La Roma espoliada del cardenal Despuig

Palma“És una pena que la col·lecció d’antiguitats romanes del cardenal Despuig no quedàs sencera a Mallorca. Ara una part es pot visitar al castell de Bellver, però les seves peces més valuoses anaren a parar a la CarlsBerg Glyptotek de Copenhaguen (Dinamarca). I tot per culpa d’un dels seus hereus”. És el lament de la historiadora de la UAB, Manuela Domínguez Ruíz, autora d’una tesi doctoral sobre la col·lecció del clergue. Qui fou el màxim representant de la Il·lustració mallorquina bé podria ser considerat també el nostre particular Lord Elgin, el diplomàtic escocès que a principi del segle XIX s’emportà al British Museum de Londres un conjunt de frisos del Partenó d’Atenes, que avui Grècia encara reclama.

Antoni Despuig i Dameto va néixer a Palma el 1745. Fou el novè fill d’una família aristocràtica. De ben jove volgué fer carrera militar, però el seu pare l’animà a seguir l’exemple del seu oncle Llorenç Despuig, bisbe de Mallorca. El 1774, a 29 anys, ja vestia l’hàbit de canonge de la Seu. La seva vida eclesiàstica tindria un marcat vessant humanístic. El 1783, com a rector de la Universitat Lul·liana de Mallorca, va emprendre l’obra més monumental de la cartografia del segle XVIII: la confecció d’un minuciós mapa de l’illa, que avui penja a les parets de milers de cases.

El 1785 Despuig era nomenat auditor de la Sagrada Rota Romana per la Corona d’Aragó. Aleshores es traslladà a viure a Roma, on començà a moure fils per impulsar la beatificació de la valldemossina Catalina Tomàs –el procés culminaria el 1793. El mallorquí es trobà amb una Ciutat Eterna entregada al món clàssic. El Neoclassicisme faria que papes com Pius VI i Pius VII es convertissin en grans col·leccionistes d’antiguitats, tot un símbol de poder i prestigi. La llavor, però, s’havia sembrat un segle abans amb el que es conegué com a Grand Tour. L’expressió al·ludia al turisme de formació que feien joves de l’aristocràcia, principalment britànica, per tot Itàlia. Tanmateix, aquella espècie d’Erasmus s’acabà convertint en la operació més gran d’espoli d’art clàssic. No debades, molts s’emportaren souvenirs arqueològics que després vengueren al mercat negre. Tanmateix, l’actual concepte d’espoli no val per a una època en què imperava la indiferència ciutadana envers el patrimoni.

D’Ariccia a Raixa

El 1738 havia estat el futur Carles III d’Espanya, llavors rei de Nàpols, qui havia iniciat les primeres excavacions d’Herculà i, deu anys després, de Pompeia, les famoses ciutats sepultades el 79 aC per la lava del volcà Vesubi. Despuig tenia l’esperança de tocar també la glòria. Ho faria amb els seus propis doblers. El 1789 demanà permís per excavar a Ariccia, uns terrenys a prop de Roma que onze anys enrere ja havia gratat sense gaire èxit el pintor escocès Gavin Hamilton.

Els obrers del mallorquí tingueren més sort. Aviat de la terra començaren a sortir grans tresors. “Aleshores –recorda Domínguez– s’excavava de manera molt salvatge, sense fer pràcticament cap registre de res”. L’inventari de Despuig, tanmateix, es completà per altres vies: o bé recorrent al mercat d’antiguitats o mitjançant la realització de còpies: “En aquella època –recalca la historiadora– no importava que en una col·lecció hi convisquessin peces antigues i modernes. Interessava sobretot tenir una mostra completa. Si en l’excavació es trobaven unes quantes muses, es pagava a un escultor perquè fes un Apol·lo, la peça que faltava”.

El gruix principal de les tasques a Ariccia s’acabaren al cap de tres anys, el 1791, quan Despuig fou nomenat bisbe d’Oriola (País Valencià). “Aquell any –continua Domínguez–, pensant en un futur retir a la seva illa natal, començà a enviar peces de la seva col·lecció a Mallorca. Tenia la idea de fer el primer museu públic d’antiguitats de les Balears. Aleshores, a Espanya només hi havia dues persones més que es dedicaven al col·leccionisme”. El lloc elegit per Despuig per a la seva curolla va ser la possessió de Raixa. Aquell locus amoenus de Bunyola pertanyia a la seva família des de 1620. Per convertir-la en una villa italiana, amb jardins d’estil neoclàssic, l’inquiet prevere feu venir un grup d’arquitectes i escultors de Roma. De les gestions a l’illa, se n’encarregava el seu germà Joan, mentre ell no aturava de pujar esglaons en el cursus honorum eclesiàstic. El 1794 fou nomenat arquebisbe, primer de València i després de Sevilla. El salt qualitatiu arribà el 1799 quan el papa Pius VI el feu patriarca d’Antiòquia. I el 1803 Pius VII ja l’ascendia a cardenal. Tenia 58 anys.

Dispersió

Des de 1796 Itàlia patia l’amenaça de la invasió napoleònica. La por feu que el mallorquí acceleràs el projecte museístic de Raixa, que també havia d’acollir una gran biblioteca. Així, el 1802 arribaven al seu refugi illenc les darreres peces de la col·lecció de Roma. El 1809, havent tornat a la capital de la cristiandat, Despuig fou arrestat amb altres cardenals. L’enviaren a París, però, arran del seu dèbil estat de salut, obtingué una llicència per visitar les termes de Lucca, on trobà la mort el maig de 1813, a 68 anys. Fou enterrat allà mateix. El seu cor, en canvi, viatjà a Mallorca. No seria fins al 1993 quan el cos sencer fou traslladat a Palma per descansar a l’església de Santa Magdalena, al costat de la ja santa Catalina Tomàs.

L’il·lustre clergue humanista no pogué veure complit el somni de retirar-se a la seva estimada Raixa. L’últim comte propietari de la possessió va ser Ramon Despuig Fortuny, que dilapidà bona part de la fortuna del seu parent encalçant amants a París. Així, per sortir de la ruïna, el 1897 decidí posar a la venda la preuada col·lecció. L’escultor Llorenç Rosselló, resident aleshores a París, va ser l’encarregat de cercar-li comprador. El diletant danès Carl Jacobsen, fill del fundador de la famosa marca de cervesa Carlsberg, va ser qui mostrà més interès. “Per a la seva col·lecció privada de Copenhagen –apunta Domínguez–, adquirí dotze de les millors peces de Despuig, entre elles el relleu d’Egist, estàtues d’Apol·lo i Dionís i un bust d’Adrià”.

Un altre important bloc de peces se subhastà a l’Hotel Drôut de París el 1900. Una d’elles, el retrat d’August, acabà al Museum of Fin Arts de Boston, mentre que un retrat atribuït a Cleòpatra VII actualment es conserva als Staatliche Museen de Berlín. Avui se sap la ubicació d’altres joies de la col·lecció cardenalícia: el Museu d’Arqueologia de Catalunya de Barcelona té dos retrats, d’un filòsof i de l’emperador Caracal·la; i les vitrines del Museu de Belles Arts de Bilbao guarden una bona part d’ídols de bronze.

Aquella angoixant dispersió provocà la reacció furibunda d’un grup d’intel·lectuals mallorquins, que no dubtaren a demanar la mediació de l’aleshores president del Govern espanyol, el palmesà Antoni Maura. Reberen, però, el silenci per resposta. El 1910 Antoni Jaume Nadal va comprar Raixa per 300.000 pessetes de l’època i el seu contingut per 200.000 més. Aviat sorgiren rumors de noves temptadores ofertes per vendre la part que quedava del museu. La Societat Arqueològica Lul·liana mogué fitxa i impulsà una campanya per aconseguir que alguna institució pública se la quedàs. El 1918 l’arquitecte Guillem Reynés i Josep Ramis de Ayreflor adquiriren la col·lecció per 60.000 pessetes. Ho feren en un acte de generositat per evitar que sortís de l’illa.

Escultures feixistes

Finalment el 1923 l’Ajuntament de Palma, amb l’arquitecte Guillem Forteza al capdavant, comprà aquell patrimoni extraordinari, que s’ubicà al castell de Bellver. El 1931 el govern de la Segona República acordà cedir el bosc i el castell a Cort. L’any següent ja s’hi creava el Museu d’Art Antic, que el 1974 donaria pas al Museu d’Història de Ciutat. Llavors, però, arran d’unes obres de manteniment, els tresors arqueològics del Príncep de l’Església (prop de cent) s’arraconaren i no s’exposarien al públic fins al 1995. El 1938 només dues escultures, una de Neró i l’altra de Juli Cèsar, ja s’havien desempolsat per ser col·locades a la Rambla de Palma. Fou un gest d’agraïment del franquisme a la Itàlia feixista pel suport donat durant la guerra civil. El 1942, però, a causa del seu deteriorament, tornaren a ser guardades i foren substituïdes per sengles còpies.

Avui Raixa, la seu de l’antiga col·lecció cardenalícia, està irreconeixible. El 2002 el Ministeri de Medi Ambient de Jaume Matas i el Consell de Mallorca de Maria Antònia Munar adquiriren la finca per evitar que la compràs la dissenyadora alemanya Jil Sander. Aleshores el predi se sotmeté a una reforma molt polèmica que, amb un aparcament enorme, acabà semblant un lloc per a celebracions de noces i comunions. “Va quedar horrible –es queixa Domínguez. Els jardins encara se salvaren, però no es va respectar gens l’arquitectura original”. El llegat d’un mecenes tan important per a la nostra terra bé s’hauria merescut un millor destí. Ja en tinguérem prou de no haver impedit que una part de les seves valuoses peces de Roma es dispersàs pel món.