La resurrecció de la glosa

PalmaEl filòleg Felip Munar, ja jubilat, es fa creus del miracle, fa trenta anys, de la resurrecció de la glosa, la poesia oral improvisada: “El 1994 vaig començar a fer de professor de cultura popular a la Universitat de les Illes Balears. Coneixia l’empresari Vicenç Terrassa Umbert (1918-2003), de Sóller. Amb el pseudònim Pere Gil, publicava gloses al diari Última Hora. També estava en contacte amb el manacorí Joan Planisi Campante, que encara és viu. Tots dos lamentaven que allò que tant estimaven tenia els dies comptats perquè no hi havia relleu generacional”.

Munar, natural de Lloret de Vistalegre, es resistia a acceptar aquells mals averanys: “Als anys noranta, mentre aquí moria, el cant improvisat estava en ple auge a tot el món, on la figura dels glosadors rep noms diferents: corrandistes (Catalunya), cantadors d’albades (País Valencià), bertsolari (País Basc), regueifeiros (Galícia), troveros (Múrcia), repentistas (Cuba) i payadores (Argentina)”.

Entestat a revertir la situació, el llorità es dedicà a fer tallers en centres educatius i a publicar llibres –en destaquen Jo vull esser glosador (2008) i La universalitat de la glosa (2017). Al seu parer, darrere el famós refrany “Qui canta els mals espanta” s’hi amaga la nostra condició d’Homo fabulator: “L’home només fa 5.000 anys que va descobrir l’escriptura, però en fa més de cent mil que parla. Els glosadors, per tant, entronquen amb la llarga tradició oral de la humanitat, que al segle VIII aC tingué en Homer, l’autor de la Ilíada i l’Odissea, un dels seus màxims exponents. Durant l’edat mitjana, en una societat majoritàriament analfabeta, el poble també s’entretenia amb els joglars”.

Temuts

A Mallorca, un dels primers grans glosadors documentats és el manacorí Sebastià Gelabert Riera (1715-1768), conegut popularment com Tià de sa Real. “Eren –apunta Munar– persones que provenien del món rural, molt intel·ligents i temudes. Si et feien una glosa, volia dir que hi havia gent que et murmurava al darrere sense tu saber-ne res. I això molestava molt. El glosador tenia la capacitat de dir les coses, però sense anomenar-les, la qual cosa era vist com una espècie de màgia”.

Les glosades es feien en moments puntuals, generalment dins d’un cafè. A principi del segle XX, a Mallorca hi havia un bon grapat d’enginyosos improvisadors: l’algaidí Llorenç Capellà Batle (pare de l’escriptor Pere Capellà); Bernat Rigo es Cabo Loco, del Coll d’en Rabassa; el marratxiner Antoni Canyelles de sa Font; Sebastià Vidal Sostre, de Cas Concos, i el margalidà Guillem Crespí es Panderer. “La raó de ser de la glosa –hi insisteix l’investigador– és riure’s del poder a través de la sàtira i el sarcasme. És per això que el franquisme la perseguí. Només tingueren rellevància pública aquells glosadors addictes al règim, que es dedicaven a lloar l’Església o la dictadura.Va ser el cas de Jaume Calafat, nascut a Valldemossa, però conegut com de Son Servera”.

Durant la dictadura, a les glosades, sempre hi havia guàrdies civils vigilant. Llorenç Ferragut Cartutxo, de Sencelles, fou apartat de la seva plaça de saig per haver fet uns versos incòmodes. N’hi hagué d’altres que, per sobreviure, s’autocensuraren. En aquells anys de foscor, el franciscà Rafel Ginard (1899-1976), de Sant Joan, es dedicà a servar les cançons que circulaven per l’illa. El 1966, amb l’ajuda de Francesc de Borja Moll, ja publicava el primer volum del Cançoner Popular de Mallorca –el quart i el darrer apareixeria el 1975. Aplega més de vint mil cançons diferents i més de cinquanta mil variants. És la compilació de patrimoni oral cançonístic més extensa mai feta en llengua catalana i possiblement en qualsevol altra. 

Les primeres crítiques

Amb la restauració de la democràcia, a poc a poc la glosa tornà a agafar nervi als cafès i, sobretot, durant les festes de Sant Antoni. “Eren, però –recorda Munar–, combats molt avorrits, de gairebé tres hores. Es feien entre dos glosadors, que estaven asseguts i sempre empraven les mateixes rimes. Els seus temes no tenien gens de picantor. A la gent, però, li agradava perquè no hi havia res més. Encara no s’havia produït l’explosió de les noves tecnologies”.

En aquell moment, a part de Pere Gil i Joan Planisi, els altres grans glosadors d’edats respectables eren Toni Socias Teuler, de sa Pobla, i Rafel Roig Carritxoner, de Felanitx. “Era importantíssim –apunta Munar– que la seva baula no es rompés. Aleshores no teníem els mitjans tan sofisticats d’ara per enregistrar la veu. A Menorca i les Pitiüses, ja hi havia glosadors que anaven fent camí”.

Aquest apòstol de la glosa encara recorda la reacció dels alumnes dels seus primers tallers: “Hi vaig anar amb un altre glosador, Jaume Juan Toledo, d’Algaida, que tenia una seixantena d’anys. En veure’l, els al·lots, deien: ‘Això del glosat és cosa de vells i pagesos’. Aleshores estava més de moda entre el jovent sentir coses de rap i de hip-hop”. Per assegurar-se un bon planter de glosadors, el 1998 Munar impulsà a Manacor l’Associació Canonge de Santa Cirga, que agafava el nom de la propietat on va néixer Antoni Maria Alcover, l’artífex del Diccionari català-valencià-balear.

El llorità igualment es preocupà d’organitzar mostres de glosa: “Des del 1999 fins al 2009, en férem tres d’autonòmiques i set d’internacionals. Per primera vegada, a Mallorca, vàrem sentir la veu de menorquins, eivissencs, formenterencs i gent d’altres parts del món”. La prioritat de Munar era treure al carrer el cant improvisat: “Els més puristes em criticaren perquè organitzava glosades dalt d’un escenari, cosa que no s’havia fet mai. M’acusaren de folkloritzar la glosa. Però jo volia captar l’atenció dels més joves. Els combats passaren a durar una hora i els glosadors anaven variant de rima i movent-ser per amunt i avall, entre el públic”. En paral·lel a la tasca dinamitzadora de Munar, hi havia la investigadora liderada pel llucmajorer Miquel Sbert, autor de nombroses publicacions sobre cultura popular. Igualment el músic algaidí Biel Majoral s’encarregava de recuperar lletres tradicionals mallorquines. 

Eina educativa

El 2003, en una presentació d’un llibre a Santa Margalida, Munar s’endugué una bona sorpresa: “Hi va venir Mateu Matas Xurí, que aleshores tenia vint anys. Estava desganat; passava de tot. Però jo li vaig fer una glosa i ell em va contestar. De seguida vaig veure que tenia aptituds i li vaig dir que li telefonaria”. La trucada seria per oferir a Xurí debutar en una glosada a Costitx: “Tremolava –assegura el seu mentor– com una fulla, però va saber estar a l’altura de la resta de glosadors veterans”.

Xurí, convertit avui en el glosador amb més projecció pública, confessa el secret del seu talent: “Vaig aprendre a glosar de la mà de la meva padrina. Gairebé no sabia llegir ni escriure, però tenia el Cançoner Popular de Mallorca dins del cap. Sempre, en qualsevol trobada, tenia coses a dir”. De seguida Munar s’endugué el viler als tallers de glosa.“Als alumnes –recorda el professor– els cridava l’atenció que un jove com ell es dedicàs a això. Va ser una bona manera de connectar la glosa amb les noves generacions”. 

Ara ja és Xurí qui s’encarrega tot sol d’aquests tallers: “D’alguns centres de Palma, n’he sortit plorant davant la impossibilitat de transmetre allò que tant estim. A còpia, però, de picar pedra, els resultats són molt bons”. El de Santa Margalida reivindica la glosa com a eina educativa dins unes aules convertides en autèntiques torres de Babel: “La improvisació té una màgia especial capaç de traspassar qualsevol barrera lingüística. Els joves han de veure que la glosa no és una peça de museu, sinó una cosa viva que permet parlar de l’actualitat. Només innovant-se, la tradició cobra sentit”.

Darrere del viler vendrien altres veus prodigioses, que des del 2010 integren l’Associació de Glosadors de Mallorca: el montuïrer Macià Ferrer Noto, el felanitxer Miquel Servera Boireta, el serverí Ramon Reus, el selvatgí Pau Riera Rierol o el llorencí Ivan Antich. El més jove de tots és Miquel Àngel Adrover Campaner, de 27 anys. “Jo –confessa– som un malalt de les paraules. He arribat a somiar en glosa”. El de Campos, però, prefereix llevar misticisme al seu art: “Tots tenim el do de trenar paraules. És qüestió d’entrenar-s’hi. 

De ser temuts, ara els glosadors han passat a ser unes figures imprescindibles en qualsevol acte, ja sigui festiu o institucional. Xurí ja s’estrenà en la passada edició, a Barcelona, de la Nit de Santa Llúcia, la gran festa de les lletres catalanes. “Durant el Govern de José Ramón Bauzá (2011-2015) –recorda Munar–, hi hagué ajuntaments del PP que ens vetaren. Tenien por del nostre llenguatge políticament incorrecte”. D’aquests prop de trenta anys de feina infatigable, el llorità té gravat en foc un moment realment emotiu: “Un dia vaig sortir plorant d’un celler de Sineu. M’acompanyava en Xurí. Li vaig dir que plorava perquè mai m’hauria imaginat que poguéssim tenir un públic tan entusiasmat per una tradició mil·lenària que havia estat a punt de desaparèixer”.