La revolució pedagògica de Cifre de Colonya

PalmaA part de la burocratització de l’educació, la nova reforma LOMLOE no ha inventat res. El 1876 ja naixia a Madrid la Institución Libre de Enseñanza (ILE), onejant la bandera pedagògica de les avui tan venerades competències. L’entitat es proposà posar en pràctica el krausisme. Es tractava d’un corrent de pensament que agafava el nom de Karl Christian Friedrich Krause (1781-1832), un filòsof alemany deixeble d’Immanuel Kant. Els seus postulats convidaven a posar l’alumne en contacte amb qualsevol àrea del coneixement.

El krausisme representava tot allò que els progressistes volien per a la seva societat. S’havia introduït a Espanya a la dècada dels quaranta del segle XIX de la mà de Julián Sanz del Río, un professor de la universitat de Madrid que havia fet un estada formativa a Heidelberg. Un dels seus alumnes, Francisco Giner de los Ríos, fou qui liderà la fundació de la ILE. El 1876 ja havien passat dos anys d’ençà de la restauració de la monarquia borbònica en la figura d’Alfons XII, que liquidà el revulsiu sexenni democràtic (1868-1874).

Tanmateix, en l’àmbit educatiu, la Restauració depararia una sorpresa. La nova Constitució del 1876 volgué aparentar una democràcia “a l’anglesa” i el seu article 12 deixava oberta una petita porta a l’ensenyament privat. I fou precisament aquesta escletxa la que aprofità Giner de los Ríos per tirar endavant el seu projecte juntament amb altres professors. En un principi, la ILE només havia de ser parauniversitària. No hi hagué, però, prou quòrum per cobrir la matrícula. El 1878 ja s’optà per centrar-la només en l’educació primària amb un insòlit programa pedagògic del tot trencador per combatre els alts índexs d’analfabetisme del país: rebuig d’exàmens, llibres de text i lliçons magistrals, crítica de l’aprenentatge memorístic, estímul d’habilitats artístiques diverses (música, pintura...), creació de colònies escolars...

Aquesta formació integral de l’individu partia de la premissa que el nin no era una entitat buida que s’havia d’omplir de coneixements, sinó una font amb talents diversos que calia potenciar. Una altra de les característiques de la ILE era que s’escapava del dogma catòlic. Es reivindicava un ensenyament neutral, on es promovia un sentiment espiritual de la vida sense fer costat, però, a cap confessió.

Un pollencí a Madrid

A Madrid, seguint de prop aquella utopia, hi havia el pollencí Guillem Cifre de Colonya, “abans Coll”. L’afegitó era important perquè deixava ben clar els seus orígens. Nascut el 1852, era el primer de vuit fills d’un matrimoni de pagesos, arrendataris de la possessió de Colonya, del senyor Guillem Ignasi Cifre de Colonya O’Ryan. Aquest, en morir sense descendència, n’havia fet hereu universal el primogènit del seus arrendataris amb dues condicions: s’havia de canviar el llinatge i havia d’estudiar una carrera universitària.

Per complir amb les obligacions del testament, a 12 anys, Guillem Cifre es matriculà a Palma a l’Institut Balear. El 1869, a 17 anys, ja partia cap a Madrid per començar la carrera de medicina. Al tercer any, però, l’abandonà per estudiar de misser. Llavors ja s’havia imbuït del fervor universitari pel krausisme. Així, el 1876 no dubtà a ser un dels 300 accionistes que possibilitaren la fundació de la ILE.

El 1877, a 26 anys, Guillem Cifre deixà el cosmopolitisme de Madrid per establir-se definitivament a Pollença. Ja havia complert els requisits per començar a gestionar la important hisenda heretada. Es trobà amb un poble de prop de 9.000 habitants amb un analfabetisme que fregava el 80 per cent. La greu crisi agrària d’aleshores havia fet augmentar encara més l’explotació dels amos i els senyors sobre els jornalers. El pollencí decidí posar fil a l’agulla a partir de la seva experiència madrilenya. Aquella empresa es pot resseguir en el llibre de l’historiador Pere Salas Guillem Cifre de Colonya. Un sant que no anava a missa (El Gall Editor, 1999).

“Això és Europa!”

Per fer realitat aquella ambiciosa modernització de la societat, el de Colonya es posà en contacte amb persones de professions liberals o que no formaven part del món agrari imperant. El 1879 ja obria la Institució d’Ensenyament de Pollença. Era la primera a l’Estat que seguia el model de l’alma mater madrilenya. Es finançava amb les quotes dels socis fundadors i amb donatius de gent altruista. Guillem Cifre, que en seria un dels professors, cedí les habitacions que donaven al pati de la seva casa al número 32 del carrer de Mallorca. En un principi s’oferien classes nocturnes per a nins majors de 10 anys i s’establia l’exigència de les famílies d’estar pendents del procés educatiu. “Les classes –apunta Salas– eren mixtes, amb una capacitat per a 25 alumnes, i no podien durar més de mitja hora. El reglament prohibia qualsevol càstig corporal i donava total llibertat al mestre per adoptar les mesures correctives convenients, però ‘inspirant-se sempre en els principis d’amor i respecte’”.

El 1880 aquells entusiastes de l’educació també decidiren posar en marxa la primera Caixa d’Estalvis de les Balears, Caixa Colonya –avui encara és l’única en funcionament a l’Estat juntament amb la d’Ontinyent (València). El seu objectiu era fomentar l’estalvi entre els alumnes com un concepte positiu per a la formació de la personalitat. Igualment, però, pretenia combatre la usura amb préstecs a baix interès i facilitar l’accés dels agricultors a la propietat de la terra. “Si Guillem Cifre –recorda Salas– pogué engegar aquests projectes tan trencadors a Pollença va ser perquè teníem una societat molt més oberta del que sovint es creu”.

El 1881 ja s’iniciaren les obres per construir un edifici per a l’escola del tot modern en un solar situat al final del carrer de Desbach, que en temps de la República passà a dir-se Guillem Cifre de Colonya –avui acull l’escola de música del poble. El 1883, vistos els bons resultats amb prop d’un centenar d’inscrits, s’impartiren també classes diürnes, que suposaven el pagament d’una petita matrícula. Per als qui tenien ocupacions laborals, es mantingueren les nocturnes.

Amb els anys l’escola s’obrí igualment als pàrvuls i el seu objectiu ja no fou només la classe treballadora, sinó qualsevol persona del poble. Un dels punts forts de l’entitat eren les sortides escolars a la naturalesa, que permetien conèixer ‘in situ’ els treballs de la ruralia i practicar tota mena de jocs. Un amic madrileny de Guillem Cifre, durant una visita al centre, exclamaria: “Això és Europa!”. I no anava errat. Des de la seva fundació, el pollencí s’havia proposat viatjar per les principals ciutats europees per estar al dia dels últims avenços pedagògics.

Església integrista

Tal com ja havia passat amb la Institució de Madrid, aviat la seva filla petita a Mallorca també posà en guàrdia l’Església, inclòs mossèn Miquel Costa i Llobera, amic de Guillem Cifre. Per contrarestar el laïcisme de la Institució, el 1880 el clergat a Pollença accelerà la creació d’una escola nocturna a l’antic edifici de Monti-sion. “Aviat –recorda Salas– el sector religiós més integrista començà a publicar al diari El Áncora articles contra l’anticatolicisme d’aquell projecte educatiu. Allò provocà les primeres baixes en el si de l’escola. Els desertors n’informaren el diari amb la intenció que es fes pública la seva renúncia i així rentar la seva imatge”.

Guillem Cifre, que el 1885 entraria com a regidor republicà a l’Ajuntament, malavejà per capejar aquell tràngol, que també feu minvar el nombre de matriculats. Tenia, però, el suport de l’inspector provincial. “La legislació –recalca l’historiador– permetia als col·legis privats rebutjar la inspecció de la diòcesi, encara que no podien fer apologia anticatòlica”. Curiosament, en un principi, una part dels senyors de Pollença feren costat a aquella renovadora iniciativa: “Consideraven que, sabent llegir i escriure, els jornalers es podrien moure millor dins un món capitalista cada cop més complex. Després, però, davant dels atacs furibunds de l’Església, molts li feren el buit”·.

El 1889, durant dos mesos, Guillem Cifre seria batle interí de Pollença. I aquell mateix anys ja tingué l’ajuda la seva dona, Clara Hammerl, qui havia conegut a Berlín sent la seva professora d’alemany. El matrimoni tindria tres fills. El 1900 el pollencí no pogué superar la mort per diftèria de la petita de cinc anys. Llavors ja patia una malaltia nerviosa i arrossegava una depressió a causa d’una complicada situació econòmica. El juny de 1908, estant a Lió (França), el gran pioner de l’educació a les Illes decidí suïcidar-se llançant-se al Roine. Seria enterrat a la ciutat francesa a l’edat de 56 anys. De llavors ençà la seva escola entrà en decadència. Tancaria en esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936. Avui l’institut de Pollença i la facultat d’Educació de la UIB porten el nom d’aquest “sant que no anava a missa”, parafrasejant el llibre de Salas.