Retorn al camp? El futur passa per les macrourbs

BarcelonaMales notícies per als amants de la natura. Retorn al camp? No. El futur passa per les macrourbs, és a dir, per les grans o gegantines àrees urbanes esteses pel planeta. Així ho han explicat el demògraf Andreu Domingo i el geògraf Oriol Nel·lo, membres de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), en el debat És possible un futur verd a les macrourbs?, moderat per la directora de l'ARA, Esther Vera, dins el cicle Qüestions IEC: Interroguem, Entenem, Conversem. També hi ha una –relativa– bona notícia: amb una bona combinació de tecnologia i polítiques públiques és possible convertir els entorns urbans, que cada cop concentraran més població, en espais ambientalment i energèticament sostenibles.

Segons Domingo, la perspectiva és que l'any 2050 el 68,4% de la població mundial visqui en ciutats: 6.679 milions de persones (actualment ho fan el 57,5%, 4.617 milions). Les grans macrourbs creixeran sobretot al Sud Global, amb una Nova Delhi al capdavant que es calcula que el 2035 arribarà als 43 milions de persones. Aquell any, en canvi, París haurà caigut al trentè lloc del rànquing. De fet, "el creixement demogràfic més fort fins al 2050 es donarà al continent africà". En termes geogràfics, Nel·lo apunta que la població urbana ocupa avui el 2% de la superfície del planeta, té el 50% dels habitatges i emet el 70% dels gasos d'efecte hivernacle.

Si anem a la perspectiva local i hi posem de nou mirada geogràfica, ¿què passa a Barcelona i a la Catalunya-ciutat? Així, de prop, "cada cop és més difícil definir on comencen i on acaben les ciutats", diu Nel·lo, que de totes maneres relativitza el creixement: "Barcelona pesa menys en el conjunt català ara que a principis del segle XX, l'àrea metropolitana menys ara que als anys 70, i si parlem de la regió metropolitana, està estancada". Això no vol dir que no ens calgui preocupar-nos, al contrari. Perquè s'està accentuant la tendència a la dispersió, l'aïllament i l'especialització social al territori (rendes altes i rendes baixes separades), tres fenòmens que fan difícil la imprescindible transició energètica. Perquè esclar: quan es parla de ciutats verdes, no es parla de gespa a la porta de casa, sinó d'una cosa més complexa. Nel·lo adverteix que no és possible reduir la despesa energètica sense planejar i repensar a fons la distribució urbana, no es pot descarbonitzar la producció d'energia sense ocupar grans superfícies de sòl amb renovables (solars i eòliques) i tot això té el perill que, al fer-se, produeixi noves desigualtats socials i econòmiques, les quals, al seu torn, portarien grans resistències populars i ho farien tot plegat inviable. Tècnicament, es pot. Políticament, està per veure que se sigui capaç. Les urgències necessàries no hi ajuden.

En tot cas, no hi ha temps a perdre ni marge per a nostàlgies. ¿I la gent, en especial els joves, que somnien, sobretot després de la pandèmia, amb un retorn al camp? "Sovint sembla que hi projectin una geografia imaginària". I el que hi trobaran, diu Nel·lo, és una dependència del cotxe privat, del teletreball i del comerç electrònic; "és a dir, una extensió de la ciutat, que no deixa de ser l'artefacte més sofisticat que hem construït, el lloc més vivible". El repte és que ho segueixi sent.