Retrat de la vida a un poble que resisteix com a poble

PalmaSant Joan és un poble on les padrines encara es recolzen en el balancí de la seva portassa amb el gaiato entre les cames, els veïns seuen a la fresca en les nits d’estiu i el batle rep els periodistes sense concertar cita. És migdia d’un laborable d’agost, a la meitat d’una onada de calor, i a penes hi ha gent en carrers ja engalanats amb paperins de balcó a balcó per celebrar les festes patronals. Són estampes típiques –i tòpiques– del municipi amb els habitatges més barats de les Balears, a 1.237 euros el metre quadrat, segons la plataforma immobiliària líder del sector. I tot l’anterior, sense ser incert, sí que és matisable. Com tot, tòpic. Perquè Sant Joan és el paradigma d’un municipi illenc no turistificat, però no indemne a l’embranzida dels canvis que afecten la societat balear: el creixement demogràfic, la migració, la diversitat, l’habitatge i el lloguer vacacional, entre altres. Viu en l’ambivalència constant del model de vida que representen els santjoaners, garants de la tradició, i els que hi arriben per incorporar-se al poble i formar part de la seva història.

“Els preus són raonables, però estan pujant. Estam en el centre de Mallorca; un bon lloc per viure, però lluny d’altres punts de l’illa”, arrenca Richard Thompson, un britànic que es va instal·lar fa una dècada a la localitat i va aconseguir la vara de comandament a les darreres eleccions municipals representant els ecosobiranistes de MÉS per Mallorca. “Hem notat un canvi de demografia al poble, almenys és la meva percepció com a batle”. Els números li donen la raó, en els darrers vint anys Sant Joan ha passat de 1.634 habitants en 2001 a 2.195 en 2023; ha crescut un 34,3%, xifra destacada en un municipi d’una població tan reduïda.

“Últimament, estan arribant molts magribins, sud-americans que cuiden vells i palmesans després de la covid. El prototip és una parella jove amb un o dos cans que viuen a una casa amb corral. D’aquests, n’hi ha bastants”, revela Climent Picornell, geògraf i santjoaner, per exemplificar com el poble va creixent no només en número sinó en diversitat.

Gretel, de 36 anys, i Sebas, de 51, coronen la seva compra al supermercat de Catalina Jaume amb un quart d’una síndria guapa, de les negres amb llavors. Paguen i, amb les bosses a la mà, comparteixen la seva història. Són parella i vivien separats. Ella, a sa Pobla. Ell, a Palma. Tenien les mares a càrrec seu i volien viure junts. “Necessitàvem una casa de quatre o cinc habitacions i no era assumible econòmicament”, resumeix Sebas, comercial acostumat per la seva feina a conduir per tota l’illa i al qual no li va importar anar a viure a Sant Joan. Gretel estava abocada al canvi perquè la renovació del seu lloguer es disparava. Van trobar fa ara tres anys “una casa molt antiga de 300 metres quadrats llesta per entrar-hi a viure”. Per 160.000 euros. “No ens importava en quina part de Mallorca haguéssim de viure, només que el preu fos bo. Tenim una casa bonica i amb encant. Per això, m’és igual fer quilòmetres cada dia si puc viure en un palau. Preferesc això que pagar per quedar a Palma amb les parets de paper”, reconeix Gretel. Sebas reconeix que els seus 51 anys han estat clau perquè no li hagi suposat “un gran xoc” deixar Ciutat. “Fa 20 anys, no sé si n’hauria estat capaç, però estic molt a gust. A més, tard mitja hora a arribar a Palma, que era el que necessitava moltes vegades només per aparcar quan vivia allà”, confessa.

La mateixa gent

Catalina, la propietària del supermercat, diu que la vida del municipi és “tranquil·la i rutinària”. Una vida i un negoci on sempre “veus la mateixa gent” i on ella és capaç d’avançar-se a allò que li demanaran els seus clients més fidels. Té controlada fins i tot l’hora a la qual travessaran la porta. “Sant Joan és molt roquer. Els doblers estan fets. No és un poble emprenedor. La gent no vol maldecaps. Si un negoci es tanca, no es tornarà a obrir. Aquí no tenim res. Dos forns i quatre bars, que no saps ni quan obriran. Són faves comptades. No hi ha més”, explica.

Després d’aquest retrat d’immobilitat, matisa (o contradiu) els adjectius amb els quals ha definit el seu poble quan la conversa gira cap a l’habitatge i els nous habitants. “La tranquil·litat no la tenim com abans. Tot està canviant. Les poques cases que estaven per llogar ja estan llogades”, relata i deixa una dada empírica sobre el creixement del poble: “Fa estona al meu carrer hi havia vuit cotxes, ara ja n’he comptat 17”. I aquest “sempre som els mateixos” es refereix als santjoaners que no formen part del mercat immobiliari. Un funcionari de l’Ajuntament xifra el nombre de cases buides en un 40%. S’hereten de pares a fills, fins i tot de padrins a nets.

Joan té 19 anys i camina amb la seva bossa sota el sol de migdia cap a casa de la seva padrina amb la qual viu. Arrossega les xancletes amb la despreocupació de qui té el dia i el futur lliure. “Jo visc tranquil i còmode, però aquí tot se sap. I ja no en parlem si tresques amb santjoaneres. Quina culpa tenc jo d’agradar-les i que m’agradin”, diu amb, de nou, el discurs d’aquí “ens coneixem tots”, però, alhora amb la confessió de “si surt al carrer, no conec ningú”, en referència als nouvinguts. Joan no ha de preocupar-se per on viurà. També heretarà. “Aquesta generació està coberta. Serà la pròxima la que ho passi malament”, assenyala Picornell sobre el moment en què ja no hi hagi cases per a tots els residents. De moment, assegura, el mercat immobiliari “el revitalitzen els magribins, que lloguen cases grans en les quals pot viure molta gent”. Ells revitalitzen el mercat i també les empreses que les reserven per als obrers de la seva plantilla. “A una casa n’hi caben dotze. Durant el dia, treballen fora, i de nit venen a dormir a Sant Joan. Aquest és un poble amb bastanta diversitat”, defensa Picornell.

“Quan es parla que això és la Mallorca profunda és un doi. El paio que fa el frit i les porcelles a Can Tronca (el restaurant més popular del municipi) és magribí; les millors ensaïmades entrunyellades les prepara un argentí; el capellà és del Congo Belga; i el dentista, alemany. Així que la Mallorca profunda brilla per la seva absència. Encara hi ha gent que surt a la fresca per fer una rotllada. Això dona caràcter i és agradable”, relata Picornell.

Nouvinguts

Per l’expert, l’escola juga un paper fonamental en la integració dels nouvinguts: “Els magribins i els sud-americans parlen un mallorquí perfecte, però quan es fan grans aquest procés d’integració es fractura, quan són conscients que pertanyen a una minoria. És oli i aigua, difícil de barrejar. És un problema global”.

En una altra de les cotxeres, Jaume Ginard està posant a punt una Cady, una motocicleta antiga que, com el Sant Joan més tradicional, es resisteix a desaparèixer. Jaume no deixa les eines i, a diferència de la propietària del supermercat, comença amb el discurs crític. “No hi ha serveis de res. Has de fer de picapedrer. Si vols anar a berenar, has d’anar a Vilafranca. La ferreteria tanca a la una del migdia, així que has d’espavilar. I si necessites un endoll, te n’has d’anar al basar de Sineu. No tenim escoleta, ni metge fix, i la plaça del poble és alhora el poliesportiu. Han dit que volien fer un ajuntament nou, però jo crec que ens fa més falta un bar”, opina aquest mestre d’escola que ja té assignats els habitatges on viuran les seves filles. “Els santjoaners tenim fama de tancats. Quan arriba algú nou, puc ajudar-lo, però no estendré el meu cercle. Tenc els meus amics i així continuaré”. Amb totes aquestes queixes, viuria Jaume en un altre lloc que no fos Sant Joan? “No. No ho canvii per res”.

Tots els santjoaners coneixen la història dels 36 pisos nous d’entre 90 i 100 metres quadrats que s’anuncien en les plataformes immobiliàries per tot just 110.000 euros. En els anys de la crisi immobiliària, la promotora va fer fallida; els pisos van passar a ser propietat d’un banc, d’aquí a un fons voltor, i continuen a la venda. Uns diuen que la llista d’espera per comprar-los supera les 300 persones; uns altres que són una inversió ruïnosa perquè no estan ben acabats i la majoria dels locals no hi té més interès perquè no els necessita. “Aquesta promoció de pisos fa que Sant Joan hagi estat considerat com el municipi més barat, però no és així”, assegura un funcionari de l’Ajuntament.

A foravila les casetes es van reformant a poc a poc, tenen piscina i existeix el lloguer vacacional. De nou, el model conviu amb la gent que “viu de fer de pagès, que s’ha tecnificat i té tractors amb aire condicionat i Spotify”, revela Picornell, qui ofereix el resum d’un poble en evolució: “Visc al carrer Major i t’enumeraré com és: tenc un veí alemany, un belga, una casa buida, un magribí i una casa buida”.