Sacrificar-se per una mentida: retrat del jove cremat

BarcelonaSom dissabte i, mentre escric aquestes línies, estic perdent l’oportunitat de fer diverses coses. Podria estar caminant amb el meu pare pel camí de ronda de Roses, per exemple. També he perdut l’ocasió de mandrejar sota els llençols del llit mentre la meva parella esgota les últimes hores de son. Fins i tot podria estar capturant monstres de butxaca al Pokémon Diamante, un videojoc que es va estrenar fa poc i que encara no he desprecintat. Aquests són tres exemples d’activitats que, enumerades en ordre de menys a més desitjable, m’agradaria estar fent ara mateix. Però, com deia fa un moment, som dissabte i estic clavat davant del portàtil redactant aquestes línies. 

I no és per la pasta. Per sort, de dilluns a divendres tinc una feina relativament estable que em permet viure, també, relativament bé. Així doncs, per què ho faig? A l’horitzó es dibuixen dues hipòtesis: la primera, que sigui una persona profundament idiota; la segona, que em mogui una força superior –més gran que jo i més gran que tu– que, des que vaig aprendre a sumar a la classe dels pingüins, em posseeix mentre em xiuxiueja a l’orella un etern "curra-t’ho i seràs feliç". Tot i que la primera tesi no es pot descartar, observant el meu entorn –i, sobretot, els meus companys generacionals– he arribat a la conclusió que la segona, la del discurs intern que em fa moure a contra natura, és la bona. I no només em passa a mi. No som pocs, els mil·lennials que ens ho currem a qualsevol preu.

Una bena als ulls

De tots els adjectius que s’utilitzen recurrentment per parlar de la generació mil·lennial, el meu preferit –perquè em sembla el més encertat– és somiador. A diferència del xaval de vint-i-dos anys que acaba de descobrir les criptomonedes, però, jo a aquest mot no li atribueixo cap connotació positiva. Tot el contrari. Els mil·lennials som somiadors –o somiatruites– i això és un fet negatiu del qual no hem d’estar orgullosos. Somiadors perquè, malgrat que la quotidianitat ens colpeja la cara diàriament amb dades, experiències de tercers i fins i tot vivències en primera persona que ens mostren com són de descoratjadors el present i el futur, seguim entregant-nos a la falsa promesa que se’ns ha inculcat des de petits: si t’ho curres, si et sacrifiques per allò que t’apassiona, tindràs una vida plena i seràs feliç. 

Poc importa que, el 2020, els barcelonins de 14 a 35 anys ingressessin de mitjana un sou més baix que el preu del lloguer d’un pis i que el 32% necessitessin ajuda econòmica de tercers per subsistir. Que a Catalunya ens emancipem als 29,5 anys. Que del primer contracte al contracte indefinit passin, de mitjana, uns nou anys. Poc importa, fins i tot, que el suïcidi sigui la primera causa de mort no natural entre els joves de 16 a 35 anys a casa nostra. I que els teus esforços, els del teu col·lega i els del teu cosí, casualment, no obtinguin la recompensa promesa. Tal com diu la periodista i escriptora Anne Helen Petersen al llibre No puedo más (Capitán Swing), “hem orientat tota la nostra vida al voltant de la idea que treballar de valent condueix a l’èxit i a la prosperitat, sense que importi el nombre de vegades que ens enfrontem a situacions que demostren el contrari”. 

Entregar-se té un preu

Una de les conclusions que s’extreuen de la lectura de Petersen és que l’entrega mil·lennial s’ha convertit en una trampa per als mateixos mil·lennials. Si treballar fora d’hores ens ha de convertir en professionals exitosos del nostre sector, és normal que estiguem disposats a respondre correus del nostre cap a les onze de la nit. Si fer unes pràctiques abusives és el preu a pagar per acabar treballant a l’empresa desitjada, és normal que acceptem fer-les sense veure ni un euro. Si entregar-nos a la feina que ens apassiona, en definitiva, ens ha de fer feliços i rics, és normal que sacrifiquem la resta de factors que ens converteixen en humans funcionals en favor de la professió. El problema, esclar, és que aquestes promeses són només això, promeses. La realitat, com dèiem abans, indica que no tendeixen a complir-se, precisament. I pel camí correm el risc de perdre el que sí que és important: família, amics, salut i fins i tot la mateixa vocació. 

En aquest sentit, és interessant la comparativa que el filòsof gironí Eudald Espluga estableix al llibre No seas tú mismo (Paidós) entre el fordisme –el sistema de producció industrial sorgit en les primeres dècades del segle XX– i la situació actual.

Durant el fordisme, els alts nivells de producció es garantien amb una gestió autoritària del treballador, fet que es traduïa en dominació, disciplina física i ritmes frenètics. Ara, en canvi, l’empresa es pot permetre el luxe de regalar fruita, organitzar sessions de team-building i, a sobre, semblar una entitat exemplar, ja que és el treballador qui accepta i fins i tot s’autoimposa condicions abusives per tal de perseguir l’objectiu –sovint irreal– de convertir-se en un professional vocacional, feliç i exitós. Per això el concepte workaholic en molts sectors no té connotacions negatives, per això ningú vol ser el primer a marxar de l’oficina i per això, també, fins fa ben poc la retòrica de mentre tu dorms, jo treballo estava tan ben vista. Tot plegat, fins a convertir el nostre desig d’èxit en una gàbia vital.

La cremor i fatiga mil·lennial, però, no només és conseqüència del vassallatge oficinista. En un dels seus millors mems, l’usuari @concurseitti –un geni d’aquest art– qualificava el mercat laboral de talent show. I la definició no pot ser més encertada. La inqüestionable fusió entre vida real i vida virtual ha convertit les xarxes socials dels joves –especialment d’aquells que es dediquen a les professions creatives– en una nova bitlla amb la qual fer malabars per impressionar el jurat. I no cal treballar al Cirque du Soleil per saber que, com més objectes s’afegeixen al joc de malabarismes, més difícil és mantenir l’equilibri, més estrès acumula qui el duu a terme i, en definitiva, més fàcil és que tot se’n vagi en orris.

A Twitter, el periodista s’autoexigeix ser visible, rigorós i cínic; el guionista, mostrar-se prou irònic per semblar interessant. A Instagram, l’il·lustrador té la missió de convertir el seu mur en la portada d’una revista d’arts plàstiques en la qual, sentint-ho molt, la iaia o el gat no tenen cabuda. A LinkedIn, el llicenciat en ADE exhibeix un seguit de termes anglosaxons amb l’esperança que, en el seu cas sí, alguna empresa se senti atreta per les paraules project manager. En aquesta jungla dissenyada a Silicon Valley, pocs mil·lennials es poden permetre el luxe de no ser. De no existir. Tot plegat –i això ho explica molt bé Espluga– forma part d’un procés d’optimització constant, en què fins i tot el descans, l’entreteniment o les relacions socials estan destinats a millorar-nos professionalment. Citant-lo textualment: “Si el que és laboral és personal i el que és personal és laboral –love what you do, do what you love–, tota la nostra existència queda sotmesa a la lògica del rendiment i el benefici”. 

I ara què?

Arribats a aquest punt, és possible que el lector busqui respostes. En opinió de qui escriu aquestes línies, el primer pas per afrontar el problema és deixar de creure en les velles premisses que hem convertit en dogmes: esforç, recompensa; vocació, felicitat; feina, estabilitat. En resum, deixar de sacrificar-nos per una mentida. Però no n’hi ha prou.

Responent a una pregunta telefònica tan simple com “què podem fer?”, Eudald Espluga llança dues idees bàsiques. En primer lloc, prendre consciència de la nostra fatiga i, sobretot, del fet que no es tracta d’un malestar individual o privat. “La fatiga és resultat d’una dominació estructural que té causes econòmiques i socials. Causes materials. Seguim veient la síndrome burn-out (estar cremat) com una patologia que depèn de la persona, i això és part del problema”, apunta. En aquest sentit, recalca que aquesta no és només una problemàtica juvenil, sinó que és intergeneracional. “Potser sí que el capitalisme de plataformes i la seva exigència productiva han afectat més els mil·lennials, però cal tenir present que també pot afectar, per exemple, persones de més de 50 anys en situacions de vulnerabilitat o a l’atur. Persones a les quals els costa molt més reincorporar-se al mercat laboral precisament per totes les transformacions que s’han produït al voltant de la digitalització”, afegeix. Trencar amb la idea que aquesta cremor només afecta els mil·lennials, doncs, és també part de la resposta. En segon lloc –i aquí sí que ens posem pràctics–, la solució definitiva passa per polititzar la fatiga. “Sigui en forma de sindicació o sigui amb accions polítiques o de reapropiació de les tecnologies, cal mobilitzar-se amb l’objectiu final de canviar la nostra consciència o perspectiva”, assegura. Deixar de posar tiretes en forma de tallers de mindfulness, com diu ell, per fer visible el malestar i poder donar una resposta col·lectiva.