Reubicacions indignes, la cara B dels desnonaments
Un recull fotogràfic de la dura realitat dels qui han perdut la casa
BarcelonaDesnonament amb data oberta, tercer llançament: executat. Una família és desnonada i la feina dels periodistes s’ha acabat. Tots cap a casa. Bé, tots no. Aquesta història no finalitza amb el desnonament, sinó que acaba de començar. "X.M.", dels serveis socials del districte de Sants-Montjuïc de Barcelona, es dirigeix a una família reubicada en un aparthotel en el qual se celebren festes, en una zona insegura i d’oci nocturn, sense dret a cuina i on no poden passar tot el dia: “Teniu sort de ser qui sou, perquè us han donat un pis, així que no us queixeu gaire perquè almenys ja el teniu”.
Aquesta família té noms i cognoms. Es diuen Noemí i Oriol, i les filles, Marina i Íngrid, que té una discapacitat del quaranta-dos per cent. La Marina, la germana gran, un trenta-sis per cent, i la Noemí, la seva mare, un noranta. La Noemí té la Boira, la gossa d’assistència que suposa la seva llibertat de moviment a la zona on la gossa ha estat entrenada, a Sants. Tot i així, han hagut d’anar a viure lluny del barri i perdre el dret d’arrelament, que suposa que et reubiquin a la zona on s’estava vivint abans de ser desnonat i esdevé un element indispensable per a la Noemí i la seva família, tant per un tema de mobilitat com, també, per la seguretat que aporta la xarxa veïnal davant de qualsevol dificultat o problema.
En una altra ocasió un tècnic de l’Ajuntament els va oferir una alternativa inversemblant: "Per què no torneu a ocupar? Nosaltres no hi podem fer res, tardarem set anys. Quan us denunciï el propietari veniu a l’ajuntament, negociem amb ell, i us paguem el pis durant els set anys. Així tots hi guanyem”. Zero empatia, menyspreu cap al dolor que sent tota la família i una falta d’humanitat i professionalitat.
És un cas similar al de l’Abdel i la seva família, també veïns de Sants. Ell té el barem de mobilitat i el certificat de discapacitat del setanta-cinc per cent. Un cop reubicats, compartien un petit apartament amb dues famílies més, nou persones en total. En aquest no tenien dret a cuina, i les seves filles no podien descansar. La Núria, que és la més petita, s’angoixa en espais tancats a causa de la discapacitat que té. L’Abdel explica que en aquell pis plorava cada dia. Ara els han reubicat a Alfons X i els trajectes fins al seu barri són dificultosos.
El Conseller Tècnic de Sants-Montjuïc, Xavi Farré es dirigia amb aquestes paraules als activistes que exigien una solució als casos presentats: “L’acció està feta, la foto està feta, ja teniu el que volíeu. Una mica de respecte que aquí estem treballant. Fem el que podem i som els que més fem en diferencia a la corona metropolitana! Una solució no sortirà ara mateix, avui no ho farem, no pot ser. Aquestes famílies que ens dieu almenys tenen un habitatge on viure… Per què, aquí la reivindicació quina és? Perquè tot no ho farem.”
Finestres segellades
La Fadoua i la Sofía, mare i filla, han estat reubicades a Nou Barris. La solució per part de les institucions va ser segellar les finestres d’uns baixos que donen al carrer i ara mateix l’apartament esdevé una gàbia. La instal·lació elèctrica té més de trenta anys i els ploms salten en encendre alhora el forn i el fogó. A més, al bloc hi ha dos narcopisos.
El Fábio i la Ganna parlen de la seva alternativa habitacional en termes de presó i insalubritat. Vivien al Poble-sec amb la seva família des de feia tres anys en un pis de lloguer, però a causa de la pandèmia no van poder fer front als pagaments. Actualment, estan reubicats en una habitació d’un hostal on no deixen entrar el seu fill ni visites, però on han conviscut durant mesos amb paneroles.
Un cop una família és desnonada, el patiment opera amb cinisme i crueltat. Fallen les institucions en gestió, acompanyament i empatia. És necessari entendre que els desnonaments no s’acaben amb les execucions; tenen una segona cara, i de casos com els explicats n’hi ha massa.