Sant Antoni sota el franquisme

E n el seu afany controlador, el franquisme també s’encaparrotà a mantenir a ratlla qualsevol manifestació cultural. A casa nostra les festes de Sant Antoni no en foren una excepció. Així ho ha testimoniat l’historiador manacorí Antoni Vives Riera en nombrosos estudis seus. Vives, però, desmunta un mite: “La República ja estava en contra de les celebracions santantonianes. La majoria de dirigents esquerrans les rebutjaven pel seu vessant religiós i supersticiós. No entenien que un pagès pogués donar doblers a un sant perquè tingués cura dels animals”.

La República, tanmateix, es trobà amb unes festes que ja anaven a mal borràs. “D’ençà dels anys vint -continua l’historiador-, la societat s’havia anat modernitzant. El creixement econòmic que es visqué després de la Primera Guerra Mundial feu que la gent començàs a donar l’esquena a unes celebracions d’un marcat to carnavalesc i de contesta social”. Curiosament, tanta disbauxa es produïa sota l’atenta mirada d’un sant. Segons la tradició, sant Antoni l’Egipci, el pare de la vida monàstica cristiana, va morir un 17 de gener del 356 a l’edat de 105 anys. Durant la seva etapa introspectiva al desert, s’havia mantingut ferm davant tota mena de temptacions pecaminoses del diable. Era la prefiguració de la victòria del Bé sobre el Mal. L’onomàstica d’aquell estoic asceta coincidia amb un conjunt de celebracions precristianes que, passat el solstici d’hivern, evocaven el reinici del cicle agrícola al voltant del foc, símbol de purificació i de renovació de la vida.

Un betlem de bons salvatges

Al segle XI les restes de sant Antoni anaren a parar a un municipi al sud-est de França. Obrarien el miracle en curar feligresos amb problemes de pell. Aviat el sant barbut ja tenia dedicada una congregació religiosa, que s’anà implantant per mig Europa. A casa nostra arribaria al segle XIII amb la conquesta cristiana de Jaume I. “El ball dels dimonis -remarca Vives- és una evolució del teatre religiós. Era un teatre per ensenyar a la població analfabeta la vida del sant. Devers el segle XVIII aquest teatre va prescindir del text i es va centrar més en la música i el ball”.

A partir dels anys quaranta del segle XX, el franquisme eliminà la part més burlesca de la festa, vista com l’avantsala del Carnaval, una celebració que igualment quedà anul·lada: “Es va donar més protagonisme a les Beneïdes, que es convertiren en una exhibició del nacionalcatolicisme. Hi anaven els capellans amb les seves millors gales, i els militars hi duien a beneir els seus cavalls. Abans, en canvi, només hi anaven els pagesos”. En un segon terme quedaren la revetla i els foguerons. No debades, eren espais sospitosos de ser brou de cultiu per a la dissidència, que es podia animar massa fàcilment amb unes copes de més.

A Artà, els premis a la millor cavalcada i al millor fogueró solien anar a parar a mans dels cacics que havien donat suport a la insurrecció del juliol del 1936. Era una manera de visibilitzar qui manava en el nou statu quo. La festa quedà del tot domesticada. “La dictadura -apunta Vives- volgué presentar Mallorca com una reserva moral, com un betlem habitat per bons salvatges. Apostà per una celebració folklòrica de rebosillos i calçons amb bufes”. Aleshores, els balls de dimonis, tot i que es continuaren celebrant, quedaren pràcticament desactivats. Aquí un altre cop l’historiador tira per terra creences infundades: “La figura del dimoni no és única de Mallorca, però tampoc és típica de tots els Sant Antoni. A Pollença, per exemple, celebren la festa sense el dimoni”.

Per evitar trulls, el 1954, a Artà, el dissabte del ball del dimoni, el batle fins i tot va obligar a assistir a escola els nins d’entre quatre i dotze anys. Igualment, al voltant del foc ja no es pogueren cantar gloses verdes ni satíriques. I mentre els glosadors republicans foren silenciats, d’altres posaren el seu enginy verbal al servei del franquisme. “N’hi hagué -recorda l’investigador- que identificaren Sant Antoni amb els militars insurrectes, i el dimoni amb els simpatitzants de la República”.

Festa estigmatitzada

A final dels cinquanta, amb el boom turístic, la dictadura començà a fer els ulls grossos amb les celebracions santantonianes. “Aleshores -apunta Vives- Espanya volia vendre modernitat i Sant Antoni va passar a ser una festa de pagesos, que eren mal vistos perquè no anaven a escola. Se’ls tractava de beneits perquè pensaven que si donaven doblers al sant els seus animals se salvarien”.

L’estigmatització de la festa arribà a punts d’autoodi. Vives recorda una anècdota punyent que tingué lloc a Manacor: “Els dimonis anaven a ballar davant la casa dels sobreposats, els ajudants de l’organització de festa. Per indicar a tothom quina era la casa, posaven al terra, al carrer, murta. Un any, però, les filles dels sobreposats tot d’una llevaren la murta. No volien que els dimonis s’hi aturassin per por de no ser vistes com unes simples pageses, ja que després podrien tenir problemes per trobar parella”.

Per culpa d’aquests prejudicis, la festa va perdre popularitat. A més, la mercantilització de l’oci dels anys seixanta feu que la gent preferís anar al cinema que ajuntar-se al voltant dels foguerons. A finals dels seixanta, però, en plena bonança econòmica, Sant Antoni reviscolà de la mà dels més nostàlgics, dels fills d’aquelles persones que s’avergonyien de ser pagesos. “Tenien -assegura l’historiador- un sentiment d’haver perdut qualque cosa amb aquella modernització tan ràpida de l’illa. Va ser així com es posaren a recuperar una tradició que serviria per magnificar la identitat local. Seduí la idea que, en un món tan canviant, hi ha coses que no canvien com són les festes de Sant Antoni”.

Va ser en aquesta nova etapa quan a Manacor es recuperaren els foguerons, que, inexplicablement, a diferència d’altres municipis, havien desaparegut de la festa durant prop d’un segle. “En un principi -apunta l’historiador-, la gent s’hi referia amb el nom de falles. Creien que era una tradició que havia arribat de València. D’aquesta època també data el costum, present a Manacor i a Pollença, de posar en els foguerons ninots satírics relacionats amb l’actualitat”.

Símbol autonòmic

En 1983, en arribar l’autonomia, Sant Antoni es dotà d’una nova connotació política. Cada any un poble celebrava una dimoniada, una trobada de dimonis de tota l’illa. “Era -assegura Vives- una manera de reivindicar la identitat mallorquina”. Aleshores Menorca ja tenia Sant Antoni com a patró. El dia de la seva onomàstica es commemorava la incorporació de l’illa a la Corona Catalanoaragonesa arran de l’ocupació de les tropes d’Alfons el Liberal l’any 1287. Al 1981 ja s’institucionalitzà el 17 de gener com la Diada de Menorca.

A Mallorca, el poble que s’erigiria en el baluard del nou símbol autonòmic seria sa Pobla. Toni Ballador, presentador del programa Uep, com anam!, de 75 anys, recorda aquells anys: “Eren unes festes animadíssimes. Els dimonis es passejaven gairebé tot el vespre pels carrers, amb una munió de gent al darrere. S’aturaven a ballar a cada bar, que tenien els seus propis ximbombers i cantadors. Per tot hi havia foguerons, on la gent torrava i cantava fins a les tantes de la matinada. Després arribà el piromusical i la festa es feu multitudinària”.

A final dels vuitanta Sant Antoni tornà a perdre pistonada. “Amb la dimoniada -apunta Vives- es varen passar. Es va criticar molt que la festa estigués polititzada i institucionalitzada, com ja havia ocorregut durant el franquisme”. Tanmateix, a partir del 2000 la celebració santantoniana experimentà una nova embranzida. Segons l’investigador, però, es desvirtuà al calor de la globalització i de l’impacte de les xarxes socials: “A Manacor, durant la Transició, eren festes de barris, on els veïns creaven teixit social a l’hora de fer un bon fogueró o una bona carrossa. Poca gent anava darrere dels dimonis, de fogueró en fogueró. Ara el que interessa és comprar tot el merchandising. Tothom es vesteix amb l’equipatge de Sant Antoni com si fos el Barça i es posa a seguir els dimonis. I al cap de deu hores la festa ja s’ha acabat”.

L’historiador manacorí Antoni Tugores, de 72 anys, fill de la postguerra, dona fe del nou aire que ha pres la festa. En l’actual societat secularitzada, destaca sobretot el canvi sofert en l’àmbit litúrgic. “Abans hi havia poca gent que assistia a Completes, la missa prèvia a l’encesa dels foguerons. Ara s’ha convertit en un esnobisme. Tota la gent jove hi vol anar a cantar en pla gamberro”. Malgrat que la festa hagi perdut el seu vessant religiós, Tugores és conscient que totes les tradicions es reciclen i sovint per bé: “Antigament a les Beneïdes es cantaven les cançons típiques de Sant Antoni. Ara se’n canten moltes més i n’hi ha de molt bones. La gent té dret a passar-s’ho bé”.