Quedam amb Claudio Adrover Luna, argentí de 46 anys, en una coneguda pastisseria del seu país al centre de Palma. L’entrevistador demana un cafè amb llet. La cambrera, amb mala cara, exclama: “¿Qué?”. “Café con leche”, és la resposta de qui avui no té ganes de discutir. “Si haguessis estat un turista –lamenta Claudio–, no t’hauria contestat així. La seva actitud ha estat de prepotència. Ella sap que li has parlat en català, que és la llengua d’aquí. Si ha acabat d’arribar i no l’entén, se’n podria haver disculpat educadament”.
A Claudio, aquesta sensibilitat lingüística li ve per la seva cama mallorquina. És net de la generació de balears que, entre el 1880 i el 1930, varen emigrar a causa de la fam. Es calcula que foren uns 40.000. Molts se n’anaren a Alger, a França i a diferents països de Sud-amèrica. La destinació dels dos padrins paterns de Claudio fou l’Argentina. Ell nomia Joan Adrover Rigo i era de l’Horta, entre Felanitx i Santanyí. Ella es deia Margalida Palou Serra i era de Portocolom, encara que originària de Banyalbufar. Un era de família de pagesos i l’altra, de carboners. “A principi del segle XX, sent petits –diu el net–, partiren amb els seus respectius pares a Mendoza. S’ocuparen de conrear unes terres prop de la serralada dels Andes. Fou allà, on ja de grans, es varen conèixer i tingueren tres fills, un d’ells, mon pare”.
Plats únics
Claudio va néixer el 1978 a Mar del Plata, al sud-est de la província de Buenos Aires. És el petit de tres germans. “El meu pare –assegura– no parlava català. Tan sols sabia algunes cançons. Els meus padrins mallorquins ja no li transmeteren la llengua. Jo només vaig conèixer la meva padrina. Feia ensaïmades, sopes mallorquines i pa amb oli. No entenia per què els meus amics de la barriada no menjaven allò tan bo”. Va ser a l’adolescència quan Claudio descobrí les seves arrels. “El 1995 jo tenia 17 anys i la situació econòmica a l’Argentina ja pintava malament. El meu pare era picapedrer i la meva mare, modista. Anàvem justos de doblers. Em rondava pel cap partir a cercar-me la vida a Espanya. Demanant a casa, em digueren que els meus padrins paterns eren de Mallorca. Llavors vaig començar a freqüentar la Casa Balear de Buenos Aires”.
El maig de 2001, a 21 anys, arribà la gran oportunitat per a Claudio. “El meu oncle conservava el contacte amb els familiars de Mallorca. Un d’ells, que tenia un hotel a Cala Ferrera, prop de Cala d’Or, m’oferí una feina. Hi vaig anar amb un amic. Va ser una decisió dolorosa. Em pensava que seria una cosa temporal i ja fa 23 anys que som aquí”. Cinc mesos després d’arribar, es produí la gran crisi econòmica argentina del famós corralito. “Tanta sort que jo ja havia partit. Vaig començar vivint amb la germana del meu padrí, a la casa de l’Horta on ell havia nascut. Ella era l’única dels cinc germans que va néixer a l’Argentina. Quedà a Mallorca en un dels viatges que hi feren els meus padrins. Em contava meravelles de l’illa que havia conegut abans del boom turístic”.
L’odissea de parlar català
Claudio es fa creus de la seva història. “El meu padrí partí a fer ‘les Amèriques’ i jo, un segle després, he fet ‘les Mallorques’, fugint també de la pobresa. Ell necessità més d’un mes per travessar l’Atlàntic en vaixell. Jo, en canvi, he fet el camí invers en avió en tan sols 10 hores”. Aquest mallorquí d’adopció no desaprofità l’ocasió per formar-se. “Em vaig matricular a la UIB per estudiar Economia. No em puc queixar gens de com m’ha anat. Tenc feina, casa i he aconseguit formar una família aquí. Arrosseg, però, el dol, de ser un apàtrida. Després de més de mitja vida fora de l’Argentina, no som ni d’aquí ni d’allà”.
La integració lingüística ha estat un dels grans reptes de Claudio. “Tenint un llinatge tan mallorquí com Adrover, em feia vergonya no parlar català. He estat autodidacte. A la UIB quasi totes les assignatures eren en castellà. Som molt curiós i he anat aprenent la llengua demanant”. En aquest procés hi ha hagut moments desagradables. “A vegades m’he sentit discriminat més per peninsulars que per mallorquins. M’han dit sudaca o ‘argentí havies de ser’. I jo els contestava: ‘però si jo som més mallorquí que tu!’”.
El 2007, des de l’Horta Claudio es traslladà a viure a Palma, on descobrí una altra Mallorca. “A la Part Forana podia parlar més català. A Ciutat, però, puc viure sense dir-ne ni una paraula. Gairebé tothom parla castellà. Si a vegades top amb un mallorquí i li parl en català amb el meu accent argentí, tot d’una em gira la llengua. No ho entenc. Jo estaria tot el dia parlant en català, però no puc. Amb l’actual globalització, la comunitat de catalanoparlants a l’illa és una minoria i cada pic la seva identitat s’està diluint més. Bastaria, però, que tots ells fossin més fidels a la seva llengua perquè els de fora com jo l’adoptàssim amb més facilitat”. D’ençà que va arribar fa 23 anys, Claudio també ha estat testimoni de la degradació de Mallorca. “És horrorós. Hi ha cotxes i gent pertot. A l’estiu ja me n’afluix d’anar a la platja. Segurament si ara hagués d’emigrar, no vindria a l’illa. La vida s’ha encarit molt”.
Cubana i pollencina
Una altra llatinoamericana que fa onze anys també va fer les ‘Mallorques’ és Joyce Martínez Reig, cubana de 41 anys. El seu padrí matern nomia Ramon Reig Buades i era de Pollença. “La família –assenyala– tenia una finca productora de pollastres. Eren tres germans. El 1915 el negoci no anava molt bé i ell, a 20 anys, decidí partir tot sol a Cuba, on ja hi havia uns amics. A l’Havana aconseguí obrir una carnisseria i s’acabà casant amb una cubana, també d’ascendència espanyola, amb qui tingué tres fills. La petita va ser ma mare”.
Mallorca va estar molt present en la infància de Joyce. “El meu padrí morí quan jo tenia dos anys. Mai no emprà el català amb la meva mare. Ella sempre parlava de l’illa com si hi hagués estat. Per casa teníem cartes i postals amb imatges de Cala Sant Vicenç o del puig de Maria que havien enviat des de Pollença els dos germans del meu padrí”. El 1994 la mare va complir el somni de conèixer aquella Arcàdia feliç. Va ser gràcies a les visites que aleshores finançava el Govern balear per als descendents dels emigrants illencs dins la coneguda ‘operació retorn’ de la ‘quinta illa’.
D’adolescent, Joyce també va conèixer les seves arrels a través de la Casa Balear de l’Havana. “La meva germana gran, amb qui em duc cinc anys, es va apuntar a un taller de ball de bot. Ara n’és una experta. També va fer un curs de català”. El 2003 va ser la germana gran qui, davant la difícil situació econòmica del país, va fer el viatge a la inversa del padrí. “Durant cinc anys visqué a casa dels parents de Pollença. L’acolliren molt bé. Els estius jo venia aquí a fer feina”. Mentrestant, a Cuba, Joyce, biòloga de formació, treballava en el zoo nacional. Aviat, però, emprendria el mateix camí definitiu que la germana. “Un dia vaig obrir la gelera. No tenia ni un iogurt per donar a les meves filles, de 12 i 2 anys. Allò va ser el detonant per fer les maletes. Jo ho tenia més fàcil que altres cubans que no tenen la nacionalitat espanyola i que, per aconseguir-la, s’han de casar amb una persona d’aquí”.
Defensa del català
Joyce va aterrar a Mallorca el gener de 2013, només amb el seu marit, biòleg com ella. “Va ser una decisió molt dura perquè vaig deixar les meves filles a Cuba. Durant tres mesos visquérem al pis de la meva germana a Palma. Vaig començar cuidant una persona gran cada nit. Per Setmana Santa, vaig trobar feina en un hotel. Llavors ja poguérem dur les nostres filles cap aquí”. A l’institut, per a la gran, tocà lluitar de valent pel català. “Hi havia la possibilitat que durant dos anys li eximissin el coneixement de la llengua. Jo m’hi vaig negar, la qual cosa em costà enemistar-me amb altres mares llatinoamericanes. Tenia clar que la meva filla havia d’aprendre la llengua d’aquí, malgrat que hagués de repetir. I li va anar molt bé”.
Ara Joyce viu a Costitx. “Em sent totalment mallorquina. Encara no parl català perquè em fa vergonya. Sempre, però, insistesc a la gent que no em giri la llengua per poder-la aprendre. Tenc molt bons amics d’aquí. Al principi, però, costava una mica que s’obrissin”. Per a ella Mallorca ja és una petita Cuba. “Els meus pares sempre em venen a veure a l’estiu. També tenc els meus cosins, que s’han instal·lat aquí amb les seves parelles. Tots són universitaris de l’àmbit santari. Començaren, però, com jo, cuidant gent gran. De Cuba, ja han partit gairebé totes les meves amigues. El país està fet un desastre. Allà només cobraria el 2% del que guany aquí. La resta s’ho queda l’Estat. No hi vull tornar”.
Aquesta mallorquina d’adopció tampoc no se sap avenir del canvi que ha sofert l’illa que va trepitjar fa una dècada. “Avui no crec que emigràs aquí. Tot està caríssim. El 2013 vaig poder llogar un pis a Palma de dues habitacions, bany i terrassa per 500 euros. Ara això és el que et demanen per una sola habitació. Per tal de fugir de la precarietat dels seus països, els nous immigrants s’hi poden ficar en grups de tres”.
Els nostres ‘indians’
Entre mitjan i final del segle XIX fou l’època coneguda com a ‘era de les grans migracions’. Prop de cinquanta milions d’europeus es desplaçaren a altres continents davant l’oportunitat de colonitzar terres i d’explotar-ne els abundants recursos. La destinació prioritària de molts ciutadans de les Balears fou les colònies de Cuba i Puerto Rico. Els menorquins anaren principalment a la colònia francesa d’Algèria, que estava molt més a prop, a 315 quilòmetres.
Per a molts, emigrar significava escapar d’una vida de privacions i sense esperances d’ascens social, lligada a treballs agrícoles o artesanals poc productius. Per als més joves era una forma d’eludir les guerres en què estava sumit el país. Al nostre arxipèlag, l’èxode s’incrementà el 1889 a causa d’una terrible crisi agrària, que va fer que l’aparell productiu illenc fos incapaç d’absorbir la creixent pressió demogràfica –entre 1860 i 1887, Mallorca havia passat de 209.064 a 249.008 habitants. Les cròniques de 1889 donen notícia de 10.000 mallorquins que partiren a ‘fer les Amèriques’, el 4% de la població insular. A partir de 1898, amb la independència de Cuba i Puerto Rico, l’emigració balear es dirigí cap a altres països d’Amèrica del Sud, sobretot l’Argentina, l’Uruguai i Xile, on els seus governants afavoriren polítiques poblacionistes. A Europa, molts de sollerics i arraconers triaren França per fer realitat els seus projectes de vida. Es dedicaren majoritàriament a obrir cafès, hostals o botigues de queviures.
Hi havia una forta xarxa de solidaritat entre els emigrants illencs. Els primers que s’instal·laven al país d’acollida oferien feina als seus familiars o compatriotes i els facilitaven el viatge i l’allotjament. La idea inicial era tornar aviat amb un cert capital per poder viure millor. És el que feren, per exemple, molts andritxols que anaren a Cuba a collir esponges naturals. Tanmateix, la majoria acabà arrelant al país receptor. D’altres tornaren decebuts del seu pelegrinatge. Els que ho feren amb les butxaques plenes fou una minoria coneguda com ‘els indians’. No se’n varen estar de fer ostentació del seu nou estatus social construint-se cases del tot majestuoses. Eren edificis d’arquitectura colonial o modernista, decorats amb exòtics jardins i condicionats amb els últims avenços, com aigua calenta, cambra de bany i cuina equipada. Gairebé tots els pobles de la serra de Tramuntana conserven casals d’aquest estil: Can Maçana, Can Querol i Can Prunera, a Sóller; Villa Francisca, a Bunyola; i Ca na Torretes, a l’Arracó.
Molts ‘indians’ també volgueren deixar la seva empremta a través d’imponents monuments fúnebres que encarregaven a artistes de renom. Al cementeri de Sóller n’hi ha algunes bones mostres. L’impacte d’aquest episodi del passat de Mallorca es pot resseguir en el llibre de l’investigador Benet Albertí titulat Per millorar de fortuna. Història i memòria de l’emigració mallorquina (1830-1930), publicat el 2020 per Documenta Balear.
![Imatge 20Dinar de confraternitat dels socis del Círculo Democrático Balear de Montevideo al voltant dels anys quaranta](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
