La revolució sexual de les pelvis
El 1976 quatre amigues foren pioneres a crear a Palma una associació feminista amb voluntat de donar a conèixer a les dones una sexualitat que el nacionalcatolicisme del franquisme els havia robat
PalmaL’Organització de les Nacions Unides (ONU) elegí el 1975 com l’Any internacional de la dona. A Espanya, però, aquell va ser l’any de la mort de Franco. Enrere quedava el llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri, editat el 1958 per la Secció Femenina de la Falange Española. S’hi deien coses com: “Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d’una dona. Quan assoleixi el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient”.
El desembre del 1975, just un mes després de la mort del dictador, a Madrid es feren les Primeres Jornades per a l’Alliberament de la Dona. I el maig del 1976 tingueren lloc a Barcelona les Jornades Catalanes de la Dona. Aquell mateix any, a Palma, es creà l’Associació de Dones de Mallorca. Al cap de pocs mesos, com a escissió d’aquesta, naixia el Moviment Feminista Independent, que, amb la sindicalista Teresa Nieto al capdavant, edità la revista Ses Cotorres Alegres.
Ben pendent d’aquells signes dels nous temps hi havia la periodista argentina Leonor Taboada. “El 1973 –diu–, a 26 anys, havia arribat a Mallorca, pensant-me que era Eivissa. Em vaig instal·lar a Palma. Un any després, però, vaig partir cap als EUA per estar amb un al·lot. Un dia vaig entrar en una llibreria de Califòrnia i vaig trobar un llibre del 1970 que va ser una il·luminació per a mi. Es titulava Our Bodies, Ourselves i era del Col·lectiu Dones de Boston”. Al cap de poc temps, Taboada tornà a viure a Palma. Llavors no dubtà a traduir al castellà la que seria considerada com la Bíblia del feminisme. Ho feu amb el títol Nuestros cuerpos, nuestras vidas. El 1978 ja escriuria pel seu compte Cuaderno feminista.
La descoberta del clítoris
Al barri de Gènova, l’argentina tenia de veïna Jimena Jiménez, una jove madrilenya, estudiant de Medicina, que havia recalat a l’illa arran d’una relació sentimental. Ambdues s’entengueren molt bé i el 1976 ja fundaven el Col·lectiu Pelvis. En aquella aventura s’hi sumaren dues companyes mallorquines més que acabaven de conèixer, la galerista Niní Quetglas (de Sala Pelaires) i la terapeuta Malén Cirerol. “En un principi –recorda Jiménez– ens volíem dir Col·lectiu Clítoris, però era un nom massa escandalós. Optàrem pel de Pelvis per deixar clar que ens volíem centrar en una part del cos que moltes dones desconeixien”.
Una de les prioritats del Col·lectiu Pelvis fou l’educació sexual mitjançant l’organització de tallers. “Moltes dones –assegura la seva antiga dirigent– no havien tingut mai un orgasme. Per a elles, el sexe només era per procrear i no per gaudir. En els nostres tallers els ensenyàvem a tocar-se i a descobrir-se el clítoris amb un mirall. També els oferíem consells per mitigar els dolors de la menstruació i les animàvem a fer palpacions mamàries com a mesura de detecció de càncer”. Hi hagué homes que no veieren amb bons ulls aquell alliberament femení. “En un taller que férem a Sala Pelaires –continua Jiménez– només hi podien entrar dones. Els homes que havien quedat fora començaren a cridar, a insultar-nos i a pegar coces a la porta”.
Les Pelvis utilitzaren tots els mitjans per arribar al màxim nombre possible de dones. Tenien una columna al diari Última Hora i un programa propi a Radio Mallorca. “Un dia –assegura l’activista feminista– em vingué a veure ma mare de Madrid. En escoltar-me en antena, quedà horroritzada. Considerava que el sexe era una cosa íntima, sobre la qual no s’havia de parlar”.
Primers feminicidis
El 1978 la lluita feminista sumà una nova entitat: el Grup d’Alliberament de la Dona (GAD). El 5 de febrer de 1979 tots els col·lectius s’uniren al voltant de la primera manifestació contra la violència masclista de les Balears. Digueren prou als tres assassinats que s’havien produït els darrers deu mesos. La primera víctima havia estat la guia sueca Kristine Kajvik, de 20 anys. L’abril de 1978 fou trobada morta i amb els calçons abaixats a la cuneta d’una carretera prop de Bendinat. El novembre fou el torn de l’anglesa Marion Anderson Marschall Dockerty, de 30 anys. Un cambrer de 19 anys de Palmanova la matà en no voler accedir als seus desitjos carnals.
El tercer feminicidi s’havia produït el 28 de gener de 1979. El cos de Cornelia Arends, una guia turística holandesa de 25 anys, aparegué en un apartament de l’Arenal. Estava despullada sobre el llit amb els canells fermats i amb dos ganivets clavats als pits. Dins la boca hi tenia les seves peces íntimes. El crim, qualificat de “ritual sexual”, acabà sense resoldre’s. A Palma, la manifestació de rebuig a tots aquests assassinats congregà més de 200 persones. S’hi exhibiren pancartes amb el lema ‘No som vagines, som persones’. També s’hi cremaren exemplars de la revista Interviú. Des del 2017 una placa a la plaça d’Espanya recorda aquella primera mobilització contra la violència masclista.
Malén Cirerol, l’altra fundadora del Col·lectiu Pelvis, recorda que aquells anys les dones víctimes de maltractament s’havien de resignar a patir en silenci: “Era un tema tabú. La gent deia: ‘Per barallar-se, n’han de ser dos’. Sempre, però, es donava la culpa a ella. Als anys cinquanta hi hagué un cas d’una dona de sa Pobla, que, farta ja de la violència del seu home, el matà. Al poble hi hagué una onada de solidaritat amb aquella dona perquè tothom sabia que el seu marit era un maltractador”.
Conflictes familiars
Després d’haver estudiat infermeria i fisioteràpia, Cirerol es casà i tingué quatre fills. “Era –apunta– el que s’estilava a l’època. En tenir els nins ja crescuts, em vaig posar a treballar”. Un dels principals causants del despertar de la consciència feminista d’aquesta Pelvis va ser la revista Vindicación feminista. Creada a Madrid el 1976, s’edità fins al 1979. Entre les seves firmes hi havia Maruja Torres, Anna Maria Moix, Magda Oranich o Montserrat Roig. “Em feia vergonya –recorda Cirerol– comprar-la als quioscs. Era una publicació que em fascinava i m’espantava a la vegada. Em feia replantejar moltes coses del meu dia a dia. Jo havia anat a una escola de monges. Aleshores la dona només vivia al servei dels altres. Rebel·lar-te contra això no era fàcil. De fet, unir-me al Col·lectiu Pelvis em provocà més d’un conflicte familiar”.
Les Pelvis també estigueren presents en els mítings de les primeres eleccions generals del juny del 1977. Acudiren als actes públics de Fraga, Carrillo i González, on exhibien pancartes com ‘L’alliberament de la dona no té partit’. “Aleshores –recorda Cirerol– hi havia dones als partits polítics de l’esquerra. Elles, però, s’adonaven que, a l’hora de la veritat, no hi pintaven res perquè eren ells els qui prenien les decisions. L’esquerra deia que el més urgent era unir-nos tots per tenir un altre govern. S’ha de tenir en compte que veníem d’una educació marcada pel nacionalcatolicisme”.
Fins al restabliment de la democràcia, a Espanya les dones havien de demanar permís al seu home per poder treballar, per obrir un compte corrent o per treure’s el carnet de conduir. El 1978 ja es despenalitzava la venda d’anticonceptius i el 1981 s’aprovava la llei del divorci. A partir del 1979 el Col·lectiu Pelvis també assumí la gestió a Palma d’un centre de planificació familiar, ja en actiu en altres ciutats. Aquella iniciativa tingué l’oposició de la dreta. “Les cases de putes ja tenen competència”, es pogué llegir en un diari. El 1985, però, el batle socialista Ramon Aguiló decidí tancar el centre. “Ell el volia incloure dins la Seguretat Social –recorda Jimena Jiménez. Nosaltres ens hi oposàrem perquè no volíem que el centre perdés la seva visió feminista. Li vàrem muntar una manifestació, anàrem a judici, però no aconseguírem el nostre objectiu”.
Avortament
A Espanya, l’avortament deixà de ser un delicte el 1985. A final dels setanta, Jiménez ja s’havia convertit en una de les seves grans defensores. “Jo mateixa –apunta– vaig haver d’anar a Londres a avortar. Va ser molt dur, malgrat que m’hi acompanyà la meva parella. Allà em vaig sentir com un animalet. Em vaig trobar amb altres dones fent coa davant una consulta”.
El 1984 el Col·lectiu Pelvis derivaria en l’Associació de Dones per la Salut. “Ara –diu Jiménez– seguim la nostra lluita. Tenim un taller molt important sobre l’envelliment femení, ja que una dona no envelleix igual que un home”. Avui, a les Balears, el feminisme disposa de moltes més entitats, com el Lobby de Dones de Mallorca, nascut el 1994. El 1996 aquesta entitat ja denuncià davant la Fiscalia Gabriel Cañellas per un comentari masclista. En una tertúlia radiofònica, arran de l’assassinat d’una dona que rebé vuit ganivetades, el ja expresident balear digué: “Mira si són males de matar, les dones (...); s’hi resistia”.
El 1936 el psicoanalista austríac Wilhelm Reich publicava La revolució sexual, on denunciava la repressió sexual de la societat de l’època i les seves repercussions en la salut física i mental de les persones. El pioner, però, de la investigació sexual humana moderna va ser el doctor nord-americà Alfred Kinsey. El seu famós Informe Kinsey està format per dues obres: Comportament sexual de l’home (1948) i Comportament sexual de la dona (1953).
Després d’haver entrevistat més de 12.000 homes i dones, Kinsey arribà a conclusions diverses. Una d’elles deia que conductes considerades immorals, com la masturbació, l’homosexualitat o la bisexualitat, eren practicades per un alt percentatge de la població. Paral·lelament a aquestes investigacions, el 1949 la pensadora francesa Simone de Beauvoir publicava El segon sexe, una de les obres més importants del feminisme. I el 1960, als EUA, sortia al mercat la primera píndola anticonceptiva.
Amb tot aquest pòsit acadèmic, a final dels seixanta es produí l’alliberament sexual de la mà dels hippies americans i els estudiants del maig del 68 de París. Amb tot, Jimena Jiménez, una de les fundadores a Palma del Col·lectiu Pelvis, fa la següent observació: “La revolució sexual que es pregonà aleshores era més per als homes, els quals feien el que els donava la gana. Les dones, en canvi, també gaudien del sexe, però eren més manipulables. A més, les que es colgaven amb molts d’homes encara estaven mal vistes. Ara, per sort, les dones estan més empoderades sexualment”.
A Espanya, l’adulteri femení va deixar de ser delicte tres anys després de la mort de Franco, el juliol del 1978. Fins aleshores, si una dona casada era trobada amb un altre home, es podia exposar a penes de presó d’entre sis mesos i cinc anys. Als homes, en canvi, només se’ls podia sancionar en cas de mantenir una relació extramatrimonial perllongada en el temps (era el conegut delicte d’amancebamiento).
Una de les darreres dones acusades d’adulteri va ser María Ángeles Muñoz, una empleada de neteja de Badalona, de 30 anys. El 1970, dos mesos després de parir, el seu marit l’abandonà. Amb el temps, ella va refer la vida amb una nova parella, amb qui tingué un altre fill. Al cap de sis anys, quan el seu marit se n’assabentà (la llei del divorci arribà el 1981), demanà la custòdia de la filla per als padrins paterns. A més, li posà una denúncia per adulteri.
Un jutge acabà donant la raó a l’home i Muñoz, per no complir l’ordre, s’amagà amb la seva filla. Per protestar contra aquella injustícia, el 18 de novembre de 1976 prop de 5.000 dones sortiren als carrers de Barcelona amb la pancarta ‘Jo també soc adúltera’. Al darrere d’aquella mobilització hi havia l’advocada madrilenya Lidia Falcón, la fundadora el 1981 del Partit Feminista. Finalment, a causa de tanta pressió social, el marit de Muñoz retirà la denúncia i la menor quedà amb la mare.