Les rondes caminades

PalmaHa passat Pasqua i, de totes les frases comodí d’aquests dies, tal vegada “hem de cremar ses panades” (o ses formatjades) es converteix en la més recurrent entre els ciutadans de l’afortunat arxipèlag de les Balears. En realitat, el desfici cremador (de calories i greixos) ve de més enrere: concretament de les altres festes per antonomàsia, les de Nadal, en què les ingestes d’aliments i begudes són encara més pantagruèliques que per Setmana Santa (tot i que, a aquests dies de passió, mort i resurrecció, ja els basta bé amb tot el que arriba a engolir el personal). Durant l’hivern, però, el fred (quin fred?) i les poques hores de llum del sol serveixen d’excusa per no sortir a córrer ni a caminar. La procrastinació està justificada durant els mesos d’hivern, encara que l’hivern dels nostres temps estigui més definit per la sequera que per la fredor. Uns pocs dies de gelades abans de l’alba, una mica de neu a la serra de Tramuntana, i amb això ja hem cobert l’expedient.

Amb l’arribada de la primavera i dels dies llargs la cosa canvia: les excuses abans esmentades desapareixen, però sobretot –sobretot– s’acosta l’estiu, amb el seu exhibicionisme temerari de polpes, estries, sacsons i pells gràvides, pàl·lides, mòrbides i tots els adjectius esdrúixols que suggereixin deliqüescència i mollor. Aleshores, a molts els venen les presses per mirar d’eliminar la matèria orgànica acumulada damunt el propi cos durant els mesos anteriors (espòiler: no ho aconseguiran). Comencen, aleshores, les recerques de dietes ràpides i l’aparició frenètica d’esportistes silvestres a l’aire lliure per les vies ja conegudes.

Palma té la ruta del colesterol per antonomàsia: el seu passeig Marítim (la seva façana marítima, o, per dir-ho més cursi, la seva corniche), que ha demostrat ser d’una bellesa indestructible, perquè encara aguanta els múltiples i acarnissats esforços per enlletgir-lo que s’han anat perpetrant al llarg del temps. En efecte, ni els blocs de pisos a l’entrada del Molinar, ni l’espantós Palau de Congressos, ni el decadent edifici de Gesa, ni la desfilada de xibius, botigues de souvenirs i restaurantets magres però amb pretensions de la zona que envolta el port, ni tota la beneitura provinciana derivada de la presència reial a Marivent, ni tan sols la supremacia dels cotxes i vehicles motoritzats damunt els ciutadans han aconseguit fer malbé (no del tot, almenys) els cinc quilòmetres i mig de claror, salabror, ulls que se’n van mar endins i pulmons que s’omplen d’alegria de viure, orgullosament coronats per la silueta de monstre estilitzat de la Seu, que ofereix l’avinguda de Gabriel Roca, que és com també s’anomena el passeig Marítim de Palma (que està previst que es converteixi en Nou Passeig Marítim quan acabi de fer-se’n la remodelació, plantejada sota l’eslògan ‘Les persones guanyen’: esperem que sigui així).

Indrets privilegiats

Idò el que dèiem: el passeig Marítim de Palma deu ser un dels camins amb més escenografia dels que es poden fer a Mallorca per mirar de posar-se en forma, però té una competència forta amb tota la resta de localitats costaneres, i, per què no, també amb les de muntanya i el pla. Viure al Paradís (“Mallorca, thank you for your wonderful beaches”, diu un anunci quan arribam a l’aeroport) fa que un pugui anar a cremar greixos als indrets més privilegiats, i passar, mentre fa els seus exercicis, als llocs més devastats sense solució de continuïtat (això s’entén aviat a les rondes que circumval·len la majoria de pobles de la Part Forana).

Els gimnasos tenen també molta pressa en aquestes dates, i hi ha qui fins i tot s’agafa un entrenador personal amb la idea que així faran més via a convertir la matèria sobrant en fibra, i qui sap si múscul i tot. El somni de la raó omple les sales de fitness, ja ho va advertir Goya, i d’aquí a un mes i mig, quan el personal comenci a desfilar per les platges i les piscines, serà el moment de comprovar les bondats de les dietes i les taules d’exercicis primaverals. “Recorda que ets mortal”, deia als generals romans, a les desfilades, un esclau situat al seu darrere, amb la finalitat que no perdessin l’oremus amb l’aplaudiment de les masses. Idò això.

En la nostra era postpandèmica, aquest moment de l’any ens ha de recordar per força al de farà aviat tres anys, quan se’ns va donar permís per sortir a l’exterior després del confinament (fem un parèntesi per consignar que el confinament va durar sis setmanes, de la nit del 14 de març al matí del 2 de març, en concret. Val la pena remarcar-ho perquè el confinament no va durar dos anys, com tantes vegades s’ha dit per justificar, sobretot, el turisme de masses: encara ara hi ha qui insisteix que “ens mereixem divertir-nos després de tant de temps tancats”). Era un dissabte, feia un dia clar i assolellat i les rutes del colesterol es van omplir d’una tal quantitat de caminadors i atletes sobrevinguts que semblava que als afores dels pobles, i al passeig Marítim de Palma, hi convidassin a berenar. Com que les setmanes de reclusió havien inclòs la Setmana Santa, tothom feia la mateixa broma, que havia guardat durant tots aquells dies, i que deixava anar amb retard: “Sortim a cremar ses panades (o ses formatjades)”. Quan tenim un bon tòpic, ni tan sols una catàstrofe global ens convenç de desistir-ne. Per cert, aquell any 2020 –reconeguem-ho– tampoc ens vam acabar de posar del tot en forma.