Sant Joan a Ciutadella: el que hi fan els mallorquins i els catalans, però no els menorquins (i viceversa)

MaóFa molts anys ja que als carrers de Ciutadella, per Sant Joan, hi ha gairebé més mallorquins i catalans per metre quadrat que no menorquins. Aquesta arribada de visitants, que no fa més que créixer any rere any, ha desnaturalitzat molts actes i, en certa manera, provoca dues maneres de viure la festa. La dels ciutadellencs és ben diferent de la dels que venen de fora. Tot seguit, t’explicam 20 coses que per Sant Joan són molt pròpies dels ciutadellencs, i 10 que delaten els mallorquins i catalans, perquè els menorquins en fugen.

Les 20 coses del Sant Joan dels ciutadellencs

Sant Joan ho és tot. Els ciutadellencs són tan apassionats de la seva festa que es poden arribar a passar de frenada amb la devoció. A Ciutadella no hi ha més dies a l’any que el 23 i 24 de juny. Tot passa abans o després de les festes, i en tot moment, es compten els dies que manquen per al Primer Toc de tamborí i flabiol.

Es fan pagesos. Sant Joan és la festa de la pagesia, però s’hi arriben a inscriure més pagesos que llocs hi ha donats d’alta al terme municipal. De fet, el somni primerenc de tot ciutadellenc és formar part algun dia de la qualcada. N’hi ha que s’han acabat dedicant a la pagesia per poder sortir per Sant Joan.

El flabiol. És l’instrument que més ciutadellencs aprenen a tocar al llarg de la seva vida. El titurirurit de la tonada és el més simple de les festes de Menorca, però hi ha poca gent que no l’hagi sonat mai. És freqüent veure petits i no tan petits voltar la Contramurada imitant el flabioler.

La somera. El flabioler va muntat dalt un ase, però a Ciutadella diuen que és una somera.

El gin. Només n'existeix amb llimonada ('pomada') o tot sol ('saliveta') que, amb un poc d’aigua a mà, entra fàcil i no fa maldecap.

L’ensortilla. Els fillets hi juguen. A falta d’un cavall i una asta, una bicicleta i una canya de pescar ja els basta per imaginar-se corrent als Jocs del Pla.

La bandera. Els ciutadellencs la veneren més que a la del seu equip de futbol, que ja és dir. L’exhibeixen a finestres i balcons a partir d’abril i van a veure, nit i dia, la que penja de la façana de cal Caixer casat durant la setmana prèvia a la qualcada. Enguany, 200 persones s’aixequen aposta per plantar-se a les 6.15 h davant la casa del casat i per esperar que la dona saludi tothom i onegi la bandera durant 15 segons. Volta i volta, com les carns poc fetes, que tenen millor gust. A les 21 h, abans que es pongui el sol, són quasi 2.000 persones que es concentren per veure els mateixos 15 segons. I molts d’aquests no hi falten ni un sol dia.

Les cadires. Dia primer de juny comencen a col·locar desenes de cadires velles en primera fila del passeig central de la plaça del Born. Ja sigui per reservar seient a la gent major per veure de prop el primer caragol o per simple tradició. S’ha constituït una Associació de Cadires del Born (ACB) per mantenir viu el costum.

Els replecs. Entretenen, impacients, l’espera organitzant trobades de cavalls a llocs de la festa durant les setmanes prèvies a la qualcada.

El 'jaleo'. Com que tampoc no poden esperar escoltar el Caragol del Born per primera vegada, la Banda el sona el Diumenge del Be i un mes abans, el 24 de maig, Dia de Maria Auxiliadora.

El musical. Molts ciutadellencs no han anat mai a veure musicals a la Península, però des de ben petits tots han vist la sarsuela Foc i Fum, que es representa cada any. N’hi ha que se la saben de memòria.

Ensaïmada de Sant Joan. Ben estufada, que no té res a veure amb la mallorquina. A Maó, com ja passa amb la pomada, li posen un altre nom: coca bamba.

Pastissets. Buits o farcits, els de Sant Joan han de tenir set puntes. Si no, es menyspreen i queda clar que els han fet forasters.

Protocols. Sant Joan és la festa amb més història (700 anys) i més gelosa de la seva tradició, però l’única a Menorca que no té escrits ni aprovats els protocols. Diu la mística santjoanera que es guarden al Llibre de les Set Sivelles, un manuscrit imaginari que ningú mai no ha vist.

La ciutat de Parella. És la ciutat encantada que, segons la tradició popular, emergirà quan es trobin vora la mar set Joans i set Joanes.

La capadeta. Tocar el front estelat del cavall des de finestres i portals és fer ‘la capadeta’, una tradició arrelada de pares amb fills.

El Be. L'animal que es passeja el Diumenge del Be neix a la tardor, i ha de tenir la llana blanca i les banyes recaragolades. Tocar-ne la llana dona sort.

Veuen ballar el sol. És la sensació que experimenten els centenars de persones que es concentren dia 23 matí als voltants del Molí i les Palmeres, mentre berenen xocolata desfeta i ginet i veuen baixar al poble els cavalls que els pagesos trauran a la qualcada.

L'home del julivert. Aquest any serà el primer sense l’home del julivert, l’amo que des de finals dels 70 i durant 35 anys alegrava els santjoaners més matiners. Any rere any, Sebastià Moll passava pel Molí amb la seva moto carregat de julivert i l'alçaven enlaire, mentre els brots verds quedaven escampats pel carrer.

Fer entra. Els santjoaners aprofiten l’estretor dels carrers de Santa Clara per fer entrar els cavalls, de dos en dos, a les cases.

… I les 10 que són pròpies dels forasters

Tirar avellanes. Aquesta tradició tan ciutadellenca, que va néixer com una manera amorosa de demostrar afecte per una al·lota, se l’han feta ben seva, els mallorquins. Gairebé no hi veureu menorquins.

Volen entrar on ningú no els mana. Es pensen que això d’obrir les cases de bat a bat és literal i que poden entrar a menjar i beure sense haver-hi estat convidats.

Camaiot. A les taules de tota casa santjoanera hi troben embotits com el cuixot, però els mallorquins sempre diran que han menjat camaiot.

Pomada. Tot i saber que l’elixir propi de les festes és el gin amb llimonada, mallorquins i catalans insisteixen una vegada i una altra a anomenar-la pomada. I troben suport en la resta de menorquins, dels de Maó als del Mercadal. Però tot bon ciutadellenc, en sentir pomada, envia uns i altres a la farmàcia.

Capells de palla. La calor de Sant Joan sol ser tan intensa que els mallorquins i catalans són els primers a apropar-se a les botigues i comprar capells de palla, i millor si fan referència a les festes.

Camisetes de souvenir. En això sí que demostren tenir molta fal·lera. Preferentment en grup, es compren una camiseta de Sant Joan, amb la creu ben gran, a les paradetes ambulants o a les tendes de souvenirs del Born. I la passegen com si en fos tradició, quan no veureu cap ciutadellenc que la porti.

Fan la seva festa. Quan s’han cansat de cavalls, cerquen el seu ‘rotllo’ i umplen els bars del Molí o les Palmeres que acostumen a posar música a gran volum a l’interior. Si no en tenen prou, el vespre baixen al Pla.

Tenen por dels cavalls. Es fan els valents i volen disputar als ciutadellencs, fins i tot, les anelles de l’ensortilla o els trossos de carota romputs als Jocs del Pla, però, si és de les primeres vegades que venen, alguns se'n fan por, dels cavalls.

Així i tot, venen predicats. Les xerrades que des de fa anys ofereixen policies tutors i agents de Ciutadella als instituts de Mallorca ajuden a informar prou el jovent de tot el que es trobaran.

Fer un bon dinarot al port. El mallorquí que ja freqüenta i estima la festa és respectat i integrat com si fos un més. I s’ho coneix tot. És capaç d’assistir als actes més protocol·laris amb els ciutadellencs però, això sí, amb la panxa contenta. En arribar, abans del Caragol, baixen al port a ben dinar amb amics.