‘Resort’ (Recordant ‘La catástrofe del hotel’ de Llorenç Villalonga)

Tot d’una en arribar, mentre feien el check in a recepció, en Carles havia vist passar una dona que li havia semblat que podia ser l’actriu Sean Young. No tenia gaire bon ull per a aquestes coses, perquè la seva memòria retenia molt millor les alineacions futboleres que els repartiments cinematogràfics o teatrals, però el simple fet d’haver vist algú que (segons ell) s’assemblava a una actriu de Hollywood li confirmava que havia fet la tria correcta del resort on havien acudit a passar les vacances. Una tria condicionada, perquè havia hagut d’endur-se amb ell en Carlitos –el fill petit, de quinze anys– i en Tolo –a qui encara anomenava “sogre”, encara que en realitat fos el pare de la seva ex–, de setanta-vuit. Però almenys eren a Màlaga, que era on en Carles volia anar.

Un empleat els va acompanyar als apartaments, que eren individuals i que en Carles s’havia encarregat específicament de demanar que no fossin contigus. Cada apartament tenia un petit gimnàs, un petit bar, un petit spa, i una petita terrassa que conduïa a una platja d’arena blanca. Els llits eren enormes, i l’apartament d’en Carles, a més, tenia una altra terrassa superior, amb una claraboia de vidre que es podia enfosquir, i també obrir, amb un comandament a distància.

Totes les comoditats, i també el fet de poder gaudir-ne cadascú per separat, era una manera de donar-los a entendre, al fill i al sogre, que a partir del minut u cadascú anava a la seva, idea que, per altra banda, els altres dos acceptaven amb entusiasme. Ni en Carlitos ni en Tolo podien sofrir en Carles, i si havien vingut fins al resort era només per dos motius igual de poderosos: perquè ho pagava tot en Carles i perquè així ho havia ordenat na Tatiana, que era la mare d’en Carlitos, la filla d’en Tolo i l’exdona d’en Carles. Ella encara tenia dues setmanes de feina, però després s’havia programat unes vacances ultrasecretes, de les quals només se sabia que transcorrerien a l’Índia i que s’hi enduria n’Aitor, el fill gran. A canvi, a en Carles li corresponia, d’acord amb la lògica de na Tatiana, endur-se el petit i son pare.

Hi havia accedit sense oposar cap resistència, a canvi de poder escollir la destinació. Quan va dir Màlaga i na Tatiana va aixecar les celles amb un indici de ganyota, ell va poder argumentar, sense por d’equivocar-se, que era el lloc del qual tothom deia que calia ser-hi. El model per a les Balears era Màlaga: en Quico, en Tato i en Koldo no es cansaven de dir-ho, i si ho deien aquests és que havia de ser cert, perquè sabien de què parlaven. Així doncs, explicava en Carles a na Tatiana, aniria a un bon ‘resort’ a Màlaga: hi aniria de vacances, però també a fer una mica d’espionatge industrial. A fer una mica el xafarder, a veure com s’ho havien muntat els malaguenys perquè se’n parlàs tan bé.

La realitat, que na Tatiana sospitava però no podia saber del cert, era que en Carles s’havia citat a Màlaga amb na Sofiana, una directora mànager de zona de la seva companyia, que era natural de Néjar. S’havien mig embolicat en una convenció, i havien quedat per trobar-se al resort: na Sofiana tenia parella, però no fills, i s’ho podria organitzar per acudir al resort posant qualsevol excusa de feina. La primera cita havia de ser aquell mateix vespre, i en Carles no estava disposat que res ni ningú li espatllàs el pla. Per això, quan en Tolo va suggerir que podien anar a seguir un partit que la Roja de futbol jugava en un remot campionat estiuenc, en Carles li va contestar que s’havia cansat del futbol després que li robassin la Copa del Rei al Mallorqueta, i que no volia tornar a veure mai més un partit. El padrí es va encongir d’espatlles i en realitat se’n va alegrar: havia fet la proposta només per mantenir les formes, però s’estimava molt més tenir les mans lliures per ficar-se al casino del resort i jugar al pòquer Texas Hold’Em fins que se’n cansàs. Pel que feia a en Carlitos, tan aviat com va descobrir la sala d’intel·ligència artificial va desaparèixer amb la intenció de no tornar a deixar-se veure fins a hora de partir.

Lliure ja dels seus acompanyants, en Carles es va acomodar a la terrassa del seu apartament amb una copa que s’havia servit al bar, i disposat a enviar-li un whatsapp a na Sofiana per fer-li saber que havia arribat. L’acompanyaria amb una foto del resort, que sincerament l’havia impressionat amb la seva oferta complementària, les seves facilities i les seves amenities: menú d’experiències, àrea wellness, tasts de vins, excursions a la muntanya, diving scuba i tot el que un pogués imaginar per al seu oci. Va desitjar que tant de bo na Sofiana pogués fer una escapada una mica més llarga i fer plegats una pujada en globus, que també formava part de les propostes.

Quan van sonar les alarmes en Carles no les va reconèixer, perquè lògicament no les havia sentit mai. Ni ell, ni ningú. Va aixecar el cap i va intentar debades desxifrar el significat del so estrident, que va callar tan abruptament com havia començat. Després va venir un silenci gens tranquil·litzador, i es va treure les ulleres de sol en adonar-se de la seva presència. Dins el cel va veure llampegar uns objectes que es movien massa aviat per poder destriar que eren míssils de llarg abast. Això va ser pocs segons abans que el resort, i en Carles, i en Carlitos i en Tolo, i na Sofiana i la seva parella, i tot i tothom en quilòmetres al voltant, quedassin reduïts a enderrocs, cendres i pols.