Julio César Pérez: “La rialla és una mena de porta cap al més seriós de la vida”

PalmaLi agrada dir una cosa i la contrària. Li molesta molt el discurs, en la política, en l’art, en tot. Ell sempre diria menys. Dibuixa. Julio César Pérez (Barcelona, 1974) té un posat seriós, però riu molt. De fet, confessa que El fin del gran arte, un còmic exquisit i del tot singular que ha publicat l’editorial basca Belleza Infinita, l’ha dibuixat tot rient. És el quart llibre de qui va fer els dos primers amb el nom d’Amarillo Indio, com és conegut i molt seguit a Twitter; i el tercer, Rates (amb Rata Books). A El fin del gran arte fa servir l’elefant Babar per a una paròdia de l’autoritarisme que pren la forma del que s’anuncia com un nou gènere, el teatre gràfic. Una obra en tres actes, molt política, per a una segona part dedicada a l’autor, al fet creatiu, que és igual o més política encara. Amb l’absurd com a recurs per evidenciar la realitat, el llibre fa pensar i riure. Cada pàgina és una petita –o una gran– obra d’art.  

De la primera part d’El fin del gran arte se’n diu que és una “obra de teatre gràfic en tres actes”. Avesats com estam a la novel·la gràfica, ara entram a un teatre dibuixat. Com us ho heu plantejat això d’entrar en la dramatúrgia gràfica?  

— En realitat és una broma. Em feia gràcia fer una obra de teatre. De fet, al principi volia dibuixar la història d’un autor que havia de fer una obra de teatre sense saber res de teatre. I és que jo tampoc no sabia fer un còmic amb vinyetes. Però m’atreia el fet de treballar en una cosa que no sabia: un còmic, inventar-me una història. I va aparèixer l’escenari. El fet artístic sempre transcorre en un escenari. Un quadre és un escenari. La música és un escenari sonor. M’agrada que qui té el llibre a les mans vegi una obra de teatre.

Per què Babar?

— Ara que tots els nins llegeixen Elmer, jo opto per Babar. Em recorda un poc Ubu roi. Tot va començar amb un article de Santiago Gerchunoff –que surt com a personatge a l’obra– que es referia a Babar per parlar dels canvis de paradigmes en l’educació, com uns valors queden desfasats i altres els suplanten. A Babar hi ha patiment, es deixa veure que a la vida no tot és bonic.  

La figura de l’elefant es relaciona amb el poder. També l’Ubu roi de Jarry i El gran dictador de Chaplin són paròdies de l’autoritarisme. Les rates, que també dibuixau, es diria que són els sotmesos. I entre tot, l’absurd. És l’absurd la via de desmuntar el poder?  

— Diuen que si de qualque cosa té por l’elefant és de les rates. En tot cas, partint d’Ubu roi, m’imagino què li passa a un personatge quan adquireix massa poder, tot i partir d’un natural bo i innocent. Perd les referències. Governa basant-se en capritxos. El mitjà –el dibuix, el còmic– m’ofereix l’oportunitat de llevar ferro a l’assumpte. Coses tan greus com un crim d’estat, l’autoritarisme o la relació entre el poder i el consum de l’art, tractades amb humor, es perceben amb tota la gravetat que tenen. La rialla és una mena de porta cap al més seriós de la vida. Per mi seria molt difícil fer qualque cosa molt seriosa sense que tingui humor. Tanmateix, tot importa tant que al final no té tanta importància.

El poder i l’art van de la mà al vostre llibre. Hi van? 

— Babar té un artista tancat en una torre per a satisfacció personal. En el món de Babar, és Babar qui diu què és art i què no. Babar és el poder. En l’art, això existeix.

Tant a la primera part del llibre, ‘Babar, el drama humano’, com a la segona, ‘El autor’, desmitificau la figura de l’artista. Sou llicenciat en Belles Arts. Quina és la percepció que en teniu, del paper de l’artista dins l’entramat de l’art? 

— És cert que el desmitifico, però també diria que el tracto amb estima, perquè n’hi tinc. M’interessa com la societat veu l’art i també com l’artista es veu a si mateix. I estic fart de veure pel·lícules en què l’artista –pintor, escriptor, músic...– és un personatge heroic. És ridícul i quasi sempre és fals. De fet, no sé si és més ridícul el que moltes vegades creu l’artista de si mateix o el paper que li atorga la societat. A mi m’agrada mostrar la part del dia a dia de l’artista, que no és gens heroica o que ho acaba sent en un altre sentit. 

En quin sentit? Això és el que trobam sobretot a la segona part d’El fin del gran arte. 

— La societat mitifica l’artista i ell moltes vegades és un pringat. Són els errors, l’estil Instagram, triplement perversos. Es mostren d’una manera, però jo en dibuix el que sovint és bona part de la realitat que viu: quasi no té mobles i ningú té en compte el temps que es passa al terra pensant, preguntant-se què fer o tirant una piloteta enlaire. Hi ha una distància immensa entre la imatge de l’artista i la realitat. La imatge de l’artista moltes vegades és un altre producte de consum. 

Sou vós l’artista a qui dibuixau? Som davant el que es diu una autoficció? Es diu sovint de vós.

— La darrera cosa que hauria imaginat és que dirien que soc jo. En tant que autor, és impossible que no hi hagi res de mi. Però no parlo del que em passa a mi, no. 

Hi ha una vinyeta en què l’autor diu que se’n va al bar a observar la gent. Us hi veia inspirant-vos-hi.

— Mai no me n’aniria al bar a observar la gent [Riu]. A mi m’interessa la gent que m’interessa i poc més. El que sí que podria ser jo és quan diu “això és insofrible”.

Anotau aviat perquè no s’escapin les idees?

— No anoto mai, precisament perquè s’escapin. Se m’ocorre qualque cosa, no l’apunto, passejo, ric, espero el dia següent. M’estim més això que morir enterrat en papers.

És real el buit en el qual dibuixau l’artista?

— Abans, quan pintava, tenia una sensació desagradable d’estar en el buit, com d’estar al desert, de no fer camí. És una cosa que no em passa quan dibuixo. I des que he fet aquest llibre, amb la narració, tinc la sensació d’anar endavant. La narració és el camí. Em prenia la pintura molt seriosament, jo mateix m’hi prenia. El fin del gran arte l’he dibuixat rient. Ara ric molt. 

Quin és “el gran art” del títol del llibre?

— El títol no deixa de ser anecdòtic, i és grandiloqüent. Si xerram d’art, és impossible no ser grandiloqüent [Riu]. Sense flipar-se, l’art és impossible. D’avui en dia i de l’art, me’n molesta molt el discurs. Tota la xerrameca per vendre el gran artista i la gran obra.  

L’autor que dibuixau es pregunta “per què faig això”. Quantes vegades us ho preguntau?

— Sovint, com quasi tothom. L’artista s’ho demana i el ca li contesta: “De qualque manera s’ha de viure”. I ell intenta fer, i fa. I el ca li diu: “Fer ja és molt”. Jo tinc estima a l’artista. Vull despullar-lo, no destruir-lo.