Rumb al canvi

“Singapur aún tenía campo en aquel tiempo”, de l’edició castellana del Breviario de saberes inútiles de Simon Leys.

La mobilització ciutadana avisa que cal que “canviem el rumb i posem límits al turisme”; aquest és el lema de la manifestació convocada per diferents organitzacions i entitats cíviques. Dues qüestions en una mateixa proposta, immediatament, la pregunta és: com fer-ho? I la resposta més directa i il·lusionant seria: entre tots. La mobilització, en si mateixa, és una manera de participar, per ventura la primera i més simple, i una expressió del vigor del cos social. Representa la síntesi d’un anhel col·lectiu potent, que pot convertir-se en l’espurna d’un canvi. En la protesta sempre hi ha la idea de cap on cal avançar i, en aquest cas, fer-ho per canviar el rumb del país.

Efectivament, la manifestació és la primera resposta i l’expressió més directa i sonora de la disconformitat, però no n’hi ha prou de manifestar-se. D’un temps ençà, diferents col·lectius socials, de distints àmbits de la vida, reclamen fer una pausa per pensar el futur i definir una estratègia de país, des de la perspectiva de les persones i de l’interès col·lectiu. Reclamen afrontar els reptes de la societat actual des del sentiment postpandèmic de solidaritat, esforç comú i democratització i rehabilitació de les institucions. En definitiva, impulsen l’apoderament de la societat i la gent comuna davant l’economia i els interessos del mercat, en una expressió de sobirania a través de l’exercici dels drets individuals i col·lectius.

Tot just la gent va començar a sortir al carrer, en diferents manifestacions multitudinàries per expressar el descontentament i la preocupació per la situació actual, el Govern va convocar un pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears en una reunió a l’Escola d’Hoteleria. Aquest pacte representa la pausa necessària per elaborar una estratègia de país? Si fer una pausa és deixar de caminar cap al precipici que es vol evitar, indubtablement, no ho representa. Serà una altra cosa, però no és una pausa per avançar en comú. El Govern, mentre manté el discurs dels límits i de la sostenibilitat, continua fent passes significatives cap a l’expansionisme i el creixement il·limitat. Les seves paraules no coincideixen amb les seves accions.

No seria del tot correcte pensar que sense una estratègia simplement es va a la deriva, el resultat de no tenir-ne és molt pitjor que això. No tenir un pla com a col·lectivitat no vol dir que no hi hagi algú que no el tingui per a tu: les Illes Balears s’han convertit en una regió d’èxit objecte del desig dels mercats, on tot seria susceptible de convertir-se en un blanc per al negoci. L’estratègia del Govern va a favor del mercat, no de la gent, i això ens porta a l’absurd en el qual estam. Per superar la situació, des del punt de vista de l’economia, les línies mestres de l’estratègia per a una transició cap a un altre model haurien de ser essencialment dues: decreixement de l’oferta d’allotjaments turístics i la diversificació en nous sectors.

Les raons per al decreixement de l’oferta, fins a arribar a un percentatge significatiu, són diverses. En primer lloc, perquè, amb relació al mercat, amb les competències estatutàries actuals, només està a l’abast de la comunitat influir sobre l’oferta. La capacitat real per incidir sobre la demanda és, més aviat, poca i no deixa de tenir el seu perill. A més, el decreixement de l’oferta, en aquests moments, representa un extra d’oportunitat, en poder convertir instal·lacions turístiques en habitatges de caràcter social, sense consumir nou territori, mitjançant la reforma o reconstrucció d’edificacions ja existents.

No obstant això, el canvi d’ús d’allotjaments turístics hauria d’anar una mica més enllà, com és l’esponjament per fer parcs i zones verdes, i instal·lacions per a serveis de caràcter assistencial, cultural i de lleure, per tal de millorar la qualitat de vida dels barris populars. En una línia similar, davant l’impacte del canvi climàtic i creixement del nivell de l’aigua del mar, es fa absolutament necessari emprendre un pla de desconstrucció de la costa per eliminar, en la mesura del possible, impactes i ocupacions que entorpeixen de manera greu la dinàmica litoral.

L’alternativa a la disminució de l’oferta sempre ha estat voler actuar sobre la demanda, mitjançant el control de les portes d’entrada, molt especialment els aeroports, amb la idea de disminuir slots. És evident que si es produeix una limitació de la demanda, sense produir-se una disminució de l’oferta, com a mínim a curt termini, això provocarà una guerra de preus amb efectes no desitjables. Per tant, el control efectiu dels ports i aeroports no seria recomanable sense una política de disminució de l’oferta.

El decreixement de l’oferta, a debat

Especialment els sindicats temen que el decreixement de l’oferta pugui comportar la destrucció de llocs de treball. Respecte d'aquesta qüestió, el primer que s’ha de dir és que no s’entén una disminució de l’oferta sense parlar de diversificació de l’economia i, per tant, de la creació d’altres llocs de treball en nous nínxols de l’economia. No obstant això, la realitat de la situació laboral actual en el sector turístic és tècnicament de plena ocupació, gràcies a l’ampliació de les plantilles, producte d’un compliment més gran dels dies lliures dels treballadors i l’augment de categoria dels establiments. Efectivament, la creació de llocs de treball depèn de múltiples factors, la qual cosa no impedeix que a l’equació decreixement-diversificació, la qualitat laboral sigui un tercer element important.