Tatiana Casado: “Som més resilients que la majoria de persones heterosexuals”

PalmaTatiana Casado, professora de la UIB i presidenta de Ben Amics, es fa seva la frase ‘el que és personal és polític’. En el seu cas, l’espurna que va encendre la flama de l’activisme va ser la maternitat.

Com passau a primera línia de lluita?

El fet de tenir la meva filla Carla -amb una altra dona- em va fer replantejar-me si puc fer d’aquesta societat un lloc millor. Inicialment, em vaig ficar en política als primers cercles de Podem, però tot d’una vaig veure que no era el meu lloc. Vaig passar quatre anys de feina intensa preparant la tesi i, després, Jan Gómez, de Ben Amics, em va dir que necessitaven gent amb disponibilitat.

Les discriminacions, les agressions...

Són bastant presents. Hem publicat un estudi de risc de suïcidi en joves LGTBI -de 12 a 35 anys- que evidencia xifres que realment posen els pèls de punta. Sis de cada deu joves LGTBI de les Illes senten que han estat discriminats per la seva identitat o orientació sexual i el 70% havia pensat en el suïcidi. Tenim un problema greu.

Quina importància té lluitar contra la LGTBIfòbia interioritzada?

És fonamental, perquè fa molt de mal. Per sobreviure a la discriminació, hi ha qui es fa passar per heterosexual, i fins i tot arriben a tenir relacions sexuals. Quan demanam als joves si haurien desitjat ser heterosexuals, una gran majoria respon que sí, perquè pensen que el fet de ser LGTBI els col·loca en una posició de més vulnerabilitat. Tot i la diversitat de sortides de l’armari, en el 99,9% dels casos hi ha hagut situacions desagradables i alguna llàgrima.

Què destacaríeu del fet de ser LGTBI?

Som persones més resilients que la majoria dels heterosexuals. Els nostres fills i filles creixen en unes llars que són uns espais de major respecte. Les famílies som més receptives i més inclusives. Al final, hi ha històries d’èxit, però pel camí hem tingut més patiment. Vivim processos de creixement personal més potents. La felicitat l’hem de lluitar.

Quines són les més vulnerables?

Les persones transsexuals, sobretot les dones. Set de cada deu persones estan en situació d’atur. Costa que el sistema d’iguals els accepti, com fa amb un home homosexual o una lesbiana. Si hi entren en procés d’hormonació, es troben amb dificultats, com, de cop, haver de pagar 100 euros al mes. Si no tenen els doblers deixaran de prendre les hormones i això té repercussions en la salut. Hem tingut usuàries que han estat hospitalitzades amb còlics nefrítics per aquest motiu.

I les dones bisexuals i lesbianes?

La invisibilitat de les dones bisexuals continua sent habitual. Moltes no es visibilitzen perquè és cansat estar fent pedagogia tot el dia, dir que ets bisexual implica una conversa posterior i un curtcircuit en l’altre. Les dones lesbianes, quan som mares, sortim de l’armari a potades, però, mentrestant, hi ha una part important que només ho diu a un petit entorn, i moltes vegades parlen en neutre de les seves parelles.

El moviment LGTBI ha estat abduït per la moda i el consum?

Existeixen el pinkwashing i el capitalisme rosa. També hi ha un sector més a la dreta al qual li agrada dir que té un amic homosexual i que no passa res, o que, quan s’assabenta que ets lesbiana, et convida a un sopar per tenir diversitat a la taula i, en un moment donat, deixar caure que t’agraden les dones.

L’entitat Ben Amics té prou suport institucional?

La pandèmia ens ha fet molt de mal, perquè s’han paralitzat les subvencions, tot i que ara ja en comencen a sortir. No sabem si el 2021 podrem aguantar amb les tres persones que tenim a mitja jornada. Com que les subvencions arriben després d’iniciar les activitats, moltes vegades hem hagut de demanar préstecs a la federació estatal, o fer préstecs personals de la junta directiva perquè l’equip tècnic pugui cobrar. Les coses, en aquest sentit, comencen a canviar i en les pròximes subvencions hi haurà bestreta. D’altra banda, fa molt de temps que reclamam que es posi en marxa el servei d’atenció integral. Mentrestant, Ben Amics assumeix de manera gratuïta i voluntària el servei d’acompanyament social. Tenim treballadors socials, jo també ho som, una psicòloga, i una advocada, però crema fer-ho quan ja hauria d’existir aquest servei, tal com diu la Llei de drets LGTBI.

I com ha anat amb l’Orgull?

Hem fet un programa molt potent amb moltes activitats. L’Ajuntament de Palma ha finançat una taula rodona i el Consell també ens va telefonar per organitzar una activitat, i això és tot. Hi volen ser, però la realitat és que no arriben a ser-hi. L’any passat vàrem organitzar una jornada de drets humans per delictes d’odi, subvencionat per la Regidoria de Feminismes i LGTBI de Sonia Vivas, i ara ens han informat que pot ser que no es pugui tornar a fer.

Vàreu manifestar malestar amb Vivas.

Ens va doldre molt quan va dir que les entitats li havíem dit que no organitzar íem l’Orgull, perquè això no era cert. A Madrid s’havia decidit fer-ho en línia, però les entitats locals no ens havíem pronunciat. Ben Amics fa molts anys que l’organitza i veure que surt publicat a la premsa que no es farà, sense que ningú hagués parlat amb nosaltres, no ens va agradar. Ens telefonaven els nostres socis enfadats. Vaig parlar amb ella i l’hi vaig explicar, i en lloc de rectificar em va bloquejar. Abans del covid-19 ens varen oferir fer un Orgull amb carrosses i una festa multitudinària, i vàrem dir que no perquè sempre ens hem caracteritzat per fer un Orgull reivindicatiu.