Això és un conte
Societat03/03/2024

Saturn

Va repassar mentalment allò que sabia de Saturn. No era gran cosa: que és el sisè planeta del Sistema Solar, i que per això hi fa molt més fred

Palma—Això no és Mallorca. El passatger amb ulleres es va girar quan va sentir aquestes paraules darrere seu. La veu que les havia dites era la d’un infant, no estava segur si un nin o una nina, però de pocs anys. Venia d’algun seient al seu darrere, i el passatger amb ulleres es va girar per curiositat. Li havia fet gràcia, i a l’home gras que seia al seu costat també, perquè les seves mirades es van topar i van intercanviar un somriure que sens dubte anava dedicat a la criatura i al seu comentari.

—Com que no és Mallorca? Idò què és?

Això ho havia dit una veu de dona que responia al menut o menuda, i que molt probablement devia ser la seva mare. El to de la dona era alegre i tendre, com el to que solen fer els adults quan parlen a les criatures i als animals. Va ser la veu que li va permetre, al passatger amb ulleres, localitzar per fi d’on venia la conversa. Tres files més enrere de la 10, on ell seia al seient del passadís a l’esquerra mirant cap a la cabina, va entreveure una dona amb una nina asseguda damunt ella. Miraven totes dues per la finestra de l’avió i eren elles, sens dubte, les que mantenien un animat diàleg sobre l’autenticitat del paisatge que podien veure a través del vidre. El vol venia de Barcelona, on el passatger de les ulleres viatjava sovint, i la veu de l’hostessa havia fet l’anunci pertinent a través dels altaveus: “D’aquí a uns minuts aterrarem a l’aeroport de Palma...”. Havien, com solen dir també als avions, iniciat el descens. El passatger amb ulleres no solia dedicar atenció al paisatge que es veia des de l’altures, i encara menys quan li tocaven el seient de passadís o el sempre indesitjable seient d’enmig, des d’on pràcticament no es podia distingir res.

Cargando
No hay anuncios

Però no era el cas, evidentment, d’una nina d’uns tres anys, que no volia perdre calada de res del que passàs durant el vol. Ella també havia sentit que anunciaven l’arribada i havia volgut assegurar-se’n, mitjançant una senzilla comprovació a través de la finestra. I, després d’uns segons de fixar-s’hi amb deteniment, el seu veredicte havia estat inapel·lable.

—Això? —havia preguntat amb incredulitat, gairebé amb menyspreu—. Això no és Mallorca.

Cargando
No hay anuncios

—Com que no és Mallorca? —havia replicat la mare, amb un somriure a la veu—. Idò què és?

—Saturn —havia estat la contestació, novament dita per la nina amb una seguretat i un aplom envejables.

Cargando
No hay anuncios

La conversa entre mare i filla va passar als jocs, les pessigolles i les rialles, i el passatger de les ulleres va tornar a mirar endavant. Els seus ulls es van tornar a topar amb els de l’home gras, que no duia ulleres, i es van tornar a somriure l’un a l’altre, més lleument que la primera vegada. Dins els avions, va pensar el passatger amb ulleres, aquests instants de comunicació no verbal entre desconeguts són freqüents, i gairebé sempre són amables. No sabies amb qui et miraves per indicar que et disposaves a moure, o per demanar pas, però una idea elemental, gairebé instintiva, d’urbanitat i cortesia, aconsellava fer-ho de la manera més curosa possible. Tal vegada la persona a qui li dedicaves un somriure perquè us havia fet gràcia una criatura fos algú que havia comès un desfalc a la feina. O el líder d’una secta destructiva. O un jugador de críquet, o fins i tot de backgammon.

Mentre sentia entre les orelles el canvi de pressió de la davallada, el passatger amb ulleres va repassar mentalment allò que sabia de Saturn. No era gran cosa: que és el sisè planeta del Sistema Solar, i que per això hi fa molt més fred que a la Terra. La temperatura mitjana és d’uns 185 graus sota zero, i recordava haver llegit o sentit (i l’havia impressionat) que hi bufaven vents de fins a 1.800 km/h. També sabia que és un planeta gasós, que està fet sobretot d’hidrogen i que té un diàmetre que és com nou vegades el de la Terra. I que té els anells, clar, que, pel que sembla, estan fets de gel. El passatger de les ulleres va tenir de sobte enyorança de la seva infància, ja llunyana, quan era com la nina que havia posat en dubte que l’avió estigués arribant a Mallorca i el fascinaven totes les informacions que podia reunir sobre l’espai exterior, començant pel sol i la lluna, i la resta de planetes del Sistema Solar. Aleshores estava convençut que per força havia d’existir vida extraterrestre, perquè trobava desolador pensar que els terrícoles fóssim els únics habitants intel·ligents de l’univers. A dir veritat, continuava pensant exactament el mateix.

Cargando
No hay anuncios

Dret al passadís, esperant el moment de recollir la maleta de mà que tenia al portamaletes i sortir caminant cap a la porta de l’avió, el passatger amb ulleres va tornar a sentir, darrere seu, la nina amb la mare. La nina insistia que havien aterrat a Saturn i ho dramatitzava fent renous amb la boca, simulant el motor d’un coet o alguna cosa per l’estil.

Just abans de posar-se a caminar seguint la fila que el precedia, el passatger amb ulleres va sentir una glopada d’aire gèlid que li arribava de la porta i envaïa tot l’avió. Va començar a bufar un vent fort, que xiulava entre les escletxes i va fer, fins i tot, engronsar una mica l’aeronau. “Què els diràs als saturnians quan els vegis?”, preguntava tres files enrere, rient, la mare a la seva filla. El passatger amb ulleres va tenir un mal pressentiment i el va compartir amb l’home gras, que encara esperava assegut al seu seient, des d’on li va cercar la mirada, en un gest poruc. Quina bajanada, va pensar, però no va poder evitar que un calfred li baixàs per l’esquena i li fes tremolar les mans.