Sant Llorenç, un mirall per a València: Què ve després del fang?

PalmaEl cel està ennigulat a Sant Llorenç i, abans que descarregui, Mateu Quina transporta des del corral una fusta robusta i pesada que encaixa amb precisió en els riells instal·lats en els laterals de l’entrada de ca seva. No és simplement la taula inclinada pròpia de les cases de poble perquè l’aigua caigui al carrer. Hi ha una enginyeria casolana premeditada en aquest sistema que Mateu col·loca com un autòmat. Vol evitar que, si el torrent es desborda, si l’aigua envesteix com el fatídic 9 d’octubre de 2018, tot el que té a la seva llar no acabi de nou sepultat sota el fang. Aquella tarda va pujar juntament amb la seva dona i la seva filla a la planta alta. Mentre observaven la crescuda de l’aigua, sentien els cotxes xocar contra aquesta porta ara protegida. Fins que un d’ells va obrir el seu habitatge de bat a bat. “Va venir la glopada forta i va tomar la paret del veí. A ca nostra, tots els mobles varen quedar en el fons del menjador. Vàrem estar des de les sis de la tarda fins a la una del migdia de l’endemà sense moure’ns de la planta de dalt, fins que van venir a buscar-nos”, relata.

Mateu va néixer fa 82 anys en aquesta mateixa casa i recorda com, sent ell un nin, els seus pares ja repetien: “Aquesta casa hem de fer-la més alta”. El problema sempre ha estat aquí, però Mateu no li prestava massa atenció. “Mai havia viscut alguna cosa com allò”, diu sobre la torrentada del 2018, que va segar la vida de tretze persones i va tenyir de dol el municipi. La tragèdia a València, amb almenys 216 morts, ha reverdit els records dels qui varen sobreviure a Sant Llorenç. “Ens fa por i angoixa veure-ho per televisió”, sentencia Quina.

“Era un tsunami”

Enfront de la casa de Mateu, en plena zona zero de la torrentada, està la Cristalería Sant Llorenç. Aina Sánchez, propietària, i Maria Magdalena Rosselló, empleada, estan assegudes davant dels seus ordinadors. “Els antics els vàrem trobar al fons de ca la veïna”, assenyala Sánchez com a detall de la magnitud del desastre. “Aquí no va quedar res. Va ser terrible. El pànic de veure un riu dins del poble no se’ns n’ha anat. Era un tsunami el que va venir. Hem esborrat els vídeos perquè no ho volem recordar”, confessa Rosselló. Però l’ocorregut a València els ha posat davant d’un mirall. Una i altra descriuen escenes com les de Paiporta o Xiva; recorden la història de la madona que va veure venir el desastre i, pas a pas, va pujar a la planta de dalt amb el seu caminador; als qui es van esgargamellar demanant ajuda en el terrat de ca seva i els malnoms dels qui van morir arrasats per l’aigua. “Aquí no plovia per fer aquest desastre. Tot va arribar de cop”, prossegueix en un altre símil amb el Llevant.

De nou, el mirall: “El teu cap ho reviu tot. Fa tres dies que no dorm i això que no visc allà, però ho he vist aquí i sé el que és. M’enfaden les imatges de València. Saber que l’alerta es va donar tard. Aquí ningú va alertar tampoc. En aquest sentit, tot és exactament igual”.

L’endemà de la tragèdia, Maria Magdalena va venir de ca seva a fora vila amb el seu tractor i una pala. “No vaig baixar d’ell durant dies. Després vaig caure malalta, amb 40 de febre. Esgotada. Em va sortir tot. No saps el que traiem amb el tractor: porcs, gallines i gossos banyats en gasolina i olis, coses molt nocives. Jo vaig omplir set o vuit vegades un camió de la UME. Era una barbaritat. Pegava palades a tota una vida: fotos, estovalles, tot el que voldries conservar. La gent em mirava i em trencava el cor, però s’havia de fer”, relata.

Cel negre verdós

A les 17.30 h del 9 d’octubre de 2018, la llum se n’anava i venia en la cristalleria d’Aina, com en tot el poble. Les línies telefòniques varen començar a fallar i el cel tenia “un color negre verdós” que Maria Magdalena no havia vist en la seva vida. Varen decidir tancar i marxar. Els talls de llum intermitents els varen salvar la vida. L’endemà al matí varen cridar a Sánchez i li varen dir: “la cristalleria no existeix”. Tot havia estat arrasat. “Jo plorava i plorava, però quan vaig arribar, vaig recórrer aquests tres carrers –els assenyala amb el dit– i vaig pensar: ‘tu has perdut una empresa; els altres, ca seva; així que ja està”.

A pocs metres de la cristalleria, està l’estanc de Lali Cardona. Davant, l’escultura d’Amparo Sard d’unes mans com a agraïment per l’ajuda rebuda en la torrentada. I just després, el carrer en la qual el marit de Lali va fer marxa enrere amb el cotxe per salvar a tots dos de la mort. “De sobte, l’aigua arribava a l’altura de les llums del cotxe i vaig preguntar: ‘què és això?’. Ell va saber reaccionar perquè sap com actua l’aigua en aquests casos. Va anar contra direcció com si fos James Bond. Jo m’hauria quedat quieta i l’aigua m’hauria emportat. N’estic segura. Va ser qüestió de segons. Després, tots aquests cotxes ja no hi eren”. Quan va tornar a l’estanc el seu negoci havia desaparegut, igual que el d’Aina. “Era un escenari de guerra. Vaig sentir una sensació física de vomitera. Se’m va tancar el cos i la ment. Vaig perdre la memòria. No podia recordar ni el preu d’un paquet de Marlboro”, confessa.

Des de la catàstrofe valenciana, es manté allunyada dels mitjans de comunicació que certifiquen el desastre. “No n’he pogut veure cap imatge. Em posaria a plorar de la ràbia i la impotència. Sé que no seria capaç de suportar-ho. Només de pensar-ho em pos molt nerviosa. Hem fet donacions, però no soc capaç d’enfrontar-me de nou a això. No vull ni pensar en el que li espera a aquesta pobra gent. Nosaltres vam tenir ajuda molt ràpid. És cert que l’àrea afectada és molt més gran a València i que no és comparable. Però aquí l’ajuda va arribar al moment. Malgrat això, el poble ha quedat marcat, però hem d’aprendre a viure amb això”, explica.

Ajudes econòmiques

Els paral·lelismes entre Sant Llorenç i València es bifurquen en la gestió de la tragèdia. “Abans d’assumir ni el que havia passat, ja ens estaven parlant d’ajudes econòmiques. L’Ajuntament va obrir una finestreta única per tramitar tot el que necessitàvem i amb l’aportació del Govern em va quedar tot cobert. Va haver-hi una bona organització”, assenyala Cardona, qui va rebre entorn de 100.000 euros per tots els danys. En dos mesos, el seu estanc estava reobert. “Sempre dic que la torrentada va treure el millor i el pitjor de les persones. Mai oblidarem la solidaritat de la gent, però alguns van robar bicicletes i rellotges”, diu.

A la cristalleria les institucions també varen actuar amb celeritat. “Jo era antipolítica. Ni sabia qui era Francina Armengol, però va venir aquí amb enginyers i varen fer molta via amb tot. Jo creia que em cobririen només el més bàsic. Vaig ser molt honesta. No sé si algú es va aprofitar. Per descomptat, jo no ho vaig fer, però el meu negoci va quedar com estava. El gener de 2019 ja havia rebut 200.000 euros en dues parts”, relata Sánchez. Amb els particulars, va ser igual. Entre l’assegurança de la llar i les ajudes autonòmiques, Mateu Quina, va deixar ca seva com abans de la torrentada.

Zona inundable

A Sant Llorenç, els carrers més perillosos davant un aiguat estan senyalitzades com a zona inundable. No es pot aparcar en ells quan s’activa una alerta meteorològica. Segons els veïns, els policies municipals n’avisen de la prohibició. Entre les mesures preses arran de la catàstrofe, un sensor mesura el cabal del torrent i una alarma s’activa si és perillós. No obstant això, continua faltant pedagogia i difusió d’aquestes mesures, segons Lali Cardona. “Aquí hi ha molta gent que no en fa cas. És educacional. Si ens diuen que estam en alerta taronja, què vol dir això si no fas ni un simulacre de com actuar? Si no trasllades els missatges bé a la població, no serveix per a res. Quan va sonar l’alarma fa dos anys a la una de la matinada, la gent es va anar a mirar el torrent. T’imagines? El contrari del que caldria fer. Un rus ens va preguntar si havia caigut una bomba, i un altre demanava si era d’algun banc. Ningú sabia què fer. Pregunta aquí quins són els carrers inundables i no ho sap tothom. I hi ha gent que aparca on no deu i li és igual. Nosaltres ho tenim clar; si hi ha una alerta, no ens movem”, assegura. L’Ajuntament de Sant Llorenç, per part seva, no ha atès les peticions de l’ARA Balears per explicar els sistemes de prevenció en el municipi.

Fer net els torrents

“Què han fet després del que va passar? Fer net els torrents perquè no facin tap i ni en això hi ha acord perquè diuen que igual no és bo fer-los nets massa, perquè llavors el cabal baixaria amb més força. També varen tomar algunes cotxeres perquè corregués l’aigua lliurement”, diu Aina Sánchez, qui, a la seva manera, pren mesures davant l’anunci de plogudes intenses. Desmunta els ordinadors i, passada l’amenaça, els torna a connectar. “Encara traiem fang”, revela Maria Magdalena. Lali fa seva la frase i mou l’únic moble que va poder salvar de l’estanc. “Mira”, diu en desplaçar-ho uns centímetres i allà està la terra seca convertida en pols. “És igual el temps que passi. Sempre hi ha fang”. Mateu ja té a la planta de dalt el que considera important. “Home, clar, tot allò que és delicat, està arraconat”, confirma mentre llisca la planxa de fusta pels riells. La carrega en un costat i la retorna al corral. A Sant Llorenç ha sortit el sol.