Quan Sant Sebastià era festa

PalmaTot i que, insòlitament, enguany el dia de Sant Sebastià, 20 de gener, no haurà estat festiu a Palma, la seva celebració és, sens dubte, un dels grans esdeveniments del calendari de Ciutat que viu en la ‘Revetla’ del vespre abans la trobada més multitudinària de tot l’any, amb concerts i foguerons. El cert, però, és que sant Sebastià no va morir víctima de les fletxes, com habitualment ens l’imaginam; que la seva advocació ja existia a Mallorca abans del suposat miracle del 1523 pel qual se’l declararia patró de Palma; i que, al llarg del temps, la seva commemoració consistia només en una missa –això sí, solemne.

Sebastià hauria estat un militar convertit al cristianisme cap a finals del segle III, en l’època de l’emperador Dioclecià, un destacat perseguidor dels deixebles de Jesús. En ser descoberta la seva nova confessió, va ser condemnat a morir per les fletxes d’un grup d’arquers de Mauritània. D’aquí, l’aspecte africà amb què habitualment es pinta els seus botxins. I així, com a víctima de les fletxes, és com ha estat representat sant Sebastià fins als nostres dies.

Però d’acord amb la història sacra, el màrtir no va morir aquella vegada: fou recollit per una dona, Irene, que el va curar. Va ser en una segona execució, aquesta vegada a cops, quan va trobar la mort. L’emperador va ordenar que el seu cos fos llançat a una claveguera, però els cristians recuperaren les seves restes. I així és com ens han arribat les seves suposades relíquies.

Justament va ser un os d’un dels braços el que, segons la tradició, hauria salvat Palma de la pesta. Era l’any 1523, temps molt difícils, perquè poc abans havia finalitzat la revolta de la Germania, amb una brutal repressió. A això s’hi afegí l’epidèmia. I llavors, justament, arribà al port de Ciutat un vaixell procedent de Rodes. Aquesta havia caigut en mans dels turcs, i el diaca Manuel Suriavisqui havia portat amb ell la relíquia. En voler reprendre el viatge, no hi va haver manera: cada vegada que volien salpar, el temporal no ho permetia. Així que es va determinar que era voluntat divina que quedàs a Palma. La pesta va aturar i l’os encara es conserva en un reliquiari a la Seu de Mallorca.

Per a què servien els foguerons?

El més sospitós és que amb l’arribada a Mallorca del betlem de la Sang, que dataria del 1536, només tretze anys més tard, va passar pràcticament el mateix. El vaixell que el portava no aconseguia salpar, fins que decidiren deixar les figures sagrades a Palma. D’altra banda, el cronista Antoni Furió afirma que l’os del sant “el varen adquirir”, al refugiat de Rodes, “els jurats del Regne”, actuals regidors. Certament, ‘adquirir’ no sempre significa ‘comprar’, però el mercat de relíquies va ser un negoci lucratiu al llarg de segles.

Però és que, a més, el culte a sant Sebastià a Mallorca es remunta molt més enrere. Segons el cronista de Ciutat Bartomeu Bestard, ja “les hosts de Jaume I varen dur les devocions heretades dels seus antics, i entre les principals es trobava la del nostre patró”. El sant “tenia fama d’intercedir contra les epidèmies”, i aquestes eren cosa habitual, i més en un espai portuari al qual de tant en tant arribaven naus portadores del contagi. El sant màrtir no només va ser venerat a Palma, sinó també a Muro, sa Pobla, Alcúdia, Pollença, Inca, Costitx, es Capdellà, Porreres, Llucmajor i Fornalutx, segons afirma l’especialista en cultura popular Felip Munar.

“Aquest fet explica”, segons Bestard, “que des dels orígens de la nostra basílica catedral, sant Sebastià estigués present en algunes de les seves capelles. També explica l’existència de relíquies del sant des d’època medieval”. Els experts en tradicions Gaspar Valero, Jaume Bueno i Bartomeu Font concreten que “a mitjan segle XV”, a la Seu, “ja hi havia un altar dedicat a aquest sant, i s’hi conservava un reliquiari que tenia un trosset de costella i un ferro de la sageta”. El 1451, Sant Sebastià fou declarada festa solemne, amb toc de la campana major catedralícia, n’Eloi.

El miracle del 1523, per descomptat, va incrementar la popularitat del sant. Com a agraïment, narren Valero, Bueno i Font, “es va fundar una confraria” en el seu honor, que integraven “un canonge, un conseller, un prevere de la Seu, un ciutadà [és a dir, un noble], un mercader i quatre menestrals”. Del 1634 data la seva declaració com a patró de Palma, si bé aquesta no fou confirmada per la Santa Seu fins al 1868. El 1711, afegeix Bestard, “un llamp va destruir la capella” de la catedral i el 1757 “es va col·locar la nova imatge del sant, duita de Roma, que ara veneram”.

Pel que fa a la celebració, assenyalen Valero, Bueno i Font que “un cop desapareguda la confraria de Sant Sebastià, l’Ajuntament va continuar costejant” els actes en honor del patró. Els foguerons, segons el folklorista Joan Amades, s’encenien, com ara, el vespre abans. Però el seu objectiu no era fer torrades, ni combatre el fred, sinó “perquè el sant fes cremar tots els gèrmens pestilents. La veu popular diu que el costum recordava una gran pesta que va aplanar la ciutat i que fou extirpada, amb l’ajuda del sant, encenent gran profusió de fogueres”. “Es relaciona l’encesa de fogueres”, afirma Munar, “amb la virtut purificadora dels gèrmens de la pesta (...), bé que coincideixen amb els rituals de fertilització de la natura propis d’aquesta època de l’any”.

Així i tot, hi havia una part de bauxa, com ara. “Al voltant de les fogueres”, relata Amades, “el jovent es lliurava a la dansa i a l’alegria (...). S’organitzaven comparses que voltaven les fogueres i es lliuraven a petites representacions de caràcter humorístic (...) i cantaven i ballaven”. Aquesta pràctica s’havia perdut i es va recuperar el 1902, segons assenyala La Roqueta: “Una costum antiga i ben mallorquina ha renascut a Ciutat per obra i gràcia de s’entusiasme de sa gent més jove (...) Animades patrulles de jovent recorrien, com temps passats, places i carrers a on se fes qualcuna d’aquestes bulles”.

Els ‘pares’ de la ‘Revetla’

D’acord amb el que recullen Valero, Bueno i Font, entre els segles XIX i XX la celebració de Sant Sebastià quedà reduïda, pel que sabem, a actes religiosos. La Almudaina del 20 de gener del 1890 tan sols reflecteix l’assistència de l’Ajuntament “als oficis divins de la catedral”, sense que consti cap activitat més. Un decenni més tard, el mateix diari registra la missa cantada “a gran orquestra” a la Seu, seguida de “la processó de costum” i una altra missa, a sant Miquel. També La Almudaina, el 21 de gener del 1918, localitza “la festa que com tots els anys costejà l’Ajuntament” a la Seu, amb “gran nombre de fidels” visitant la capella del patró.

Però també apareixen altres celebracions més profanes. La mateixa Almudaina, el 19 de gener del 1927, anuncia un ball que es faria a la societat Assistència Palmesana, amb motiu de Sant Sebastià, amb una banda de música que “interpretarà distints ballables, perquè puguin dedicar-se al dance les parelles amants de l’art de Terpsícore”. També “els joves benestants del Círculo Mallorquín”, afegeix el periodista Antoni Janer, “celebraven amb balls” la festa del patró. El que queda clar és que era una jornada no laborable: “Per a Palma, dia 20 de gener era festiu, com si d’un diumenge es tractàs”, recorda el periodista i editor Lluís Ripoll.

L’arribada de la democràcia va portar una revifada de la participació ciutadana, també en el cas de Sant Sebastià, i la primera edició de la ‘Revetla’, l’acte central de les festes, va ser el 1977. “S’ha de pensar”, aclareixen Valero, Bueno i Font, que “les grans festes ciutadanes de participació i bulla popular es feien per barriades” i “normalment a l’estiu”. Ara bé, tampoc no era una novetat absoluta: els foguerons, el ball, la música i la bauxa ja havien acompanyat el vespre de Sant Sebastià al passat.

Si bé la ‘Revetla’ és actualment una celebració, sobretot, dels palmesans i la resta dels mallorquins, sembla que el reclam de la desestacionalització turística era als seus orígens. “Els hotelers”, ha declarat a l’ARA Balears Bartomeu Bestard, “es queixaven que Palma s’havia quedat sense festa d’hivern després d’haver desaparegut la Fiesta del almendro en flor”, per la qual cosa “el funcionari Natalio Comas” i el llavors regidor de cultura, Miquel Duran, historiador, “es posaren a donar voltes a la idea”. Va ser decisiva la intervenció de Bartomeu Ensenyat, fundador de l’Escola de Música i Danses de Mallorca, qui, segons Bestard, “va recordar que antigament, durant la revetla de Sant Sebastià, hi havia hagut el costum d’organitzar balls a la Llotja (...). A partir d’aquesta idea, Ensenyat va considerar la possibilitat d’organitzar balls als carrers, a la calor dels foguerons”. Des de llavors, ha passat gairebé mig segle.