Rumors, mitges veritats i mentides grosses

PalmaAra en diuen fakes –un altre anglicisme innecessari– però, per descomptat, de rumors, mitges veritats o, directament, mentides grosses, n’hi hagut sempre. El Centre Associat a la UNED de les Illes Balears organitza el curs –presencial, en línia en directe i en diferit– Guerras, negacionismos y puñaladas por la espalda: Ética, política y comunicación. ¿Qué es lo que no nos están contando?, entre el 18 i el 20 de juliol –en el qual intervenen la directora de UNED Illes Balears, Judit Vega; Antonio López Peláez, catedràtic de Treball Social de la UNED; l’investigador social Lluís Ballester; el politòleg Pablo Simón i els periodistes Catalina Gayá, Josep Pons Fraga i Matías Vallés–, i amb aquest motiu fem un repàs de fets dubtosos al llarg de la nostra història.

Si pràcticament tots els pobles fan remuntar el seu origen a qualque avantpassat mític, llegendari o directament inventat, a les Illes no som cap excepció. Estrabó atribueix l’ascendència dels balears a grecs procedents de la guerra de Troia i Titus Livi a Bali –d’aquí el nostre topònim–, company d’Hèrcules que hauria estat abandonat a les nostres costes. El cronista del segle XVI Joan Binimelis ens declara descendents de Tubal, net de Noè –el de l’arca. L’oficial John Armstrong i l’il·lustrat Joan Ramis i Ramis assignaren als celtes les construccions megalítiques menorquines, fins al punt que –com recull l’historiador Miquel Àngel Casasnovas– l’erudit Francesc Barceló encapçala la llista de personatges il·lustres de Menorca amb “el Druida principal dels celtes, el nom del qual s’ignora”.

A un altre autor de l’Antiguitat, Plini el Vell, devem l’afirmació –que, òbviament, no es va molestar a comprovar en persona– que la terra d’Eivissa “fa fugir les serps”, i en canvi la de Formentera “les produeix”, la qual cosa es podia solucionar transportant terra d’una illa a l’altra. En realitat, no n’hi ha hagut, de serps, a les Pitiüses, fins a la darrera dècada, quan n’han estat detectades dues varietats, òbviament procedents de l’exterior.

Tant se val que els primers illencs fossin descendents dels herois de la Ilíada, de Bali o de Noè, ja que, en produir-se la conquesta cristiana del segle XIII, la pràctica totalitat de la població autòctona –islamitzada– fou massacrada o reduïda a l’esclavitud i fou substituïda pels nous colons, el contingent majoritari dels quals era el català. Raó per la qual –resulta d’una evidència aclaparadora– encara a les Illes parlam aquesta llengua.

Però no, això era massa senzill. Així que sorgí el mite –també arrelat al País Valencià– que, abans de l’arribada de Jaume I, ja es parlava a les Illes Balears un ‘mossàrab’ –dels cristians sotmesos a l’autoritat islàmica, del qual derivaria la llengua actual, que, per tant, no seria català; d’això és tracta. El filòleg Germà Colón qualifica de “fal·làcia” aquesta història i ho atribueix a un “invent que ha assolit un èxit notable” de l’historiador Francisco Javier Simonet i a la utilització que va fer el lingüista Joan Coromines del ‘mossàrab’ com a “calaix de sastre”, per classificar termes aparentment llatins, però sense etimologia clara –sense sospitar, per descomptat, com seria manipulat aquest concepte.

Les enganyifes de Jaume I

La inexistència dels mossàrabs illencs i de la seva llengua ja la va establir Antoni Maria Alcover fa més d’un segle, al II Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Osca, 1920): a cap document de l’època consta població cristiana a les Illes, els arguments que s’han esgrimit sobre la seva pervivència no se sostenen i, si parlaren alguna “modalitat llatina”, aquesta s’hauria extingit amb la seva conversió a l’Islam, cap al segle XI, sense deixar res més que mig centenar de topònims. De la mateixa opinió és el cronista per excel·lència de les Balears islàmiques, Álvaro Campaner: “Forçats els darrers mossàrabs balears (...) a renegar de les creences dels seus pares”, quedaren “convertits des de llavors ells, els seus fills i descendents” en musulmans.

Com a bon heroi de rondalla, entorn del conqueridor Jaume I s’han forjat unes quantes històries que freguen allò inversemblant. Com la seva concepció mateixa –el seu pare, Pere el Catòlic, va haver de ser enganyat per complir el seu deure conjugal amb la dona, Maria de Montpeller, a qui detestava–, o la llegenda que l’autèntic príncep hauria estat substituït per un altre nin, que els templers haurien introduït en savieses secretes. És ben conegut el seu ardit de fer encendre grans fogueres a la costa de Capdepera, ja conquerida, per fer creure als musulmans menorquins que tenia un exèrcit molt més nombrós que l’autèntic, i així aconseguir el seu sotmetiment.

Perquè, evidentment, en uns territoris illencs, com els nostres, el rumor per excel·lència per fer por a la població consisteix a anunciar la proximitat d’un atac per mar –i n’hi hagut, uns quants! El 1873 a Mallorca, narra Miquel dels Sants Oliver, es temia un atac dels cantonals, rebels al govern republicà: alarma que “no va tenir fonament (...). Era més bé filla de les cavil·lacions de la por i de les suspicàcies del timorats”. A final del XIX, s’atribuí als maçons –etern boc expiatori– connivència amb els Estats Units, que, no satisfets amb Cuba, haurien volgut també obtenir les Balears, com recull l’historiador de la maçoneria Francisco Sanllorente.

El 1929, relaten els militars retirats Luis Solá i Pedro Ferro, es dugueren a terme unes maniobres a Eivissa –amb la presència del rei Alfons XIII–, “d’acord amb la política naval mediterrània d’Espanya (...) que havia de contemplar les possibles ambicions de França i Itàlia sobre les Balears i la necessitat de recuperar-les si es perdien”. Es va fer tot el possible perquè semblés “una guerra naval real”, inclosa la “propagació de notícies falses”.

La població mateixa de les Illes ha estat objecte de falsificacions o de rumors. Un cas palmari –i sagnant–, a Mallorca, han estat els xuetes, col·lectiu amb quinze llinatges al qual s’atribuí, des del segle XVII, la condició en exclusiva de ser d’origen jueu convers; per ser, bàsicament, els dels darrers actes de fe –quan persones amb aquests noms de família no ho són, i moltíssimes d’altres llinatges sí que ho són. A la Menorca de començament del XVIII, sota domini de Londres, “arribaren rumors que els britànics planejaven l’expulsió dels illencs i la seva substitució per colons anglesos protestants, rumor aquest que es demostrà fals”, afegeix Casasnovas.

Colom, Napoleó i Anníbal

Per descomptat, la notícia falsa –com a mínim, dubtosa– s’ha fet servir com a eina de propaganda. El Cultura Obrera del 10 d’agost del 1936, al breu període de domini republicà a Eivissa a la Guerra Civil, narra com “al domicili del bisbe”, fugit, s’han trobat “gran quantitat de fotografies de dones nues i quadres obscens”, segons ha recollit el doctor en Història Antonio Viñarás. Pel que fa a les no menys dubtoses col·leccions de relíquies sagrades, el rigorós inventari disposat als anys quaranta del segle passat pel bisbe Joan Miralles del fons de la Seu de Mallorca revelava que unes s’havien perdut, unes altres “semblen no ser relíquies” i algunes no se sabia ni què eren.

El novembre del 1962, farà 60 anys, recull el periodista Carlos Garrido a Diario de Mallorca 1953-2003, aquest mitjà informava que “segons un rumor recollit a un setmanari de Madrid”, dos arquitectes belgues planejaven una nova illa artificial a l’Arxipèlag, “de ciment sobre pivots de ferro”, destinada a l’explotació turística. El 1981, assenyala el volum Memòria viva (Promomallorca), el futuròleg Rafael Lafuente anuncià a la televisió, per al 12 de maig d’aquell any, un terratrèmol submarí que enfonsaria Mallorca: “Molta gent va anar fins als cims de la serra de Tramuntana per salvar-se del desastre”.

Una pràctica recurrent és atribuir-se el lloc de naixement de qualque personatge famós. S’ha estès molt el suposat origen felanitxer de Cristòfol Colom: seria fill del príncep Carles de Viana –hereu de la Corona d’Aragó–, de quan va estar reclòs al castell de Santueri. Però, com han establert els historiadors Vera Cruz Miranda i Gabriel Ensenyat, ni va ser a Santueri, ni la ‘Margarita’ a qui fa al·lusió a una carta era mallorquina, sinó siciliana. Ni tenia sentit que Colom amagués aquella sang reial, ja que ser un bastard regi era una veritable bicoca. Pel que fa als tres topònims presumptament felanitxers de llocs que va batejar al Nou Continent, també existeixen a la zona de Gènova, la seva pàtria oficial.

La condició de Fill Il·lustre de Ciutat del general cartaginès Anníbal prové d’una confusió: la de “parva Hannibalis”, “petita illa d’Anníbal”, amb “patria Hannibalis”, “pàtria d’Anníbal”, que s’ha identificat amb Conillera –terme municipal de Palma. Curiosament, el cronista Joaquim Maria Bover, qui qualificava de “faula” aquesta història, en canvi va donar pàbul al suposat origen mallorquí de Napoleó, pregonat per George Sand i descartat per Jules Verne. Pel que fa a la suposada visita d’aquest novel·lista a les Balears, ja el fotògraf Óscar Pipkin va determinar, amb la col·laboració d’un grafòleg, que la seva firma al llibre de visites de les coves d’Artà és –com no– falsa.