Joan Biosca: "Seguim sent molt paternalistes amb Llatinoamèrica"

Buenos AiresUna de les persones a Catalunya que coneix millor l'Amèrica Llatina és Joan Biosca. El corresponsal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha recorregut la regió de dalt a baix, l’ha explicat a la tele i a la ràdio públiques, i hi ha construït una vida. Des del seu pis a Buenos Aires, parlem del present i el futur d’aquesta part del món, sovint relegada a un segon pla als mitjans, però cridada a ser un focus d’interès en el nou ordre mundial, i amb la qual tenim vincles profunds, impossibles d’obviar.

Ets el corresponsal de l’estat espanyol que porta més anys a Llatinoamèrica. Com han estat aquests 18 anys?

— Han passat ràpid. És un tòpic, però és veritat. Vaig aterrar amb 27 anys i una nena d’un any; ara en tinc 46, una filla de 19 i una altra de 14. M’he fet gran aquí. Vaig arribar en plena efervescència de les esquerres llatinoamericanes: una de les primeres cobertures que vaig fer va ser l’assumpció d’Evo Morales com a president de Bolívia, un país al qual mirem poc. Era l’època d’Hugo Chávez, Michelle Bachelet, Néstor Kirchner, Pepe Mujica, Lula da Silva, Rafael Correa... Anys de gran intensitat informativa i bonança econòmica als mitjans: es viatjava molt.

Ja no es viatja tant?

— La informació internacional ha perdut espais. La Corporació és una mica excepcional perquè la té a l’ADN dels serveis informatius: Catalunya Ràdio és a Llatinoamèrica des que es va fundar als anys 80. Però predomina l’interès pel que passa a Europa i als Estats Units. Rarament parlem d’Oceania o Àfrica, com tampoc gaire dels països nòrdics. Llatinoamèrica interessa de manera fluctuant, en funció de la geopolítica, i si no hi posem llum els corresponsals, és una part del món que pot quedar a les fosques.

Tot i que hi passen moltes coses.

— Un telenotícies dura un temps determinat, i no hi cap tot. Però es poden recuperar programes d’informació internacional molt interessants que s’havien fet, com el Mapamundi de Catalunya Ràdio o el Món 324 de TV3. Són propostes que tenen audiència, i amb els nous consums digitals podrien tenir formats podcast, YouTube, o el que sigui que ens puguem inventar.

¿Són moments delicats per als mitjans tradicionals?

— Es deia que la ràdio moriria amb internet, però l’auge del podcast revela el contrari. El repte és no desatendre ningú: tant qui s’informa per la tele com qui ho fa per les xarxes mereix el millor servei. És el moment de combinar el bagatge que tenen els periodistes de tota la vida amb la mirada de la gent jove. I amb els nous formats, mantenir la qualitat i el rigor i no caure en la trampa del “curtet i breu”.

Hi ha camp per córrer.

— Ens atabalem per la quantitat de possibilitats de consum: passes una estona a Instagram i no saps com has arribat a un contingut, ni de quin vens. Hem d’explorar totes les possibilitats informatives. Llatinoamèrica és plena d’històries humanes, i té els recursos naturals del futur: l’aigua, el gas, el liti, els cereals. La regió està cridada a ser l’epicentre mundial energètic i econòmic; per tant, l’eix informatiu es mourà. Hem de mirar ja cap aquí.

¿Hem de canviar com mirem cap aquí, també?

— Sí. Seguim sent molt paternalistes. De Mèxic al sud de l’Argentina hi ha gairebé 9.000 km, Bolívia mesura dues vegades Espanya, al Brasil hi viuen 200 milions de persones. Colòmbia està acabant amb 50 anys de conflicte armat, així que tenim mig país per conèixer! Per què creiem que interessa més el que li passa a un granger de Milwaukee que a un productor agropecuari de la Patagònia? Els nostres vincles culturals i històrics amb la regió són innegables. ¿Saps quantes persones podien votar, només a l’Argentina, el 23-J? Més de 400.000!

Hi ha estima com hi ha retrets.

— Amb els catalans és una mica diferent. Potser és l’efecte Messi, i també Serrat. Una vegada, fa anys, vaig demanar a un taxista que em portés a la “calle Mendoza”. De seguida es va adonar que la meva z no era argentina: “Ah, usted es español”. “Sí, de Barcelona”. “Ah, entonces es catalán”. I enmig del trànsit va obrir la guantera, va treure un casset, va posar algunes cançons del Serrat en català, em va donar una llibreta i un bolígraf i em va demanar si l’hi podia traduir, perquè portava tota la vida escoltant-les però no les entenia. Vaig tenir la sort d’explicar l’anècdota al Serrat en una trobada de premsa després d’un concert que va fer aquí.

Què podem aprendre de l’Argentina?

— La construcció de la memòria democràtica. Si l’Argentina és exemple d’alguna cosa és d’haver buscat la veritat i la justícia de la dictadura, com també ho ha fet Xile. Avui en dia encara s’estan jutjant genocides, gràcies a l’energia de les Madres i Abuelas de Plaza de Mayo. Aquesta lluita forma part de la normalitat de la gent.

Tu t’has argentinitzat?

— Amb els asados: em semblen una eina de socialització meravellosa i un ritual desestressant. Però sí: les meves filles i la seva mare són argentines; en aquest sentit, soc argentí i soc català, i gaudeixo de ser-ne. M’agrada el país, la gent és oberta, es fan amics ràpidament, i hi ha una gran oferta cultural i d’oci gratuïta. Buenos Aires és una de les capitals més interessants del món. El més difícil de viure-hi és planificar i preveure, a causa de la inestabilitat econòmica.

Eleccions a l’octubre, pobresa i polarització política creixents. Què estarem explicant, els corresponsals, cap a finals del 2023?

— A qui toqui fer govern a la Casa Rosada es trobarà un país al llindar de l’esclat social. Tota la regió ha viscut o està vivint revoltes als carrers, i aquí encara no ha passat. Hi ha un gran dic de contenció que és l’assistencialisme, però 7 de cada 10 infants a l’Argentina són pobres. Això no es canvia d’un dia per l’altre. Hi haurà més gana, més deserció escolar, més narcotràfic. El diner perd un 7% de valor mensual, i guanyen popularitat discursos que proposen “endreçar el país” amb violència i repressió.

Alguna bona notícia?

— Veurem si amb el comerç de gas i liti entren més divises, i en què s’inverteixen. Caldria fer bé els comptes fiscals i fer aflorar l’economia submergida. Però l’Argentina camina a gran velocitat a ser un país, per a molts, desconegut. I per entendre’l, l’hem de recórrer: explicar-lo només des de Buenos Aires seria com explicar Espanya només des de Madrid. Els periodistes hem de tornar a l’essència de l’ofici, que és moure’ns per explicar històries.