Revolt

PalmaE n Remigi havia demanat diverses vegades als de l’ajuntament que posassin una vorera al davant d’on tenia el taller. No per a ell, que a més del taller disposava d’un bon garatge per al camió i la furgoneta, sinó per als vianants. Era una de les entrades del poble, i els cotxes hi arribaven des d’un camí rural que ja feia molts d’anys que havia estat asfaltat i repoblat, a un costat i a un altre, de xalets que feien de segones o primeres residències, o que es feien servir per a la florent indústria del lloguer vacacional. Els vehicles estaven obligats a entrar al poble a una velocitat màxima de 30 per hora, però ho feien a tota velocitat.

Això suposava un perill per als vianants que passaven per aquell punt, i en passaven bastants, entre els que sortien a caminar per fer exercici i els que es dirigien al cementeri del poble. El cementeri era ben a prop, a uns dos-cents metres del revolt que hi havia just després del taller d’en Remigi. A ell li feien passar pena els vianants, sobretot la gent vella (la gran majoria dones), que acudien al cementeri per visitar els seus difunts. Marits, esposes, germanes i germans, de vegades filles o fills. Dones ancianes a pas lent, de vegades no gaire segur, amb dues flors a les mans. I els cotxes que els passaven pel costat, quasi tocant-les, donant encara un toc de gas abans de frenar al darrer moment. A posta en Remigi insistia als de l’ajuntament perquè posassin un tros de vorera en aquell punt. Li deien sempre que sí, però no ho havien fet mai. No tenien intenció de fer-ho mai.

La va veure un horabaixa que ja feia fosca. No duia flors, a les mans, sinó que caminava agafada no a uns caminadors, sinó a un cotxet de nin petit. Dins el cotxet, però, no hi havia cap infant, sinó tres o quatre bosses de plàstic buides, de supermercat. En duia encara un parell més, penjades del manillar del cotxet. Anava vestida amb pijama, bata d’anar per casa i espardenyes. Duia el cap ajupit i uns cabells desgrenyats i bruts. “Una boja”, va pensar en Remigi, que acabava de carregar el camió amb el material per a la volta que havia de fer l’endemà. La va veure acostar-se amb el pas renquejant, deixant enrere la rotonda i el punt verd, caminant sostinguda pel cotxet al llarg de tot el tram sense vorera. En Remigi no li va saber calcular l’edat, però havia de tenir molts d’anys. Es va preguntar si també devia anar de visita al cementeri, o senzillament vagava per la zona i havia anat a parar a aquell tram sense motiu.

No es tractava d’una cosa ni de l’altra. A l’altra banda del revolt que pujava cap al cementeri, arran de l’asfalt, hi havia un garrover. Un garrover robust, ben format, esponerós. Tenia la presència humil i forta, verda tot l’any, d’aquests arbres, i a l’estiu donava una quantitat generosa de garroves. A en Remigi li agradava veure’l quan sortia del taller, quan hi arribava, quan feinejava pel gran pati que envoltava el taller i el garatge. Normalment no hi parava esment, però a moments hi aturava la mirada i tenir al garrover al davant el feia content.

La dona del cotxet i la bata hi va anar directa. Va travessar, amb el seu caminar insegur, el tram que mai tindria vorera a pesar de les peticions d’en Remigi. A continuació va superar el revolt i va seguir en direcció a l’arbre, a l’altre costat del camí que pujava cap al cementeri. En aquell tros de carrer hi havia dos fanals que feien una llum pobra, a la qual s’havien afegit les bombetes vermelles i verdes de la decoració nadalenca: l’ajuntament no posava voreres, però no es descuidava d’engalanar els carrers per les festes de Nadal. Els dos fanals i les bombetes que dibuixaven la silueta d’un trineu eren l’única claror que feia la dona del cotxet visible per als conductors. A ella, el trànsit desgavellat d’aquella hora (malgrat ser una zona retirada era una hora de màxima circulació) no semblava que la impressionàs gens ni mica. Va continuar el camí cap al seu objectiu, amb tanta lentitud com determinació.

Quan ja era quasi davant del garrover, un camió de congelats que venia de la rotonda va haver d’esquivar un cotxe que baixava del camí rural a una velocitat que triplicava el màxim permès. El camió va haver d’entrar dins el revolt i el cotxe va continuar disparat en direcció a la rotonda, que no es va menjar pels pèls. Tots dos, cotxe i camió, van passar a escassos centímetres de la dona del cotxet, i no la van atropellar literalment de miracle. El xofer del camió, en concret, va necessitar aparcar i descansar uns minuts per recuperar-se de l’ensurt.

“Ja basta”, va remugar en Remigi per a si mateix, i amb una correguda va creuar el carrer, va passar el revolt i va arribar al costat del garrover.

—Què feis, aquí? No veis que us atropellaran?

—Venia a collir un poc de terra. L’anava a agafar de baix del garrover.

En Remigi es va adonar que dins el cotxet també hi havia una paleta de les que fan servir els infants a la platja, per fer clots o figures amb l’arena. La dona anava descambuixada, i tenia uns grans ulls marrons.

—Veniu amb mi.

En Remigi va entrar dins el pati seguit per la dona. Amb la pala de mesurar que feia servir per omplir pots amb perns i serradures metàl·liques, va aplegar terra de baix d’una llimonera de les dues llimoneres que ocupaven un lateral del pati. En un tres i no res va omplir les bosses de plàstic de la dona.

—Gràcies –va dir ella, i va somriure.

Li va explicar que tenia 81 anys, que vivia a prop d’allà i que volia la terra per sembrar bledes.

—Voleu que us acompanyi amb la furgoneta?

—No fa falta –la dona va tornar a somriure–. Visc molt a prop, aquí mateix. Molt a prop.

Se’n va anar empenyent el cotxet d’infant, amb la paleta d’anar a la platja i les bosses plenes de terra de la llimonera. En Remigi havia arribat a la conclusió que tot el que la dona li havia dit tenia sentit i que no era cap sonada. Després es va adonar que se n’havia anat sense que s’haguessin dit, l’un a l’altra, els seus noms.