A la sala d’espera

Palma —Son pare i jo vàrem xerrar amb ell –va dir la Dona 1 a la Dona 2–. Li vàrem fer veure que ja té 34 anys i no fa feina, ni estudia, ni res. És a ca nostra davant de l’ordenador, o de la tele, i ni se mou ni se mena.

—I què va dir?

—Ell, res. Jo li vaig dir “és ben hora que t’espavilis, demà mateix ton pare t’acompanyarà a fer-te d’UM”. I ara ja té el carnet, estam molt contents.

Aquesta conversa va tenir lloc ja fa alguns anys (encara existia UM i estava en plenes facultats com a eventual agència col·locadora de militants, fills de militants i altres personatges afins) dins una sala d’espera de podologia, i va ser escoltada per un servidor. L’he conservada a la memòria, tal vegada perquè, a pesar que el panorama polític mallorquí/balear ha canviat considerablement d’aleshores ençà, segueix vigent la mentalitat que reflecteix: el clientelisme, l’anar vius, la recerca de l’obtenció del màxim benefici amb el mínim esforç. I és un bon exemple de com es comporta la gent a les sales d’espera.

Tal com el seu nom suggereix, el temps que passam a les sales d’espera sembla com si no hagués de comptar, perquè és temps dedicat, precisament i únicament, a esperar. Per tant, molts semblen arribar a la conclusió –sense haver-hi pensat realment– que allò que es fa o es diu durant aquest temps tampoc no compta. És com si el personal decidís que es troba transitòriament a uns llimbs, i que allò que passa als llimbs es queda, per definició, als llimbs. El problema és que, també per definició, a la sala d’espera no solem esperar sols, sinó en companyia d’altra gent, generalment desconeguts. Un home parlant per telèfon, amb veu de baríton ben modulada, a la sala d’espera d’urologia a l’hospital de Son Llàtzer:

—Ara entraré a mostrar-li sa perdiu a n’es metge.

Els hospitals i els centres de salut demanen silenci als usuaris, però molts són incapaços de respectar aquest requisit, imprescindible d’altra banda per mantenir un mínim de cordialitat entre tots els presents. Al cap i a la fi, les persones que es reuneixen en una sala d’espera no ho fan per gust ni per pròpia voluntat. Els ha dut fins allà la necessitat de posar remei a alguna dolença, i això vol dir que cal respectar el fet que molts no tenguin massa ganes d’armar conversa. Alguna gent, però, ho interpreta justament a l’inrevés, i estableixen animades competicions comparant les malures que els afecten. A la clínica del dolor:

—Tenc una vèrtebra aixafada que me fa veure ses estrelles per aquí i per aquí deçà –amb gran aparat gesticulador, el pacient s’assenyala els ronyons i les cuixes.

—Jo en tenc una d’esclafada i un pinçament, i hi ha dies que no me puc moure, ni envant ni enrere –li respon el seu interlocutor.

Podrien estar així durant hores. Una altra modalitat interessant de pacient és el que persegueix el personal sanitari, en particular infermeres i infermers, cada vegada que passen per la sala d’espera, amb el propòsit difús (però a la vegada ben visible) d’obtenir algun tracte de favor.

—Saps si estarà molta estona a cridar-me? És que després he d’anar a cercar la meva filla a l’aeroport, que avui arriba del Canadà, que hi té una feina molt bona, però sempre ve per Pasqua perquè li encanten les panades. Ja li duré panades a vostè, en tornar!

D’altres es posen nerviosos i descarrilen cap al to comminatori, de vegades amenaçador. A una sala d’espera de radiologia:

—Ja duc aquí tot el matí sense que me diguin ni ase ni bèstia, però qui s’han cregut que són? I jo? Que ho saben, qui soc jo? Haurien d’anar alerta com tracten les persones perquè encara s’enduran un disgust, això no són maneres...

Aquestes intervencions van acompanyades necessàriament d’una gran quantitat d’escarafalls, gestos bruscs i caminades per dins l’escàs espai buit que queda entre les cadires. Si la sala d’espera fos l’escenari d’un teatre, l’equilibri entre els personatges seria precari, i la tensió entre ells, màxima. Evidentment, els que no diuen res són els que aporten una major càrrega dramàtica, pel contrapunt que estableixen amb el cridador o la cridadora de torn.

La il·lusió de l’estruç

De tota manera, la majoria de les persones que es troben en una sala d’espera opten per passar tan desapercebudes com sigui possible, en certa manera com si mai no haguessin estat allà. A aquest propòsit hi han ajudat en gran mesura els mòbils, els auriculars i les tauletes, aparells tots ells que faciliten un aïllament quasi perfecte de la resta del món. Amb la música enganxada a les oïdes i els ulls concentrats a respondre missatges, o a jugar al Candy crush, o a repassar les xarxes socials per posar corets a les coses que criden l’atenció, molts aconsegueixen la il·lusió de l’estruç i fer-se fonedissos del món que els envolta. Sempre és millor això que punyir-se el nas (segona activitat més freqüent a les sales d’espera, després de consultar el mòbil) i, definitivament, molt millor que renyar els infants (sumits en un avorriment insuperable que literalment els obliga a jugar o a fer qualsevol cosa) i –màxim nivell de desconsideració cap a les persones del voltant– discutir amb la parella, de vegades a crits i amb insults íntims inclosos. És important recordar-ho: de la mateixa manera que els conferenciants, encara que estiguin asseguts darrere d’una taula, veuen i senten allò que fa el seu públic, també les persones que ens envolten dins una sala d’espera senten i veuen allò que deim i que feim. Per una millor convivència i pel bé de la cohesió social, anau al metge ja discutits de casa. I un altre dia ja parlarem de les sales d’espera usades com a àgora de debat polític.