Quins filtres han de passar els alumnes europeus per accedir a les universitats del seu país?

BarcelonaEn les darreres setmanes els alumnes de 2n de batxillerat de Catalunya (i també de la resta de l'Estat) han sortit al carrer per denunciar que encara no saben com seran els exàmens de la selectivitat d'aquest curs. Les protestes han estat un nou capítol de la polèmica al voltant de com seran i com haurien de ser les noves proves d'accés a la universitat (PAU).

En moltes ocasions, en matèria educativa, es busquen respostes en l'acord entre els diferents països veïns, però, en el cas de la selectivitat, cada estat europeu té un sistema radicalment diferent. De fet, ni el parlament ni la Comissió Europea tenen competències en educació als països membres i, per tant, no fan recomanacions al respecte, però tampoc fiscalitzen què fa cadascú.

A Catalunya el camí per accedir a la universitat és relativament senzill: tots els aspirants han d'obtenir el batxillerat i després aprovar la part comuna de les PAU amb els exàmens de les assignatures troncals. La nota de batxillerat compta el 60% i la de les PAU un 40%. A més, voluntàriament, els aspirants poden fer tres exàmens més de matèries en funció del grau al qual volen optar, ja que les assignatures relacionades amb el grau que es vol cursar donen una puntuació més alta. Amb tot plegat s'obté una qualificació que es fa sobre 14 punts i els aspirants van obtenint plaça als estudis que han sol·licitat per ordre de nota fins que s'omplin les vacants. Ara bé, a la resta d'Europa els processos per accedir a la universitat són força més complexos.

A Portugal no existeix una selectivitat com a tal per poder accedir a la universitat, sinó que fan un càlcul aritmètic de diferents notes en funció del grau que es vulgui estudiar, si bé els percentatges per calcular la nota de tall no són iguals per a cada estudi.

En primer lloc, el Batxillerat dura tres anys, dels 15 als 18 anys o del 10è al 12è curs. Per poder dir que t'has tret els estudis secundaris cal, tant sí com no, haver aprovat el que anomenen els exàmens nacionals. Es tracta de quatre proves per matèries en què es premien les competències i no la memorística. Aquests exàmens, que se celebren enmig de fortes mesures de seguretat –fins i tot la policia pot entrar a les aules–, serien l'equivalent a la nostra selectivitat si no fos perquè, en funció del grau que es vulgui estudiar, després cada universitat també fa proves específiques.

La nota de tall de cada grau és el compendi dels resultats dels estudis secundaris, els exàmens nacionals –on es fan només proves vinculades als estudis que es voldran cursar en un futur– i de les proves específiques de cada universitat. A més, els percentatges que val cada apartat varien en funció de cada centre. D'aquesta manera, seria impossible establir un rànquing global com fem a Catalunya un cop acabats els exàmens nacionals. Com a molt, es podria fer per tipus d'exàmens.

Els estudiants que volen accedir a les universitats franceses han de fer una sèrie d'exàmens quan acaben el batxillerat que es diuen proves del BAC (l'abreviatura de baccalauréat) i són similars a les PAU catalanes. Consisteixen en una prova de francès, una de filosofia, una prova oral –on la importància és demostrar la capacitat d'oratòria i de defensar un tema– i dos exàmens d'assignatures específiques segons la branca que s'ha estudiat. El resultat d'aquests exàmens suposa el 60% de la nota del BAC, mentre que el 40% restant surt de la mitjana de les notes dels dos últims cursos del batxillerat.

A França no hi ha notes de tall i no existeix un automatisme per adjudicar les places a les universitats públiques, sinó que cada centre fixa els criteris que es tenen en compte a l'hora de decidir qui obté una plaça. Aquests criteris varien fins i tot en funció de cada grau d'una mateixa universitat. La nota del BAC compta habitualment entre un 40% i un 80% i es tenen en compte altres paràmetres com les competències de l'alumne (idiomes, instruments musicals, altres estudis superiors fets amb anterioritat, etc.), la motivació o les activitats que s'hagin fet al marge dels estudis, com pràctiques a empreses, voluntariats, o la pràctica d'esports. De fet, és obligatori quan es fa la sol·licitud incloure una carta de motivació.

Per posar alguns exemples, per accedir a Dret a la universitat de la Sorbona, a París, es valora en un 60% la nota del BAC, en un 20% les competències de l'alumne i en un 10% la motivació. La resta de criteris compten un 5%. A la universitat de Poitiers, per accedir a la llicenciatura de Matemàtiques, la nota del BAC només compta un 42% i, en canvi, es valora més (46%) la motivació i els projectes de l'alumne.

La plataforma nacional Parcoursup gestiona les preinscripcions universitàries i cada alumne ha de fer un dossier per demanar la plaça universitària. Els alumnes poden sol·licitar fins a 10 graus i l'estat francès garanteix que cap persona es quedi sense plaça, encara que sigui lluny de casa.

Abans d'anar a la universitat, els joves alemanys s'enfronten a un examen que cobreix matèries troncals, des de matemàtiques fins a humanitats, i algunes de variables segons els interessos i els plans de futur de cadascú. És un dels requisits per completar l'Abitur, el títol que equivaldria al batxillerat català i que és necessari per entrar a la universitat. Com que l'educació és una competència descentralitzada, a cada estat federat l'avaluació té característiques pròpies. Una combinació de les notes obtingudes en presentacions orals, projectes pràctics i proves escrites serveix per calcular la nota final. El criteri exacte varia a cada regió. Fins i tot varia el nombre de cursos que calen per poder fer l'Abitur: en algunes regions són dotze i en altres tretze. Hi ha qui critica que aquesta disparitat crea desigualtats i els ministres d'Educació van acordar l'any 2023 treballar per uniformitzar el sistema d'avaluació. 

Moltes universitats no tenen nota de tall ni requisits per entrar-hi, perquè hi ha més places que demanda. Ara bé, les carreres més sol·licitades a ciutats com Berlín o Hamburg sí que en tenen. En algunes carreres com ara medicina, a més, cal passar per un procés de selecció, i en d'altres, com les de l'àmbit artístic, un test d'aptitud. 

Però el tret més distintiu de l'educació alemanya és en una fase anterior, a la secundària. Després de l'escola, els infants són separats en camins educatius diferents i n'hi ha que condueixen a la formació professional en lloc de a la universitat. Als deu anys (dotze a Berlín i Brandenburg), els mestres recomanen quin tipus d'ensenyament secundari és el més adequat per a cada alumne i els pares prenen la decisió. Cada vegada són més, al voltant del 51%, els alumnes que quan acaben l'educació secundària tenen l'Abitur i, per tant, poden optar a entrar a la universitat. Però no tothom veu amb bons ulls aquesta tendència per si la formació professional perd prestigi. Informa Laura Ruiz Trullols.

A Suècia l'equivalent a la selectivitat catalana seria el Högskoleprovet, però, a diferència del que passa a casa nostra, aquest examen d'accés a la universitat no és obligatori ni imprescindible per accedir-hi. De fet, per a la majoria de graus, no cal superar aquest examen per ser acceptat: n'hi ha prou amb estar graduat de l'equivalent al batxillerat català.

Ara bé, per a algunes carreres universitàries –en general pels estudis més exigents i amb més competència– sí que és preferible haver-se examinat del Högskoleprovet. Segons explica el Consell Universitari Superior suec, pels graus amb uns "requisits de qualificació alts" és recomanable superar aquesta prova per poder tenir opcions d'optar a una plaça. D'aquesta manera, la qualificació obtinguda al Högskoleprovet pot servir per apujar nota i per distingir-se davant els tribunals que decideixen a qui s'adjudica una plaça universitària. En aquest sentit, des del consell detallen que el resultat de la prova en moltes ocasions s'utilitza per triar entre dos sol·licitants d'un estudi que tenen el mateix nombre de mèrits acumulats durant la seva vida acadèmica.

Finalment, si tot i els mèrits i la nota del Högskoleprovet dos aspirants continuen empatant, la universitat fa un sorteig per decidir qui es queda amb la cadira a l'aula dels estudis sol·licitats.

L'accés a les universitats del Regne Unit –incloses les més prestigioses, Oxford i Cambridge– està condicionat en bona mesura per la feina feta els dos anys previs a l'ingrés. Pròpiament, no hi ha un examen de selectivitat. Els aspirants s'inscriuen a l'UCAS (Universities and Colleges Admissions Service) i han de presentar un escrit en què expliquen els motius pels quals volen fer una carrera. En la sol·licitud demanen, per ordre de preferència, les cinc universitats a les quals aspiren entrar.

En funció del manifest de motius, els centres fan, o no, una oferta a l'estudiant, sempre condicionada a l'obtenció de determinades notes que els alumnes no coneixeran fins a mitjans d'agost, poques setmanes abans de començar a la universitat. Tot i això, l'oferta condicionada dels centres depèn de les anomenades predicted marks, és a dir les notes que el col·legi d'ensenyament mitjà creu que el candidat obtindrà com a resultat final, en funció dels tests i les avaluacions durant el primer i la meitat del segon curs (A-levels) preuniversitari. Si l'estudiant aspira a un dels college d'Oxford o Cambridge, també s'haurà de sotmetre a una entrevista. Només després que l'hagi superada pot arribar a rebre l'oferta. I sempre serà condicionada a les notes finals.

El sistema no té pocs inconvenients. Cada any, el 15 o 16 d'agost hi ha una mena de mercat persa d'estudiants i places que es troben sense cobrir. Els aspirants comencen una peregrinació virtual per veure quines universitats tenen disponibilitat i quines són les notes de tall que demanen. La màxima qualificació és un A+. Però en tant que les universitats del Regne Unit travessen per una crisi econòmica demolidora, el procés d'exigència queda desvirtuat per la necessitat de les institucions d'aconseguir el màxim nombre d'alumnes. A mitjans d'agost, doncs, en especial en els centres menys prestigiosos, arriben les rebaixes.

A Itàlia, els estudiants que acaben el segon grau d'educació superior estan obligats a fer un examen final –que equivaldria a la nostra selectivitat– encara que no tinguin intenció d'iniciar estudis universitaris. Per accedir a la majoria de les universitats, públiques i privades, els candidats també hauran de sotmetre's a tests específics organitzats pels mateixos centres universitaris. La maturità, com es coneix al país transalpí la selectivitat, es realitza al llarg de tres dies a tot el territori nacional i consta de dos exàmens escrits i un oral.

Al primer examen l'alumne podrà triar entre analitzar un text literari, un d'històric o un tema d'actualitat. Aquesta prova és idèntica per a tots els estudiants i s'ha de fer en un màxim de sis hores amb l'única ajuda d'un diccionari italià. El segon examen depèn de l'especialitat cursada durant el batxillerat i consisteix també en una prova escrita en què s'avaluen les competències adquirides durant els estudis superiors cursats.

La prova més temuda és l'examen oral, que consisteix en una discussió multidisciplinària d'un tema inclòs en una llista prèviament preparada per la comissió. Cada alumne disposa de 60 minuts per demostrar la seva preparació davant d'una comissió composta, majoritàriament, per professors externs. Als estudiants se'ls mostra un text o imatge a partir de la qual hauran de posar en pràctica els coneixements adquirits en totes les matèries cursades durant el darrer any d'estudis. Però a més, durant la prova, la comissió examinadora avalua les habilitats específiques dels candidats, com la capacitat d'anàlisi o l'elaboració d'un discurs estructurat i coherent, més enllà dels coneixements pràctics.