Sanchis Guarner, el valencià que animà la Mallorca franquista

PalmaE l gran dinamitzador cultural a la Mallorca franquista va ser un valencià, Manuel Sanchis Guarner. El 1932, a 21 anys, aquest homenot ja destacà per dues fites importants: ser l’autor de La llengua dels valencians, el primer llibre científic sobre el tema, i ser el signant més jove de les Normes de Castelló, l’adaptació al català del País Valencià de les Normes ortogràfiques aprovades el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans. El 1933, al cap d’un any, Sanchis es trobava a Madrid treballant en l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica. Els seus promotors, Ramón Menéndez Pidal i Tomàs Navarro, li encarregaren que s’ocupàs de fer les enquestes de l’àmbit català. En aquesta tasca, coincidí amb el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, mallorquí d’adopció, de 30 anys. De seguida entre ambdós naixeria una forta amistat que la dictadura posaria a prova.

El juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, el valencià fou reclamat com a oficial pel govern de la República. Al cap de tres anys, amb la victòria franquista, s’hagué d’enfrontar a dotze anys de presó pel delicte d’“auxilio a la rebelión militar”. En un primer moment, fou destinat al penal d’Alcalá de Henares, on va conèixer un altre mallorquí, l’escriptor algaidí Pere Capellà. L’autor de Cançons republicanes (1931) complia condemna per haver format part de l’exèrcit català enviat al front de Madrid. Poc temps després, Sanchis fou traslladat al penitenciari valencià de Montolivet, d’on sortí en llibertat condicional el desembre de 1942.

El col·laborador ideal

Un cop excarcerat, el de València es trobà sense feina. Ningú no el volia per ser un ‘roig’. Coneixedor d’aquesta situació, Moll no dubtà a ajudar el seu amic. El convidà a instal·lar-se a Mallorca perquè l’ajudàs en la redacció del Diccionari català-valencià-balear. La Guerra Civil havia aturat aquell projecte titànic que el 1900 havia iniciat mossèn Antoni Maria Alcover, mort el 1932. Fins aleshores només havien vist la llum dos volums. La represa de la publicació, que la dictadura autoritzaria el 1947, no podia estar en millors mans. Així ho assegura el filòleg Jaume Corbera, professor ja jubilat de la UIB: “Moll veié en Manuel el col·laborador ideal per avançar degudament la feina, perquè tenia la formació adequada i era de la seva total confiança”.

Sanchis acceptà de molt bon grat aquella proposta. Li feia especialment il·lusió tenint en compte que la seva difunta mare era mallorquina. L’1 de març de 1943, a 31 anys, desembarcava a Palma en companyia de la seva dona, Rosa Maria Cabanilles. Moll aconseguí que cobràs per la seva tasca al Diccionari gràcies a una subvenció concedida per l’empresari català Enric Pérez Capdevila. També li cercà feina com a professor d’alemany a l’institut Joan Alcover de Ciutat, en la secció femenina. En aquest centre, a mitjan anys cinquanta, el substituí de manera temporal un altre eminent lingüista, el campaner Joan Veny, aleshores un jove de 23 anys. “Jo –recorda avui a 90 anys– ja havia acabat la carrera a Barcelona i era per Mallorca fent el servei militar. Ell havia d’anar durant dues setmanes a fer un curset a la Universitat de València. Em va demanar si mentrestant el podia suplir. A la tornada m’ho agraí regalant-me un munt de llibres”.

Des llavors ençà Veny es feu inseparable de Sanchis, que era 21 anys més gran: “Li vaig fer moltes consultes per a la meva tesi doctoral sobre concomitàncies entre el català occidental, sobretot el valencià, i el balear. Era molt generós. El solia acompanyar fins a Santanyí per visitar el literat i apotecari Bernat Vidal, conegut per les tertúlies que improvisava a la seva farmàcia. També aprofitàvem per passar a veure el poeta Blai Bonet”.

Testimoni d’aquelles trobades va ser una petita Isabel Vidal, filla de l’apotecari. “Mon pare –afirma–, set anys més jove, va ser la persona amb qui més va congeniar en Manuel a Mallorca. A casa l’estimàvem molt. Li dèiem ‘el tio Manolo’. Era molt alegre per la seva condició de valencià. A més, destacava pel seu caràcter dialogant. Mon pare sempre deia que els mallorquins som com a coloms d’escampadissa perquè cadascú va a la seva. El ‘tio’, però, va ser capaç de cohesionar-nos. Quan a Madrid varen saber que un represaliat com ell havia aconseguit feina a Mallorca, varen pressionar perquè li llevassin la seva plaça de professor d’alemany d’institut. Però, com que en aquells anys no hi havia ningú més d’aquesta especialitat, no el tocaren”.

A Palma, el valencià tampoc no es perdé les tertúlies al Cafè Riskal, punt de trobada dels joves escriptors de l’època com Llorenç Villalonga, Llorenç Moyà, Josep Maria Llompart o Jaume Vidal. En altres cenacles de Ciutat coincidiria amb plomes més granades com Miquel Ferrà, Llorenç Riber, Miquel Forteza, Guillem Colom o Joan Pons. Amb tots ells celebraria igualment aplecs i excursions per diferents pobles de Mallorca.

Al rescat de Pere Capellà

L’autor de La llengua dels valencians també es preocupà de reprendre la seva amistat amb Pere Capellà, que el 1944 havia sortit de la presó d’Alcalá de Henares després de passar-hi quatre anys. Llavors l’algaidí, dolgut pel rebuig que sentí al seu poble, preferí establir-se amb la seva dona a Montuïri, on hagué de renunciar a la seva antiga professió de mestre per dedicar-se a ocupacions diverses. El seu fill Llorenç, nascut el 1946, recorda les visites que els feia el valencià: “Jo era molt petit i devers cada dues setmanes en Manuel venia a veure mon pare. Parlaven de literatura, però també tenien temps de fer unes bones rialles al voltant d’una botella de conyac. Era molt afable”.

Va ser per la insistència de Sanchis que Pere Capellà, àlies Mingo Revulgo, reprengué la seva carrera literària. No aturà d’estrenar comèdies, el seu gènere preferit i que la dictadura tolerava fer en català en considerar-lo de caire popular. En plena popularitat, l’algaidí morí el 1954, a 47 anys, a causa d’un vessament cerebral. “En Manuel –apunta el fill– lamentà molt la pèrdua de mon pare. Durant força temps dugué dol, una faixa negra cenyida al braç”.

Capellà no s’està de ressaltar l’important paper de dinamitzador cultural que el valencià tingué en la grisa Mallorca del franquisme: “En una època en què el català estava del tot marginat, ell i Moll foren les dues grans flames de la nostra llengua. A diferència de Moll, però, que només estava dedicat al Diccionari, en Manuel sabé compaginar la feina acadèmica amb la de promotor cultural gràcies al seu do de gents, que s’alimentava d’una base intel·lectual molt sòlida. No es limitava a prendre cafè amb un i un altre, sinó que també aconsellava escriptors d’aquí i els posava en contacte amb gent de Catalunya”.

Rehabilitador de Villalonga

Un altre dels mèrits del filòleg valencià va ser rescatar per a la literatura catalana Llorenç Villalonga, l’autor de Mort de dama (1931) i Bearn (1956), aquesta última escrita inicialment en castellà. “La majoria de lletraferits mallorquins –assegura Jaume Corbera– l’havien marginat pel seu paper de falangista anticatalanista durant la Guerra Civil. Gràcies, però, a les maniobres de Manuel, l’acabaren acceptant”. Va ser precisament Moll, a qui Villalonga havia acusat de ‘catalanista’ el 1936, qui el 1952 li va publicar en català La novel·la de Palmira. El 1961 l’escriptor palmesà ja gaudiria del reconeixement de la crítica amb la traducció al català de Bearn, amb Club Editor, l’editorial barcelonina de Joan Sales.

Sanchis plasmaria l’interès per la producció literària de la seva terra d’acollida a Antologia de la literatura de Mallorca (1945), Els poetes romàntics de Mallorca (1950) i Els poetes insulars de postguerra (1951). També abordà temes de la cultura popular a Els molins de vent a Mallorca (1955) i El cant de la Sibil·la. Antiga cerimònia nadalenca (1956). El 1959, setze anys després d’arribar, el valencià tingué l’oportunitat de tornar a la seva terra natal en aprovar una plaça de professor de francès a l’institut San Vicente Ferrer. Fou memorable el comiat que li organitzaren el 16 d’agost una cinquantena d’amics al santuari de Sant Salvador de Felanitx. “A la seva dona i al fill que havien tingut aquí –diu Isabel Vidal– els va saber un bon greu partir. Sempre deien que a Mallorca hi havien passat els millors anys de la seva vida”.

El 1962 Sanchis no es perdria la celebració a Palma de la finalització del Diccionari amb el volum X. La seva última visita a l’illa va ser el 1980 amb motiu del XVI Congrés Internacional de Lingüística Romànica. El 1976 l’autor de La llengua dels valencians ja havia entrat a la Universitat de València com a professor de Lingüística Valenciana. Morí el 1981 de manera sobtada, a 70 anys. Els darrers anys havia estat víctima de la intolerància feixista pel seu compromís amb la llengua. Avui un carrer a Palma du el nom de qui, en paraules Llorenç Capellà, “va saber posar-se el país a l’esquena enmig d’un clima del tot hostil”.