El sàdic crim feixista de Felanitx

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, a Felanitx la set de venjança feixista fou insaciable. El batle Pere Oliver Domenge bé s’afanyà a fugir en un llaüt fins a Menorca. En no poder-lo agafar, els falangistes anaren a cercar Rafel Estades Adrover. Enemic de Joan March, era un influent empresari dedicat a l’exportació de fruits secs. De malnom li deien s’Esparter en record de l’ofici dels seus pares. Des de 1931 feia de regidor a l’Ajuntament per a Unió Republicana de Mallorca.

La sentència d’Estades s’escrigué dos anys i mig abans del seu assassinat. L’1 de juliol de 1934 tingué lloc al santuari de Sant Salvador la inauguració d’un monument de Crist Rei. De set metres d’altura, l’obra s’aixecava sobre una cripta i s’elevava fins a 37 metres. Cridava l’atenció que la imatge representàs Jesús alçant la mà dreta i duent una espasa a l’esquerra. Segons l’Església, era una mà que protegia el poble. Inevitablement, però, recordava la salutació feixista que des del 1922 havia popularitzat a Itàlia Mussolini i que a Espanya havia estat adoptada per Falange Española, fundada el 1933.

La inauguració d’aquell fastuós Crist Rei acabaria sent deslluïda per un incident. Just a l’inici de la pujada, qualcú hi va tirar tatxes, la qual cosa provocà que alguns cotxes de la concorreguda assistència foradassin. Entre ells hi havia el del bisbe Josep Miralles. Llavors la Guàrdia Civil va detenir Estades, que, tanmateix, quedà tot d’una en llibertat en esgrimir una coartada. Els falangistes estaven rabiosos perquè creien que havia estat ell. Amb tot, sabien que prest o tard se’n podrien venjar.

Venjança

En esclatar la Guerra Civil, Estades decidí amagar-se, alternant casa seva amb la de la seva filla, que vivia a prop. Confiava que en pocs dies tot hauria tornat a la normalitat. Anava ben errat. Al cap de cinc mesos, el 13 de gener de 1937, seria descobert. Una versió apunta que fou delatat per una monja que veié la seva roba estesa al corral. A la fi els falangistes ja tenien la seva peça de caça major.

Engrillonat, el regidor fou portat fins a l’Ajuntament. L’exhibiren en un dels arcs de la façana perquè fos insultat i escopit per una colla d’exaltats. L’horabaixa se l’endugueren en cotxe cap al cementeri de Palma. En arribar a destinació seria torturat amb les famoses tatxes del boicot de Sant Salvador. Aquelles agòniques hores són recreades a l’últim relat de la novel·la pòstuma El cercle de Felanitx (Anagrama, 2023), de l’historiador felanitxer Miquel Barceló Perelló, mort el 2013.

Barceló parla de dos falangistes, s’Arpellot i s’Aucellí, que s’acarnissaren amb Estades, de 48 anys, en treure’l del cotxe: “El que nomia s’Arpellot li entaforà un genoll just al tel de les bosses dels collons i agafant-lo pels cabells el vinclà cap enrere deixant-lo immòbil. I llavors, com si ho tinguessin ben pensat, l’anomenat s’Aucellí, ajupit, li col·locà el cap penjant entre els seus genolls i l’aguantà fermament. D’una butxaca s’havia tret una grapadeta de tatxes i se l’havia posada dins la boca. També havia tret un martell que duia agafat al cinturó de cuir, just per damunt la camisa. Amb la punta de la llengua va treure cap enfora una tatxa que li quedà entre els llavis amb un poc de salivera. La va agafar amb els dits de la mà esquerra, li va cercar la coroneta, a s’Esparter, i la hi clavà, secament, sense fer cap renou, com si l’os fos tou. La punteta de la llengua tragué, de cop, una altra tatxa i s’Aucellí tornà a agafar-la i la clavà d’un copet un poc més amunt de la closca. Un regalim de sang va sortir de l’orella dreta de s’Esparter”.

La investigadora felanitxera Aina Adrover ofereix més detalls dels fets. Acaba de reeditar el llibre Felanitx, de l’entusiasme a la por. República, guerra i repressió (Adia Edicions), que publicà el 2002. “El 15 de gener –diu– el fosser trobà el cadàver d’Estades a la porta del cementeri de Palma i l’enterrà en una fossa comuna. L’informe del forense diu que presentava ferides per diferents parts del cos. Això contrasta amb l’autòpsia, que només consigna dues ferides al cap i apunta que morí d’una hemorràgia interna sense que s’observàs ‘cap senyal de lluita’. Els qui el mataren eren felanitxers, que no dubtaren a bravejar-ne. Fou així com s’escampà la llegenda de la tortura de les tatxes”.

Segons el relat de Barceló, un d’aquells criminals era s’Arpellot. “El seu malnom real, però –apunta Adrover– era es Cavallot, rere el qual hi ha Francesc Milta. L’abril de 1939, disset mesos després, la seva figura atlètica serví de model per al grup escultòric España rompe sus yugos, de l’artista felanitxer Jaume Mir”. La peça s’exposà a l’entrada de la Diputació Provincial de les Balears a Palma en ocasió de la celebració de les festes de la Victòria –avui ja no hi és. El botxí d’Estades hi apareixia amb el coll estirat cap enrere, mirant al cel, amb el peu dret damunt l’espatlla d’una figura jacent.

Pere Reus

A Felanitx la bogeria feixista deixà una vintena més de morts. Un d’ells va ser Pere Reus Bordoy, jutge de pau i membre fundador el 1934 d’Esquerra Republicana Balear. Reus tampoc no volgué seguir les passes del batle Oliver, que fugí cap a Menorca. Com Estades, estava convençut de la seva innocència. Acabaria, però, tancat a la presó de Manacor amb dos felanitxers més. Pocs dies després, tots tres quedaren en llibertat. El taxista que els anà a cercar sabia que els esperaven a fora per matar-los. Ho evità, desviant-se del camí on els tenien preparada l’emboscada. Amb tot, un cop a Felanitx foren detinguts a petició d’una turba de falangistes desbocats. El 21 de març de 1938 un consell de guerra condemnà a mort l’antic jutge de pau. “Llavors –assegura Adrover– un cunyat seu que era militar se n’anà fins a Burgos a demanar clemència a Franco, que en signà l’indult. El document arribà a Mallorca, però algú el va amagar”.

Reus fou afusellat el 28 de juliol de 1938 al cementeri de Palma. Tenia 42 anys. L’escriptor Llorenç Capellà relata les seves darreres hores al llibre Diccionari vermell (1989): “Quan el cridaren per posar-lo en capella, anomenaren Pere Antoni Alou en lloc d’ell i, tot d’una, va escometre el carceller: ‘S’ha equivocat amb aquest nom. Ho miri altra volta i veurà que som jo el condemnat’ [...]. Moments abans d’afusellar-lo, el pare Atanasi va demanar-li protocolàriament a veure si perdonava els causants de la seva mort. Tampoc no dubtà en la resposta: ‘No. Mai no els podré personar’. Va estrènyer la mà de tots els soldats que formaven l’escamot d’execució i adreçant-se a l’oficial, li va dir: ‘Procurau no fer-me sofrir massa’”.

Falcó, el falangista moderat

Un falangista que es volgué desentendre d’aquells crims fou Joan Falcó Oliver, que després de la fugida d’Oliver fou nomenat batle de Felanitx el 20 de juliol de 1936. “La llegenda –assegura Adrover– l’ha presentat com un moderat que va evitar que a la vila es produís una massacre com la que hi hagué als municipis veïns de Manacor i Porreres. Tot i que durant el seu mandat es registraren assassinats, ell no els va promoure. La memòria popular diu que un dia reuní un grupet de falangistes per fer-los la següent advertència: ‘Matau-vos entre vosaltres i deixau els altres en pau’. En una altra ocasió, una dona l’envestí al carrer al crit de ‘Covard, per què no mates?’. Ell s’hi acostà, li oferí una pistola i li digué: ‘Idò matau-los vós’”.

Falcó, de 29 anys, seria víctima d’una campanya de difamació per part dels seus, que no li perdonaren que fos tan tou. “L’acusaren –ressenya la historiadora– de freqüentar prostíbuls i de quedar-se menjar per a ell. El 4 de novembre de 1936, quatre mesos després d’assumir la batlia, ja presentà la dimissió i decidí partir a lluitar a la Península. Després, un judici el declararia innocent de tots els delictes que li imputaren”.

Trenta-sis anys més tard, l’antic batle de Felanitx veuria recompensat el seu pas per l’Ajuntament. El 1972, de visita a una clínica de Palma, topà amb la germana d’Antoni Llodrà, antic president de les Joventuts d’Esquerra de Felanitx, amb qui s’havia barallat de jove per qüestions ideològiques. Al cap d’uns dies Falcó rebé a casa seva una carta de Llodrà ben emotiva. Li agraïa que no l’hagués delatat en esclatar la Guerra Civil: “Quan la teva venjança hauria pogut ser tan fàcil i tan tremenda alhora, vares saber sostreure’t al clima d’odis i passions d’aquells dies. Va ser aquella una lliçó de grandesa d’ànima que no oblidaré mai”.

Malgrat no ser delatat, Llodrà acabaria sent detingut i condemnat a mort. Finalment, però, la pena fou commutada per 12 anys de presó. “Circulà el rumor –apunta Adrover– que va ser gràcies a una germana seva, casada amb un militar molt poderós a qui amenaçà dient: ‘Si maten el meu germà, tu seràs el següent’”. Llodrà morí el 1984. Dos anys abans ho havia fet el seu protector, Falcó. La història que protagonitzaren ells i els seus veïns de Felanitx il·lustra prou bé la tragèdia de la Guerra Civil.