Reivindicant les dones de l’alta costura

BARCELONAEn la història de l’alta costura hi ha hagut grans noms femenins, des de Coco Chanel a Elsa Schiaparelli, però el cert és que ha sigut un sector en què històricament han triomfat els homes, una tendència que tot just ara es comença a trencar. “I en el cas de l’alta costura a l’estat espanyol això encara era més flagrant”. Ho diu Josep Casamartina, historiador de l’art i director de la Fundació Antoni de Montpalau, responsable de l’exposició Les tres dames de l’alta costura, que es podrà veure fins al 18 de desembre a la seu de la Fundació Rocamora, al barri del Putget de Barcelona.

La mostra és un homenatge i una reivindicació de la feina i del talent de tres dissenyadores històriques de l’alta costura barcelonina: Asunción Bastida, Carme Mir i Roser Pujol, més coneguda amb el nom de la seva marca, Rosser. “Són les tres úniques dones que van aconseguir formar part de manera permanent de la Cooperativa d’Alta Costura, un club selecte de creadors al qual era molt difícil entrar”, explica Casamartina. De la cooperativa en formaven part alguns històrics de la moda espanyola com Manuel Pertegaz o Pedro Rodríguez. Tot i formar part d’aquesta elit, amb el pas del temps les tres dissenyadores catalanes van quedar relegades a un cert oblit, fins al punt de ser considerades “unes modistes” en comparació amb els seus companys masculins. I la realitat era ben diferent: aquestes tres dones, cada una amb el seu estil, van ser fonamentals per a la moda espanyola del segle XX, van ser creadores i pioneres en molts aspectes, i van triomfar no només a Espanya sinó també a l’estranger.

A la mostra s’hi poden veure fins a 72 vestits d’aquestes tres dissenyadores, alguns dels quals mai exposats fins ara, que pertanyen a la Fundació Antoni de Montpalau. Les peces estan repartides en les diferents sales de l’espectacular casa on hi ha la Fundació Rocamora, un escenari ideal per a l’elegància i l’exclusivitat d’aquests vestits.

De les tres dones de l’exposició, la que va començar a treballar abans i potser la més coneguda és Asunción Bastida, que durant uns anys va ser considerada dels cinc grans de l’alta costura espanyola juntament amb Pedro Rodríguez, Santa Eulalia, El Dique Flotante i Pertegaz. Casamartina explica que des de ben jove ella volia ser modista, però el seu pare s’hi va negar, així que fins que no es va casar no va aconseguir posar un botiga de punt on va començar a fer vestits a demanda per a les clientes. El seu èxit va ser ràpid i aviat va obrir casa pròpia a Barcelona i a Madrid, on, amb el seu estil elegant, auster i “un pèl sever”, que trencava amb alguns brodats espectaculars, va triomfar entre les senyores de l’època i les famoses, sobretot actrius i folklòriques, com Sara Montiel.

Carme Mir també va començar a fer els seus primers passos en una botiga, la que ella i el seu marit tenien a Gironella, i on va començar a rebre encàrrecs de les clientes que volien que els fes els vestits. Aviat va tenir tant èxit que va obrir botiga a Manresa, i a finals dels anys 40 a Barcelona, on, amb el seu estil elegant, va tenir molt bona rebuda. A finals dels 60 va entrar a formar part de la Cooperativa d’Alta Costura i va començar a anar a París, on les creacions de Balenciaga i Givenchy la van influenciar molt, i més tard també es va amarar de l’estil d’André Courrèges i tota la seva passió per la modernitat i la descoberta de l’espai, que Mir també va plasmar a les seves propostes. “Va triomfar molt a l’estranger –destaca Casamartina–, especialment als Estats Units, on va tenir molt èxit”.

Roser Pujol, que va crear una marca amb el seu nom escrit amb dues esses, Rosser, va aprendre l’ofici de modista a Manresa però va venir aviat a Barcelona, on va tenir uns inicis molt similars al de les altres dues. “A finals dels 40 la van fer directora d’una botiga de teixits molt important i llavors va començar a fer vestits –explica Casamartina–. Tenia un estil molt explosiu, que era un reflex de la seva personalitat, perquè era una dona molt extravertida i expansiva, i els seus vestits són així: tenen un punt excessiu”. Això la va convertir, aviat, en “la favorita de la burgesia”. Totes tres, tot i la seva importància, van anar quedant relegades en l’oblit i els seus noms van desaparèixer de la memòria col·lectiva mentre pervivien els dels seus col·legues masculins. Aquesta exposició vol ser un primer pas per començar-ho a esmenar.