Rogério Dalló: “Els pressuposts participatius impliquen la gent en l’obtenció dels doblers públics”

PalmaRogério Dalló (Porto Alegre, 1966) és el secretari general de la Confederació Llatinoamericana de Cooperatives i Mútues de Treballadors, i un dels impulsors fa 25 anys del procés de pressupostos participatius a la ciutat de Porto Alegre, pionera mundial a implantar-los. Defensa el projecte del Partit dels Treballadors al Brasil i aquests dies és a Palma per participar en una xerrada amb càrrecs de Podem.

Per què els pressuposts participatius garanteixen necessàriament una millor gestió?

Perquè existeix un control social. Si la ciutadania té informació i pren decisions reals sobre els doblers públics, aquesta gestió deixa de ser una cosa desconeguda que només és en mans d’uns pocs tècnics i representants polítics. Els governs anuncien que destinaran tants de milions a una cosa o a l’altra, però la gent desconeix per què es fa així. Els pressuposts participatius són una metodologia perquè una gran part de la ciutadania aprengui sobre la gestió dels doblers públics i la definició de prioritats socials.

Per fer-ho hi ha d’haver un procés llarg d’educació cívica.

Això moltes vegades és una trampa. Es diu: “Abans de començar, hem d’educar el poble”. No, l’educació es fa sobre la marxa. A Porto Alegre el primer que vàrem fer és mostrar els comptes al carrer, no a una pàgina web; en un llenguatge planer, perquè la gent els entengués. El polític es pensa en ocasions que, perquè ha sortit elegit, té el domini sobre la institució i la seva gestió, i això és una democràcia representativa que no ens serveix, en necessitam una de participativa. S’ha d’entendre que el poble té el dret a cogestionar. Hi ha un discurs condescendent des de les institucions que just diu al ciutadà: “Jo et permet que em facis un suggeriment”. No, el ciutadà ha de decidir quin ha de ser el model de desenvolupament de la seva comunitat i les prioritats a partir d’uns recursos que sempre són escassos.

Així, també hi ha d’haver participació en l’obtenció d’ingressos, no només sobre la despesa.

Per descomptat. Quan s’obren i s’ensenyen els comptes públics, es veu d’on vénen els doblers. La participació fa que la gent s’impliqui en l’obtenció de doblers públics, la fiscalitat, perquè comprova que no hi ha pressupost per a tot. I després s’implica més en la fiscalització.

Els polítics són capaços de cedir tant de marge en la seva gestió?

La mateixa pregunta demostra que s’ha de canviar la concepció del polític que diu: “Jo cedesc part del meu poder i et deix participar, però jo decidiré perquè tu em vares votar”. Qui ets tu per decidir el que és millor per a mi? El que ha de fer el polític és demanar directament al ciutadà i parlar-ne. I el polític s’hi ha d’implicar de veritat perquè també s’ha de lluitar contra un cert comodisme. Un bona part de la societat no vol participar en el procés perquè el considera aliè.

A Palma, per exemple, en els pressuposts de l’any que ve hi ha una partida de 100.000 euros, d’un pressupost de 390 milions.

Aquesta és una altra història. No es tracta de fixar-se l’objectiu d’arribar a poc a poc que la gent decideixi sobre un 3% del pressupost. La participació ha de ser en si mateixa una metodologia per discutir-ho tot: el model de desenvolupament de la comunitat i la ciutat que volem.

Però hi ha crisi i les administracions diuen que no tenen gaire marge per decidir inversions.

El que han de fer és canviar el xip, perquè no serveix de res posar en marxa un pressupost participatiu només per distreure la gent. Això no va de demanar als veïns on s’ha de posar un fanal o si la paperera ha ser vermella o verda, o de decidir la destinació d’un milió d’euros. Es tracta de facilitar instruments de diàleg amb la ciutadania per discutir el problema urbanístic de la ciutat o de com s’ha de generar qualitat de vida per a una majoria. Es compleixen 25 anys d’ençà que posàrem en marxa el procés a Porto Alegre i el que menys es fa ara és decidir sobre el pressupost, sinó que s’aprofundeix en fórmules d’incidència de la ciutadania sobre la gestió. Allà s’ha creat una cultura, que cap polític s’atreveix ja a canviar, en la qual, si el batle presenta un projecte sense haver-lo sotmès a un procés de participació, la gent s’emprenya i protesta.

La presidenta del Brasil, del Partit dels Treballadors, està sent sotmesa a un judici polític per presumpta corrupció del seu govern.

No dic que no siguin greus els problemes de corrupció, però crec que tot el procés és una estratègia de distracció de sectors poderosos per agafar el control de grans empreses públiques, amb privatitzacions que ara se’ls estan impedint. No és casualitat que el cas se centri en Petrobras, la gran petroliera pública del país. El vertader problema de Dilma Rousseff és que va guanyar les darreres eleccions amb un marge molt estret i això és aprofitat per una determinada oposició per intentar posar fi al projecte que va començar Lula amb el Partit dels Treballadors. I és un projecte que ha tret de la misèria 40 milions de persones.

Roussef va perdre suports després d’una forta contestació social, una mena de 15-M brasiler.

Les institucions estan velles. És un model buròcrata que es va crear en els anys 80 com a resposta a la dictadura anterior, però que el 2015 ja no serveix. El moviment sindical cooperatiu al qual jo pertany ha d’explorar l’economia solidària per proposar noves estratègies de consum, estalvi, producció... En definitiva, crear un model alternatiu, però per fer-ho abans s’ha de fer una revisió profunda dels partits polítics i les organitzacions sindicals. I el repte és fer tot això sense deixar de combatre el model neoliberal.