Sants de l’hivern

PalmaHi ha coses que en aparença no canvien mai, o no haurien de fer-ho, i dues d’aquestes coses, també en aparença, són les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià. Són tan tradicionals, tan nostrades i tan aferrades a l’ànima del poble que no hi ha manera de dir-ne res que no sigui un elogi desmesurat. L’ànima del poble es veu duita a la seva expressió més alta, i n’hi ha prou de veure com l’entusiasme que generen les festes arriba literalment a tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida social.

El de la indústria alimentària, per exemple, que en aquestes dates viu jornades d’exaltació no aptes per a maniosos. Al fullet publicitari d’una cadena de supermercats, per exemple, en què, just a baix d’un encapçalament amb un eslògan que diu “És Balear, és Bo”, en majúscules, i d’unes lletres molt grosses que diuen “SES NOSTRES TRADICIONS”, segueix l’oportú aclariment perquè ho entengui tothom: “los productos identificados con este sello son de proveedores locales que impulsan el desarrollo de tu región”. I a continuació, la llista dels ‘productos’, convenientment il·lustrats amb fotografies per poder identificar-los: “butifarrón dulce/picante” (foto d’uns botifarrons envasats en plàstic al buit de quatre en quatre); “queso semicurado D.O.P. Mahón” (foto d’un bocí de formatge dins una safata de porexpan, amb un altre text aclaridor: “con leche de pastoreo”); “tomate ramallet origent Mallorca” (foto d’unes tomàtigues que no són ben bé de ramellet dins un bol de vidre, estil natura morta); “empanada de carne y guisantes” (foto d’una panada sencera i una altra de xapada, perquè es vegin la carn i els xítxeros). Ses nostres tradicions, per tant, donen mostres d’una vitalitat encomiable. I el fullet ens fa pensar en una altra gran superfície que també fa la retolació “en balear”, perquè ningú els acusi de catalanistes, que això sí que no.

Les nostres tradicions, un èxit

Bé, idò quedam que les nostres tradicions són un èxit. Sant Antoni i Sant Sebastià tenen en comú el fet de ser festes del foc (però no del dimoni: sant Antoni i el Dimoni sí que van junts en tot i pertot, però sant Sebastià és el de les fletxes i no hi té res a veure, amb el Dimoni), i és cert que, posats a encendre foguerons, molt millor encendre’ls en ple hivern que per Sant Joan, que moltes vegades ja fa una calorada. I millor encara si s’encenen per torrar-hi botifarrons (’dulces i picantes’), llonganissa i xulla. I perquè balli el Dimoni i tots els dimonions i dimoniets de l’infern, que per Sant Antoni es passegen ben a lloure. “Recoranta carreranys de carretons de dimoniets amb ses orelles cerrudes!”, s’exclamen alguns dels personatges de les ‘Rondaies’, d’acord amb la fabulosa transcripció de mossèn Alcover. Que, per cert, era de Manacor, una de les viles de Mallorca on les festes de Sant Antoni són més lluïdes (ells diran que la que més, però ara no entrarem en això).

El fet de ser de Llucmajor, que és un poble amb unes festes de Sant Antoni de baixa intensitat (i amb un Sant Sebastià tirant a inexistent), fa que un es pugui mirar les celebracions de Manacor mateix, d’Artà, de sa Pobla (i, per descomptat, el Sant Sebastià de Ciutat) sense la passió, més encesa encara que els foguerons, que hi posen els directament interessats. Els nascuts (i/o residents) a poblacions amb escassa pistonada santantoniera i santsebastianera ens hem dedicat, en un moment o altre de les nostres vides, a recórrer els foguerons d’aquests altres indrets on es fan festes de pinyol vermell: tenc record d’haver anat al Sant Antoni de Manacor fins i tot en un dos cavalls (que, per als més joves, era una espècie de tenda de campanya amb rodes que es feia servir com a vehicle de motor). Queia sempre entre setmana i l’endemà no era festa però, naturalment, aquesta era una dada irrellevant. I pel que fa a Sant Sebastià, bé, era, és i serà la festa llongueta per antonomàsia, però això no és obstacle perquè no hi falti mai una presència adequada de personal de la Part Forana (que ara hi ha qui diu que no s’ha de dir així, sinó ‘àrea metropolitana’; també podem proposar ‘el que queda entre els centres comercials i la mar’), tant dels joves com dels més garrudets.

A l’altra banda de les torrades, els foguerons i les festes fins a la matinada hi ha una altra celebració santantoniera que és ben guapa, i és la de les beneïdes. Només per les reunions animaleres que s’hi formen, en què hi ha des de bestiar de foravila fins a pericos, canaris i caderneres (passant, òbviament, per cans, moixos, ànneres, pollets i qualque iguana), ja s’ho paga acudir-hi i que el capellà faci extensiva la benedicció a vosaltres, que també us fa falta, pecadors. De les beneïdes en fan una versió curiosa a Catalunya, que en diuen Els Tres Tombs, i que consisteix en això: fer tres voltes al poble, o a la barriada que us toqui, amb un carruatge, o amb cavalls, ases o someres. Durant la desfilada tiren caramels i llepolies als infants, però no torren botifarrons, amb la qual cosa la festa perd bona part de l’interès. Els Tres Tombs és una celebració emparentada amb la Setmana dels Barbuts, dita així perquè entre els dies 15 i 17 de gener s’hi concentren els dies de Sant Pau, dit l’Ermità, Sant Maur i Sant Antoni, tots tres homes de llargues barbes blanques, que, per aquesta mateixa blancor, s’assimilen a l’hivern.

La novetat més important, en l’any que Sant Antoni ha ressorgit del covid, ha vingut també de Manacor i ha estat que per primera vegada una dona, Magdalena Pérez Galmés, hagi ballat com a dimònia al Primer Ball, un fet que podem celebrar en set paraules: ja era ben hora, i per molts d’anys.