Santa Catalina, el crit contra la turistització
Des de fa dotze anys un grup de veïns no atura de mobilitzar-se per defensar el seu dret a viure dignament en un dels barris de Palma emblema de gentrificació, massificació i incivisme
El tsunami es començà a notar el desembre del 2010. La batlessa socialista Aina Calvo inaugurava l’Eix Cívic del carrer de la Fàbrica, amb cap de cantó amb l’avinguda d’Argentina, al costat de la plaça de la Feixina. Juntament amb Blanquerna, era el quart carrer que s’habilitava només per a vianants. Es recuperava així una mesura pionera als anys seixanta amb el carrer del Sindicat i que ja s’havia recuperat el 1991 amb el carrer dels Oms. Aquesta vegada l’aposta per una Palma més sostenible era ferma. Les dinàmiques del mercat, però, ja eren diferents.
L’investigador cataliner Albert Herranz Hammer va caure en el parany. “Em va semblar –diu– una idea meravellosa que el carrer de la Fàbrica quedàs lliure de cotxes. Aviat, amb tot, s’omplí de bars i restaurants en detriment dels comerços tradicionals. Al cap d’un any, després de 15 vivint al barri, ja vaig haver de deixar el meu pis de lloguer. Era inassumible la pujada de la mensualitat que em feren”. L’estudiós lamenta molt haver hagut d’abandonar un barri ple d’història, sobre el qual ha escrit tres llibres: Santa Catalina. Imatges d’ahir (2005), Así era Santa Catalina (2013) i Glossari de Santa Catalina i Es Jonquet (2020). “El nom del raval –recorda– data del segle XIV. L’hi va posar un mercader, que, en salvar-se d’un naufragi, prometé a Catalina d’Alexandria, una santa auxiliadora, que li construiria un hospital al que aleshores formava part de l’extraradi de Palma”.
La ‘petita Suècia’
Santa Catalina fou un barri molt cosmopolita gràcies a la seva activitat marinera, sobretot amb Cuba. El 1904 un cataliner que havia fet fortuna a l’illa caribenya ja inaugurava l’emblemàtic Hostal Cuba, d’estil colonial. La vida d’esbarjo girava al voltant del teatre Mar i Terra, obert el 1899. Durant la Segona República també fou el centre neuràlgic de l’important moviment obrer al raval. Herranz, gran estudiós de la Guerra Civil, quedà abduït per aquesta atmosfera quan de nin recalà a Santa Catalina procedent d’Estocolm (Suècia), on nasqué el 1970. “El barri que vaig conèixer –lamenta– no tenia res a veure amb el fashion d’ara, amb el mercat com a principal reclam”.
D’adult, l’escriptor escandinau decidí instal·lar-se a la seva Arcàdia palmesana. De sobte es va veure acorralat per compatriotes seus: “A partir del 2001, amb l’entrada de l’euro i amb la irrupció de les companyies aèries de baix cost, Santa Catalina seria coneguda com ‘la petita Suècia de Mallorca’. Agradava molt perquè està a prop de la mar, del centre de Ciutat i perquè té cases amb caràcter. Per als suecs tenir-ne una era com un caprici”. S’iniciava així el conegut fenomen de la gentrificació, que fa que els rics, generalment estrangers, desplacin els residents d’un lloc. El 1998 el famós barri xinès, avui la Gerreria, ja n’havia estat una de les primeres víctimes arran d’un suposat pla d’embelliment urbà.
“L’avarícia –recalca l’estudiós– és comuna a tots els ésser humans. És evident que hi hagué propietaris mallorquins que dispararen els preus dels seus habitatges per treure’n profit. Si, però, venem tot el nostre patrimoni, on anirem a viure els palmesans? Això és un autèntic drama extensiu ja a tots els barris de Ciutat. Ni les institucions ni cap partit polític tenen intenció d’agafar el toro per les banyes. Pensen: ‘Ja ho arreglaran els que vendran després’. Tot plegat em fa molta de pena”.
Herranz coneix casos de matrimonis de vuitanta anys que han patit mobbing immobiliari: “Després d’anys vivint aquí, han hagut de partir. Els amenaçaven perquè deixassin el seu pis de lloguer per així vendre’l o convertir-lo en habitatge vacacional”. L’especulació immobiliària es començà a desbocar el 2015 amb l’extinció dels lloguers de renda antiga en virtut de l’actualització del Decret Boyer: “Ara la majoria de propietaris estrangers estan aquí de passada. Això fa que aguantin millor els renous de la vida nocturna de Santa Catalina”. L’escriptor destaca que la gentrificació no només provoca un trauma individual, sinó també cultural: “Es perden locals emblemàtics de tota la vida. També es trenquen les relacions entre els veïns i desapareix el sentiment d’identificació amb el lloc on vius”.
‘Silenci, respecte, civisme’
Qui, de moment, resisteix des de Santa Catalina és Montse Juan Jerez, sociòloga de formació. Fa 24 anys que viu al barri. Llavors ja fou testimoni dels inicis de l’especulació immobiliària: “Amb el meu marit vàrem comprar un pis per 13 milions de pessetes. Sis mesos abans un veí havia venut el seu per set milions”. Juan és membre de l’associació de veïns Barri Cívic de Santa Catalina. Es creà el 2010 arran de la transformació del carrer de la Fàbrica en una zona per a vianants. A diferència d’Herranz, ella ja es temia el pitjor: “L’Ajuntament no ens va escoltar. Ja avisàrem que un barri residencial com el nostre corria el perill de convertir-se en una zona saturada d’oci nocturn. I això és el que ha acabat passant”.
Les nits de disbauxa de Santa Catalina són precisament el principal cavall de batalla dels seus veïns. Moltes finques tenen penjats al balcó cartells amb el lema ‘Silenci, respecte, civisme’. “Tenim –assegura la sociòloga– un greu problema de salut pública no només per la massificació, sinó també pel renou. Jo no tenc aire condicionat. A l’estiu, però, m’obliguen a tenir-ne. He de dormir amb les finestres tancades. Però, així i tot, el renou se sent”. L’activista reconeix que més d’una vegada s’ha plantejat deixar el barri. “I on he d’anar –exclama–, si tot està caríssim! Puc vendre casa meva, però comprar un habitatge sempre suposa unes despeses importants”.
Negligència institucional
La dirigent veïnal recalca que el problema a Santa Catalina no són els turistes, sinó l’Ajuntament, que no s’atreveix a posar límits: “Si aquí els nòrdics obren locals i fan el que volen, és perquè els ho permetem. Al seu país, en canvi, no ho fan. Ha fet molt de mal Magaluf, que ha venut a Europa la imatge d’una Mallorca sense lleis, de festa permanent”. Juan insisteix en un punt: “Estic convençuda que hi ha restauradors que volen fer les coses bé. N’hi ha alguns, però, que no, i aleshores els altres diuen: ‘Jo no seré més beneit i, per tant, faré el mateix’.
La sociòloga parla sense embuts de negligència institucional: “Al carrer de la Fàbrica, l’Ajuntament ha posat marques grogues per delimitar les terrasses. Hi ha, però, uns cinc locals sense llicència que igualment hi tenen una bona estesa de taules i cadires. S’hi passegen policies, però, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap multa. Bastaria que es fes complir la normativa”. El Consistori també fa els ulls grossos amb els horaris de tancament, en principi a les dotze de la nit: “No conec cap país d’Europa on, en un barri residencial, hi hagi locals musicals que tanquin a les quatre de la matinada. També tenim bingos i cases de joc oberts les 24 hores que en realitat actuen d’after perquè venen alcohol”.
Juan confessa que, mentalment, se sent esgotada davant la indiferència de l’Administració. Aquests darrers dos anys, però, té motius per no tirar la tovallola: “La pandèmia ha fet néixer a Santa Catalina un fort sentiment de cohesió. Durant els mesos de confinament ens vàrem organitzar per atendre molta de gent gran que viu al barri. I ara ens sentim més forts que mai. Per una qüestió de dignitat, no permetrem de cap de les maneres que els polítics vinguin i degradin casa nostra. Nosaltres som un símbol de resistència contra la turistització que s’està produint a tot Mallorca”.
Megahotel Mallorca
Qui, igual que els veïns de Santa Catalina, no defalleix en la seva lluita és la plataforma Ciutat per a qui l’habita. Va néixer el 2016 enmig del debat sobre la turismofòbia. Un dels seus fundadors, Manel Domènech, es mostra igual de decebut amb els polítics de Palma: “No ens escolten. Aquests anys, però, la gent s’ha adonat que ja no vivim del turisme, més aviat és el turisme que viu damunt nosaltres. Fa temps que hem deixat de ser de les primers comunitats amb major renda per càpita. Ara som més pobres, malgrat s’hagi doblat el nombre de turistes”.
Domènech ressalta la gravetat de la situació: “De les famoses lluites toponímiques de ‘Salvem la Dragonera’ o ‘Salvem el Trenc’, ara hem passat a voler salvar tot Mallorca, que s’ha convertit en un megahotel”. El líder veïnal encara està digerint les darreres declaracions del director insular de Mobilitat i Infraestructures, Ivan Sevillano: “Demanava als residents que aquest estiu no agafem el cotxe perquè les carreteres ja estaran plenes de turistes. Això és riure’s de la ciutadania”. A Domènech li bull la sang en veure la nova perla de l’especulació immobiliària que permet un govern progressista a l’entrada de Palma, al costat del passeig Marítim: el barri Nou Llevant. “Serà –lamenta– una nova ‘Guirilàndia’ amb construccions de luxe. Si no començam a prendre mesures serioses, anam al desastre. No és una afirmació catastrofista, sinó realista”.
La setmana passada Son Sardina celebrà un referèndum històric: devers 370 persones votaren en contra del creixement urbanístic d’aquest barri de l’extraradi de Palma, prop de la Universitat. Concretament no hi hagué cap vot a favor de la construcció de la macrourbanització de 550 habitatges prevista pel Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU). Només 22 persones votaren a favor d’un creixement limitat de 160 cases, que fou la rebaixa que finalment presentà l’Ajuntament com a contraproposta. La iniciativa de la consulta popular nasqué de la Plataforma Cívica Estimam Son Sardina. Un dels seus membres és Antoni Marimon, professor d’Història Contemporània de la UIB. “Va ser –diu– un èxit sorprenent. Evidentment, el referèndum no és vinculant. Té el valor de ser un simple toc d’atenció. Esperem que el batle en prengui nota”.
Marimon recorda que, a diferència d’altres indrets, la construcció d’una macrourbanització a Son Sardina no respon a cap moviment especulatiu: “El Consistori pensà en un barri de la perifèria per solucionar el problema d’habitatge en una ciutat que ja té prop de 450.000 habitants. No s’esperava, però, que es trobaria amb l’oposició dels propietaris d’unes terres que encara es cultiven. La construcció de tantes cases suposaria el naixement d’un nou barri que desentonaria amb el caràcter semirural del nostre”. El professor de la UIB reconeix que Son Sardina també és víctima de la gentrificació: “Aquí també han comprat casa britànics, alemanys i suecs. Tenim, però, un creixement mínim d’habitatges d’una sola planta i sense consumir més sòl rústic”.
Estimam Son Sardina ha agafat el relleu de la plataforma Salvem Son Sardina, que va néixer a principi del 2000 per aturar el Segon Cinturó, que finalment aniria de Son Ferriol a Alcampo. “Ens hauria destrossat el barri –apunta Marimon. L’enorme rotonda que hi ha a la carretera de Valldemossa ja es va construir pensant en la prolongació del Segon Cinturó fins aquí. Ara tan sols comunica amb dues vies secundàries. Aleshores sí que hi hagué operacions immobiliàries importants, però els sardiners aconseguírem evitar l’arribada de la depredadora infraestructura”.
Malgrat aquella victòria, els veïns de Son Sardina veieren com a poc a poc els solars del costat sí que sucumbien a l’especulació urbanística amb la construcció del polèmic hospital Son Espases i la urbanització del Secar de la Real. “Ara –ironitza l’historiador, gran amant dels còmics–, amb el referèndum, hem tornat a reivindicar que som els ‘irreductibles gals’ de Palma. Queda clar que la mobilització ciutadana pot aconseguir èxits importants”. A l’espera de noves victòries de David contra Goliat, el capitalisme més salvatge no atura d’estendre els seus tentacles per tots els barris de Ciutat. L’hecatombe indígena està servida davant la falta de determinació política.