Quan s’Illot va cuinar la truita més gran del món

Manacor“Què passa, hi ha qualque problema?” demana preocupat l’hoteler Jaime de Juan (Sóller, 1939) mentre es recol·loca l’americana de color blau marí de manera nerviosa. La calor pitja a s’Illot i el matí s’ha aixecat especialment humit. A la platja, ja hi ha més gent mirant que dins l’aigua o prenent el sol damunt les seves tovalloles. “Falten ous... hem calculat malament i ara resulta que no són suficients”, respon un dels xefs contractats per l’empresari per intentar batre un rècord mundial.

És diumenge 20 d’agost del 1972 i són les festes patronals. “Ho hem assajat mil vegades, res no pot sortir malament. Hem d’aconseguir la truita de patates més gran del món!, Tothom a cercar ous d’on sigui i ràpid!”, crida De Juan. Però és un diumenge de ple estiu als anys setanta, així que no tot és tan senzill. L’exèrcit de voluntaris ha d’agafar el cotxe si vol acumular tot el material necessari. O això, o les prop de 10.000 persones previstes per engolir la proesa es quedaran sense dinar.

Mentrestant, el notari encarregat de certificar-ho tot aparca el cotxe a la segona línia. Calçons blaus i carpeta a joc, avança cap a l’hotel Playa Moreya per donar fe de tot plegat. La gent encara no té consciència del problema. El caramull de llenya està preparat i la paella, de tres metres de diàmetre, també. El fotògraf pren la instantània de rigor i tot queda llest per començar.

Al cap de pocs minuts arriben els reforços i ho fan a l’engròs: 1.500 ous per 70 quilos de patates acabades de pelar. “Seran massa? Potser ens hem passat”. Això ja és igual si l'esforç assegura la tranquil·litat d'entrar al llibre dels rècords Guinness.

L’arribada

Jaime de Juan va arribar a s’Illot el 1963 amb ganes de menjar-se el món. Quan va desembarcar, la zona li va semblar idíl·lica per poder barrejar els negocis i el plaer de la vida familiar. Estava decidit a quedar-hi i construir un gran hotel. Ara, nou anys més tard i amb el turisme en apogeu, ja es pot encendre un cigar mentre el foc acaba d’escalfar la gran paella construïda expressament per al repte (i que encara es conserva).

I amb això que arriba una petita grua groga d’obra i un microcotxe de golf. “Què volen fer, ara, aquests?” comenta la gent concentrada a l’arena. Un dels cuiners agafa un rem de barca a fi que li serveixi de pala per mesclar-ho tot. El xef, tocat amb la gorra tradicional com mana l’ofici, està nerviós i puja al carro suat. Com un mariner vestit de blanc, només espera que el vaivé de les ones no l’enfonsi. La pala enganxa el minicotxe i el puja fins a deixar-lo suspès sobre la paella calenta.

Pa i ensaïmada

La barreja d’ous, patates, oli i sal fa un olor que alimenta i les càmeres de les diferents televisions avisades ja estan enregistrant. La fita sortirà als informatius i al NODO. La truita arriba a pesar 214 quilos... El rècord està sobradament aconseguit!. Per celebrar-ho (i acompanyar-ho) també s’ha enfornat un pa de 278 quilos i una ensaïmada de la pastisseria Garau de 70.

I arriba el moment clau. Cal girar la truita perquè també es cogui de l’altra banda... Cap problema, no caldrà. També s’ha pensat: una planxa calenta del mateix diàmetre de la paella surt a escena. Tot seguit es col·loca part de la llenya de sota a damunt. Ara només manca esperar que a tothom li arribi la gana.

Aquesta és només una de les vivències que es relaten a Jaime de Juan, pinzellades breus d’una vida apassionant, el nou llibre escrit pel periodista Antoni Ferrer Vallespir. Unes memòries plenes de fotografies, escrites amb el confinament pel mig i editades ara per Es Cau.