Segones parts

Falten pocs dies perquè la meva empresa faci dotze anys, cosa que vol dir que fa gairebé tretze anys que em dedico en cos i ànima a aixecar-la. Tretze anys donen per a moltes coses: operacions corporatives, acomiadaments, premis i fins i tot alguna oferta de compra. Però el que no m’havia passat mai fins ara és que un extreballador em demani tornar-hi.

En realitat, se’n va anar no fa gaire de manera voluntària, durant la pandèmia, per acceptar una oferta que pensava que era una oportunitat per progressar, per canviar a millor. La sortida no va ser gaire afectuosa -de fet, passa ben poques vegades en aquesta situació: com quan deixes el nòvio o més aviat quan ell et deixa a tu-, però tampoc va ser dolenta. Després de tants anys i tants canvis d’equip, t’adones que la cosa més important és que qui tinguis al costat hi estigui de gust, i que tu estiguis còmode amb qui tens al costat. I hi ha moments per a tot a la vida.

Ara, però, em plantejo què fer amb aquesta possibilitat, i la primera cosa que em passa pel cap és si les segones parts poden ser bones. Fa temps, quan em vaig retrobar amb els meus companys d’EGB (nens, és una cosa de vells, no patiu si no sabeu què és), deu o quinze anys després d’haver sortit del col·legi, vaig arribar a la conclusió que el que va ser no podia tornar a ser. També vaig arribar a la conclusió que el que no m’agradava de veure els vells companys era recordar-me a mi quan era com era.

Bé, al món de l’empresa tot és diferent. I ara em toca pensar si una segona part amb aquest treballador pot ser bona. ¿Podrem reconstruir la confiança després que ens hagi abandonat? Al mateix temps, l’operació té moltes coses a favor. En primer lloc, no em trobaré cap sorpresa perquè sé amb qui treballaré, sé les expectatives salarials i les limitacions i carències.

L’avantatge: ni ell ni jo tenim pressa. Quan m’hagi decidit us n’informaré. Ja sabeu: a la mateixa bathora i al mateix batcanal.