Retorn a Bearn

PalmaVa tenir èxit, va obtenir un bon grapat de premis i la protagonitzaren algunes de les estrelles del cinema espanyol d’aleshores. Però també va ser objecte de crítiques molt negatives. Va generar polèmica entorn a la versió catalana. I va revifar la discussió sobre l’idioma original de la novel·la. Fa 40 anys, l’abril del 1983, es va estrenar Bearn, l’adaptació cinematogràfica de Jaime Chávarri de la narració de Llorenç Villalonga, un clàssic contemporani de la nostra literatura.

El 1937, en plena guerra, Llorenç Villalonga (1897-1980) i la seva esposa, Maria Teresa Gelabert, s’instal·laren a Binissalem fugint “dels bombardeigs i l’escassesa d’aliments i d’articles de primera necessitat”, segons narra l’escriptor Jaume Pomar. I va ser aquí on va concebre Bearn o la sala de les nines, “formada lentíssimament en aquella pau”. La història de la decadència d’una família noble mallorquina, similar a la siciliana El guepard de Lampedusa. La va presentar en castellà al Premi Nadal, però no el va guanyar. La va publicar l’editor Pere Serra el 1956. El 1961, Joan Sales, en català.

Afirmava Àngel Quintana a El Punt, el maig del 1983, que Bearn “havia estat el somni de molts directors del nostre país”, és a dir, l’àmbit de llengua catalana, “als quals havia faltat empenta per tirar-lo endavant”. De fet, Bearn ha estat adaptat a la ràdio, amb guió de Guillem Frontera. I a la dansa, el 1987, per l’Estudi de Ballet Tania, a l’Auditòrium de Palma. La companyia de Granollers Teatre de Ponent en realitzà una adaptació dramàtica, el 2017, que va portar al Teatre del Mar de Palma. El mateix Villalonga en redactà una versió teatral parcial, Faust, que Josep Pere Peyró va posar en escena el 1997 al teatre Principal de Palma, amb Simó Andreu, Aina Frau i Caterina Alorda.

El 1976, quan Villalonga encara era viu, es va estrenar una versió en vint episodis per a l’espai Novela de Televisió Espanyola. La sintonia era la cançó de Maria del Mar Bonet Desolació, sobre poema de Joan Alcover. La sèrie la protagonitzaren Ángel Picazo, en el paper de ‘don’ Toni’; Montserrat Carulla, ‘donya’ Maria Antònia; Marisa Paredes, Xima; i Roberto Martín, que va fer del capellà Joan Mayol. Estava qualificada amb ‘dos rombes’: només per a adults.

Algunes seqüències es rodaren a Palma. El realitzador, Lluís Maria Güell, ha recordat al volum Bearn, entre la vida i la ficció com visitaren Villalonga al seu domicili, amb el vestuari d’època corresponent: “D’aquesta manera, la visita era no dels actors, sinó de les pròpies criatures de l’autor”. La qual cosa li causà a aquest “ensurt” i “desconcert”. “Només veia ‘donya’ Xima, ‘don’ Toni, ‘don’ Joan i ‘donya’ Maria Antònia com si haguessin ressuscitat de la novel·la; no veia ningú més... Parlava amb les seves criatures com transportat, com si finalment s’hagués fet possible el seu somni, el somni de qualsevol escriptor”.

El rodatge a Raixa

L’adaptació a la gran pantalla la va escometre el productor Alfredo Matas, amb Jaime Chávarri a la realització. “Sembla indubtable que la decisió de Matas d’encarregar la realització del film a un director de fora dels Països Catalans fou tota una definició de principis que Chávarri acusà amb un desinterès considerable per les arrels nacionals de l’obra”, afirmava Esteve Riambau a l’Avui, en estrenar-se la pel·lícula.

Va ser l’octubre del 1982 quan s’inicià el rodatge a Mallorca. El quarter general s’instal·là a Raixa, l’antiga propietat del cardenal Despuig, avui convertida en centre d’interpretació de la serra de Tramuntana. Com a Bearn, a Raixa també existeix no una ‘sala’, però sí una ‘casa de nines’. Potser Villalonga s’hi va inspirar? La coincidència fascinà Lola Salvador, la guionista.

Raixa es va transformar en la ‘possessió’ de Bearn: la clastra, la casa dels senyors, Fernando Rey i Amparo Soler Leal, i el despatx de ‘don’ Toni. On els llibres d’atrezzo, buits de contingut, romangueren a les prestatgeries molt de temps després d’acabar-se’n el rodatge. I el safareig on nadava Imanol Arias, Joan Mayol. I on apareixia morta Ángela Molina, ‘Donya’ Xima, en un homenatge a l’Ofèlia de Millais –disculpeu l’espòiler. Orient era el poble veí a la ‘possessió’. Al passeig inicial del capellà per Bearn es veia la mar, però resulta evident que aquests plans no corresponen a Raixa, que és terra endins.

La pel·lícula s’obre amb un missatge d’agraïment de l’equip als illencs, per la seva hospitalitat al llarg de la filmació. La participació dels mallorquins va ser rellevant. Joan Ramon Bonet en fou el coordinador de rodatge. Tot i que Ivonne Blake va dissenyar el vestuari, Jaume Llabrés es va fer càrrec de la part corresponent a la indumentària tradicional de Mallorca. Hi participaren com a actors, entre d’altres, Manel Barceló, Pere Caminals, Maurici Gallardo i Aina Segura. L’escriptor Joan Bonet, pare de Joan Ramon i de Maria del Mar Bonet, hi apareixia com a ‘extra’.

La parella jove de criats, Catalina i Tomeu, els encarnaren dos joves intèrprets de Mallorca: Elena Ceva i Mateu Grau. Ell, avui professor i director teatral, recorda que “Chávarri va venir a la Misericòrdia”, a Palma, on era l’escola de teatre. “Ens va veure a Elena i a mi i va dir: aquests dos. Vet aquí el nostre dur càsting”.

“El tracte de tothom va ser excel·lent”, assegura Grau. “Fernando Rey, home solitari, quan s’apropava a nosaltres esdevenia assequible i divertit, gens divo. Amparo Soler Leal em duia en el seu cotxe de rodatge amb el seu inseparable ca. Era simpàtica, senzilla i espontània. Imanol Arias va ser molt atent amb mi. S’intuïa que arribaria lluny. El rodatge em va brindar l’ocasió de conèixer grans professionals”, com l’actriu radiofònica Juana Ginzo, Yvonne Blake, “tan elegant”, o el director d’art Gil Parrondo, “més seriós que jo”, que ja ho era molt.

Quan Palma va ser París i Roma

La seqüència emblemàtica del film, i que és al cartell, és la d’Ángela Molina, Xima de Bearn, baixant l’escala de Raixa amb un vestit blanc icònic. “És una de les imatges més belles del nostre cinema”, afirma la periodista de RTVE Raquel Elices. El vestit “fou un dels dissenys més cars” de la indústria cinematogràfica del moment. “Va costar més d’un milió de pessetes” (6.000 euros), i va marcar “tendència en les noces de finals dels 80”. Segons Elices, Yvonne Blake va voler recuperar-lo per a una exposició, però “estava desfet perquè hi va haver moltíssimes núvies que el llogaren per casar-s’hi”. La dissenyadora es va inspirar en el vestuari del Guepard de Visconti. Un altre nexe entre totes dues històries.

Ángela Molina, narra Mateu Grau, “em feia bromes des de l’altra punta de Can Penasso”, restaurant de Bunyola. Tot dos havien de ballar plegats a una de les darreres escenes. La dama aristocràtica intentant seduir el jove pagès. Però la seva filmació “no va començar gaire bé. Chávarri va aturar el rodatge: ‘Anem a sopar i preneu unes copes de vi’. L’escena, llavors, va sortir rodona”.

Unes quantes pàgines de Bearn s’ambienten a París i a Roma, on viatgen els senyors amb el seu jove capellà. Però per què complicar encara més el rodatge, si a Palma podien trobar escenaris adients? El Cercle Mallorquí, que encara no era la seu del Parlament, es va fer passar per l’hotel de París. Des de la balustrada del Palau March, ‘don’ Toni explicava a ‘donya’ Maria Antònia i a Mayol que “aquest és el camí que va a Roma, i aquesta és l’església de què parlava Goethe”: és la Seu. Can Vivot es va fer passar per les sales del Vaticà.

Segons explicava Chávarri a La Vanguardia, fou a Can Vivot on visità el rodatge Maria Teresa Gelabert, la vídua de Villalonga. “Fascinada pels grossos cables elèctrics” de l’equip de rodatge, “‘com venes’, deia, els seguia amb pas una mica insegur fins que arribava al transformador (…). Mai he vist una persona tan aliena als suposats atractius d’un rodatge”, només li interessaven els cables. “No sé com podeu fer aquesta pel·lícula”, li va comentar. “El meu home mai va saber concloure la novel·la”.

“Ens movíem constantment”, deia Chávarri, “entre l’absurd i la poesia”. Un col·leccionista d’antiguitats, relata, “va posar com a condició, per cedir-nos els seus cotxes de cavalls i els seus arnesos”, interpretar el paper del papa, i ho va fer “amb enorme gràcia i dignitat”.

La preestrena tingué lloc el 8 d’abril del 1983, una de les escasses vegades que l’Auditòrium de Palma va fer servir la seva maquinària de projecció, i contà amb la presència de cares conegudes com Isabel Preysler, Gonzalo de Borbón o Luis del Olmo. “Per a l’ocasió”, recorda Mateu Grau, “em vaig posar un vestit. Pensava, liró de mi, que anava ben arreglat. Alfredo Matas, el productor, no opinava igual. Em va retreure no dur corbata. I jo li vaig dir que, evidentment, no en duia i que no en duria”.

Encara no existien els Goya. Però Bearn es va emportar tres medalles del Cercle d’Escriptor Cinematogràfics, un Fotogramas d’argent i el premi del jurat del Festival de Montreal. Alguns crítics no foren tan benèvols. “Decepció”, va titular Diego Galán a El País. “Imatges correctes (...) però mancades de la passió i la força” de la novel·la, escrivia Josep Escarré a La Vanguardia. “Excessivament ampul·lós i poc sincer (…), distant i acadèmic”, deia Esteve Rimbau a l’Avui. Potser sigui, 40 anys després. el moment de revisionar-la.