar a girar el cap i va fixar la mirada a l’aigua, que feia unes ones modestes. Estava clar que la conversa havia acabat. Va pensar que era hora de tornar cap a casa i encendre foc a la foganya, perquè quan arribassin la fillola i els nebots estigués calenta i fos acollidora. La remor de la mar, tan a prop, feia pensar en una veu que intentava dir alguna cosa que no es podia entendre. El sol es ponia i començava a fer fosca.